Les paraules també són els fets

Entre les parides recurrents que trobes quan lliges diaris, hi ha algunes que cada vegada sorprenen més, no tant perquè no siguen conegudes, sinó perquè es mantenen latents i, quan et penses que ja deuen haver segut oblidades, reapareixen en la ploma de qui menys t'esperes. Per exemple, Santiago Roncagliolo entrevista Paul Theroux (El País, 28.04.2009) i comenta:

Resulta curiós que hi haja res que Paul Theroux no puga entendre. Parla diversos dialectes africans [...]

El cas parla de moltes coses, començant per la idea de Roncagliolo sobre eixa Àfrica que seria inintel·ligible i on hi hauria persones (?) que no parlen llengües, sinó dialectes. És un fet, això dels dialectes, en què estaríem ben d'acord, si ho aplicàrem amb rigor, i llavors desapareixerien l'espanyol o l'anglés com a llengües —fins i tot el català-valencià, i tindria jo reconegut el meu valler central—... A més a més, tampoc mos aclarix quins són eixos dialectes, que es veu que per, no ser llengües, no tenen ni nom.

En canvi, pel cantó contrari, en el mateix diari ens enterem que el valencià-català aconseguix a poc a poc surar en la Unió Europea:

L'equiparació de valencià i català s'estén en la UE

El valencià ja és oficial en el Tribunal de Justícia Europeu

Sort en tenim, doncs, després de l'espectacle de les Corts valencianes que vam lamentar haver de narrar ahir, quan el pseo i el pp va coincidir en rebutjar una iniciativa (tan discutible i inútil com vullgues) de Mollà Herrera que demanava que la Generalitat valenciana participara en l'Institut Ramon Llull. Tal com concloïa Miguel Olivares:

L'immediat vot conjunt del pp i pdpv, encara que per raons ben diferents, provocà una sensació estranya.

¡I tant! Estranys, és una bona manera de descriure els socialistes valencians. Entre les estranyeses, però, n'hi ha més. Podríem trobar, pel cantó socialista, la diputada Escudero Pitarch, que fent un discurs en valencià cita Macbeth de Shakespeare —¿il·lustre toledà?— en castellà; o també la dirigent del Bloc Pepa Chesa, que practica la submissió lingüística amb els cambrers del bar i els parla en castellà. Com diuen al meu poble, «¡ahí tens els ous, Joana!».

Esperem que les polítiques esmentades (i companyia) s'adonen que el fets també són paraules, siguen de Shakespeare, siguen de cambrer, i encara que siguen en valencià. En cas contrari, s'esdevé com el cas del qui pretén travessar en cadira de rodes la via del metro en Picassent: les paraules sabem quines són, però el fet són les escales insalvables de l'altra banda.