Llàstima que tant com sabem, no haja aprés res dels bonobos, ja que, pel que sembla, sostenen en les seues obres no escrites sobre gestió de conflictes, que qualsevol discussió amaga una tensió sexual no resolta. I, llavors, actuen en conseqüència.
La majoria dels humans, però, resolem eixes tensions amb metàfores o sinècdoques. Per exemple, una que hauríem de resoldre és la que amaguem darrere de l'expressió «llengua perseguida», «prohibició de llengües» o «llengües minoritzades»... Eixes expressions emmascaren un fet i ens porten a la banalització del problema.
Ni es poden perseguir, ni prohibir ni minoritzar les llengües. L'objecte d'eixes accions sempre és el mateix: una de les característiques dels humans, els seus drets lingüístics, que són condicions i circumstàncies personals i socials. Tanmateix, eixa condició o circumstància desapareix de la nostra anàlisi lingüística o sociolingüística, i arribem a corporeïtzar mentalment una entitat que es diu llengua i fins i tot ens hi enamorem de bonica que ens sembla, havent-ne vist només el reflex que escrivim.
En desaparéixer la connexió amb la persona i els seus drets, l'objecte, la veritat, s'entén que siga pretesament minoritzat, perseguit o prohibit, sense que ningú es senta més afectat que quan s'establixen les limitacions horàries dels bars o les limitacions de velocitat de circulació dels vehicles.
Dit això, i atés que acaba de marcar el Barça (Eto'o) contra el Valladolid, me'n vaig a resoldre esta tensió.
Sí, és molt trist que un gol qualsevol sigui més important que les nostres llengües (jo en tinc més d'una, és un do). I les defensaré tot el que calgui, són el meu esquelet; si les traeixo, em trairé a mi mateix.
ResponEliminaSalutacions d'una valenciana exiliada a Torrevella.
ResponEliminaHome, qualsevol no era, sinó una bonica paret amb Xavi que ha acabat amb una vaselina després de trencar el fora de joc.
ResponEliminaNaturalment, u ha de defensar les (seues) llengües, si més no, perquè són part del dret a expressar-se d'u mateix.
Salut, Teresa. En altre temps, això d'una apartament en Torrevella no era precisament un exili...