La síndrome

No he pogut anar hui a la manifestació per l'ensenyament públic. Mentres m'acostava a casa, semblava que una gernació de samarretes grogues anaven acostant-se al centre de la ciutat.

Entre altres degradacions de l'ensenyament que du a terme el govern valencià del pp hi ha la xifra també problemàtica del 3 %, que esta vegada no es referix a cap comissió per obres o serveis —segurament se n'emporten prou més—, sinó al creiximent anual de l'ensenyament en valencià. Algunes dades (Neus Caballer, El País, 25.04.2009):

Segons un informe elaborat amb les dades tancades de la matrícula del curs 2008-2009, a la Comunitat Valenciana només en 774 col·legis, dels 1.726 centres públics i privats concertats que hi ha d'Infantil i Primària, estan oferint el valencià, el que suposa el 44,8 % del total de centres d'esta etapa.

«En molts nuclis urbans la falta d'oferta d'ensenyament en valencià en la xarxa educativa pública és palesa», va rematar Diego Gómez. En València capital de 95 col·legis públics, només 47 impartixen línia en valencià. En Alacant, de 57, només hi ha 10 amb programes d'este tipus; i a Elx, per exemple, dels 36 col·legis públics existents esta oferta només està en 15. Castelló és, en eixe sentit, l'única capital de província que salva la cara amb 33 col·legis dels 37 que tenen línia en valencià.

I ara m'adone que hauria d'estar convalescent després de sentir Ferraro Sebastiá diagnosticar-li paranoies i síndromes («el síndrom», que dia ell) a Mollà Herrera i la resta de les persones que intenten parlar i relacionar-se en valencià amb normalitat al seu propi país.

Llàstima que la pretensió de Mollà es fonguera com una volva de neu en ple desert, perquè el que demanava tenia tant de simbòlic com d'impossible: que la Generalitat participara en l'Institut Ramon Llull. Si simplement haguera demanat alguna cosa més factible i real, que deixara en evidència un vot contrari del pp, com ara que el web de les mateixes Corts funcionara correctament en valencià, per dir una cosa que té ben a prop i que no veu.

En l'Oike de hui n'hem sentit de les coses absurdes que es poden arribar a aprendre sobre les persones discriminades en este país, siguen dones, negres o catalanoparlants. El mal és que possiblement tenien molta part de raó: no cal gastar diners en «promoure» els drets dels catalanoparlants; simplement caldria que es feren complir, tal com es fa amb les normes de circulació, els delictes sexistes o racistes, els terminis dels tràmits administratius, la salubritat dels restaurants, la seguretat laboral, la independència judicial... Uf, i damunt cupons, ¿no?