Tinc la mena d'astènia primaveral que abans es dia gossera, però que ara rebategem, per a millorar, si més no, l'autoestima.
Hui ha caigut en les meues mans l'article de Guillem Calaforra «La "unitat de la llengua catalana" com a fet científic i com a argumentum ex auctoritate: revisió crítica», que és de l'any 1994. L'esmentava Miquel Àngel Pradilla Cardona en la bibliografia del seu article «La deriva estandarditzadora valenciana. Del secessionisme rupturista a l'aïllacionisme particularista», que és un dels articles en què es pot repassar una mica l'evolució moderna de la política lingüística al País Valencià, amb alguns conceptes que podem considerar útils, però amb unes etiquetes que a mi, vaja, em molesten, perquè simplifiquen massa l'actuació i les pretensions de les persones en uns sacs que semblen massa ben disposats a la bandositat.
Per cert, pel que fa a etiquetes i metàfores, rescate una altra citació de l'article de Miquel Nicolàs Amorós que em cridà l'atenció perquè crec que és familiar en este bloc:
Una flor no fa estiu i una metàfora implica, encara que vingui sola, tot un rerefons de significats. Acceptar que el conflicte sociolingüístic valencià es concreta en els antagonistes de la presumpta batall de València és agafar el rave per les fulles.
[...]
En definitiva, l'esmentada batalla fou, per dir-ho en termes militars, una maniobra de distracció, que va ocultar la vertadera naturalesa de la lluita lingüística i que va causar moltes més baixes de les previstes.
Quant a l'article de Calaforra, no és massa llarg i està ben escrit. A més, la qüestió que tracta, malauradament, continua sense haver segut rebuda adequadament pels usuaris (polítics i seglars) de la polèmica permanent al voltant d'esta essència tan espirituosa que és la llengua. A tot això, que ja ho dia Calaforra en 1994:
Fa una mica de vergonya, encara ara, d'haver de reiterar una idea que ja sembla tòpic: la definició de «llengua» i «dialecte» és, en molt bona part, extralingüística. L'homogeneïtat estructural no és, ni molt menys, un factor suficient per retallar o unir cap continuum lingüístic, ja que hi influeixen factors històrics, sòcio-polítics, literaris, etc.
En eixe sentit, l'exemple de Miquel Àngel Pradilla respecte a les dos possibilitats codificadores —neerlandesa o gallega— que ha d'agafar l'avl resulten paradoxalment assimilades. Diria que més aviat hauríem de parlar clarament de política i drets lingüístics, i deixem la resta per a quan tornem a escola.
Però, bé, torna-li la trompa al xic, que malament serà que trobes una altra cosa encara ara al bell mig del teu petit país dels valencians.
M'estan resultant molt interessants les reflexions que fas al voltant d'aquest tema. Et seguisc i ja em comprat alguns llibres dels que cites.
ResponEliminaI, des del meu punt de vista, tens raó en l'ús, en el tema dels drets lingüístics.
Salutacions i tranquil, que en la gossera deu influir l'oratge també (almenys amb aquesta excusa em convenç a mi mateixa!).
Uf, volia dir: m'he comprat. Veus, efectes de la lassitud gosseril.
ResponEliminaMoltes gràcies per les píndoles homeopàtiques de reforç primaveral.
ResponEliminaA mi també m'agraden els teues reflexions. No compartesc al cent per cent tot el que dius, però m'aprofita per a repensar-me algunes coses. Per cert, quina postura creus que hi guanyarà, a l'AVL? La neerlandesa? La gallega? La unitarista?
ResponEliminaEn fi, esperem que la primavera ens faça veure les coses amb més optimisme. Salutacions
Bé, tal com indicava en algun moment Calaforra, si pensem en la normativa, la neerlandesa (una varietat d'alemany) és una gallega més antiga, res més.
ResponEliminaEn canvi, si pensem en l'ús lingüístic, la via neerlandesa és la que tenim actualment, gràcies a l'actuació social, docent i d'algunes tímides contraelits. Només falta promulgar les normes que els governs socialistes anteriors van decidir amagar en el calaix (per estupidesa o per interés).