No sé per què hi ha tant de futbolista que tira escopinyades. Jo jugue a futbet, però no en tire. Deu ser que no m'entrene prou o que no sóc professional. No ho sé, però eixos són els misteris que ens envolten. Després has d'anar mirant de no rebolcar-te per la gespa en alguns llocs.
En eixe sentit, ara que casualment estic llegint alguns articles sobre la situació lingüística del País Valencià i l'anàlisi sociolingüística que se'n fa, estic que no sé massa on deixar-me caure.
Per ara m'ha sorprés intensament l'article de Miquel Nicolàs Amorós «De la identitat del poder al poder de la identitat: algunes consideracions sobre la situació de la llengua catalana al País Valencià». Diria que després de les boniques etiquetes quie fabrica Miquel Àngel Pradilla, l'anàlisi de Miquel Nicolàs s'estén una miqueta més en la recerca i aclariment del moll que s'amaga baix de la faramalla sobre la llengua. La llengua, al capdavall, sabem que interessa desmesuradament als qui no els interessa gens la llengua. ¿Per què? Tal com diu Miquel Nicolàs:
Els problemes socials del català al País Valencià es poden veure com una expressió dels antagonismes que trobem en la via autòctona cap a la modernitat.
Bé, després de la citació afegiré que Ràdio Pego té locutors que, contràriament al que s'esdevé en Canal 9, es nota que parlen habitualment en valencià i que saben com es pronuncien les paraules amb naturalitat. En canvi, i deixe una apreciació sociolingüística, alguna cosa indica el fet que hi haja persones molt disposades a rebutjar «mos», «este», «vullc», «supondre», «vixca» i altres detalls propis de la seua llengua, però que tenen completament interioritzada la subordinació lingüística del valencià davant del castellà, i la practiquen automàticament... El rebuig als trets de la seua llengua, subordinada ara davant d'algun estàndard aprés, forma part del mateix lot de percepcions socials.
Trobe que cadascú ha de trobar el seu registre, adient per a cada situació comunicativa. Em sorprén descobrir per escrit algunes solucions lingüístiques típicament valleres (o quasi) que tenia mig oblidades. No sé la validesa d'algunes de les expressions entre la gent més jove del poble. Caldria fer-ne una enquesta.
ResponEliminaA mi, personalment, em va costar molt aclarir-me amb el meu model lingüístic. De menut tenia dues possibilitats de valencià per a triar (de vegades compatibles, de vegades excloents) i em va eixir un poti-poti una mica estrany. Tot i que he de reconéixer que la barreja m'ha afavorit lingüísticament, sobretot a nivell lèxic. Ara, pel que fa als verbs, no et pots imaginar quin embolic de menut. Algun dia te'n diré més coses. Salutacions
Un dels dèficits que tenim en l'ús lingüístic és conseqüència de l'autoodi (una de les facetes de la minorització ciutadana --no és només lingüística--): arribem a pensar que la llengua només té «un» registre escrit; més encara, pensem que parlem malament, fins i tot pensem que «parlem» amb faltes d'ortografia, si això és possible. Per tant, a l'hora d'escriure estam acostumats a pensar que no és possible reproduir més o menys fidelment la nostra llengua, sinó que només és permés allò que s'acoste al(s) registre(s) estàndard(s) o al(s) literari(s).
ResponEliminaEn suma, el món al revés... Que, al capdaval, és com funciona el món en quasi tot.