A pesar de les diverses pluges consecutives, la mar estava quasi plana, llevat d'este matí, quan hi solcava els vents un windsurfista de neopré. Després, corrents contraposats i molta calma aquàtica. Un vaixell de ferralla draga el riu.
A partir d'ahí, podem començar a fer metàfores, que hi estem molt posats, massa i tot, si oblidem que ho són. Per exemple, quan diem que una llengua és perseguida, corroïda, que patix, que està lligada a una visió del món... Són moltes metàfores que oblidem que són el miratge que ens impulsa cap a algun lloc, el miratge, però no l'objecte real; o, més aviat, ni tan sols el pacte sobre eixa realitat.
Però, ja ho intuíem, això era part del pacte lingüístic, del signe aquell. I hui, casualment, puc citar Sterne:
'Tis true, we are endued with an imperfect power of spreading our happiness sometimes beyond her limits; but 'tis is so ordered that, from the want of languages, connexions, dependencies, and, from the difference in educations, customs, and habits, we lie under so many impediments in communicating our sensations out of our own sphere, as often amount to a total impossibility.
Els nostres límits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada