Si bé podíem somriure ahir amb les paraules de Miquel Àngel Pradilla referents a la «quasivirtualitat» escrita del secessionisme lingüístic del País Valencià, en canvi, estem bastant entretinguts —per dir-ho d'alguna manera— amb la passa d'escés de verbositat que mos està provocant l'esguit d'indignació d'Emili Casanova per coses dels diners, dels noms de la llengua i de com és fàcil comprovar que és ben real allò de «caldera vella, bony o forat». En este cas, com diria jo, el qui no suma, se n'ix, en tots els sentits possibles.
L'última aportació, que adopta un to contundent, seriós i, fins i tot, cansat, i que convida a fer una reflexió profunda, és de Miquel Nicolàs (pdf / html). En ressalte este paràgraf:
En aquest sentit, hauríem de renunciar a l’expressió «batalla de València», que fan servir els professors al·ludits, com a designador genèric del conflicte d’identitats i símbols que ens ha condicionat de la transició ençà. És una expressió capciosa i inexacta, que, de completar-se en el joc metafòric, ens permetria parlar encara avui de «guerra de guerrilles», «atrinxeraments», «franctiradors», «falsos armisticis», «resistents heroics», «traïdors conspicus», «quintacolumnistes»... termes tots ells hiperbòlics per a un conflicte domèstic, que se substancia en la perifèria del poder real, com a lluita simbòlica que emmascara els autèntics problemes sociolingüístics. Per això, bé farien els al·ludits dedicant la seua capacitat, que no és poca, a la promoció efectiva de la llengua, en lloc de contribuir a la cerimònia de la confusió nominalista.
La perifèria del poder real, eixe és un tema important. I en la perifèria fa fred —com li diu Mas a Duran en Polònia—. Millor encara, però, aquella que diu que el poder desgasta, sobretot als qui no el tenen, que dia Andreotti. Ai, però la veritat és que això del desgast és inevitable, però en tots els sentits.
En sentit contrari, em fa il·lusió pensar que hi ha diputats i diputades que es lligen les transcripcions que fem de les seues intervencions en les Corts —i amb les quals aprenem moltes coses sobre llengua i natura humana, en un max-mix—, que prenen nota del que els corregim, que els sembla bé i que ho afigen al seu sarró de recursos parlamentaris. La veritat és que hi ha voltes em sembla que ho note. I trobe que eixa perifèria del poder fa la seua funció.
"la promoció efectiva de la llengua", sona bonic, oi?
ResponEliminaEspero que ens referim a la mateixa llengua (no diré noms!)
Sí, és la mateixa, però diferent: és la de cadascú i la de tots alhora.
ResponEliminaEn realitat la promoció de la llengua no és més que la promoció dels drets (lingüístics) dels ciutadans. Jo trobe que això és una connexió important, però diria que no s'atén convenientment.
A ca el ferrer , ganivet de fusta , o " el mejor escribano hace un borron "
ResponEliminaHo dic pel paràgraf : La veritat és que ha voltes em sembla que ho note.
Moltes gràcies per l'esmena. A cal sabater, sabates de...
ResponElimina