Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sterne. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sterne. Mostrar tots els missatges

dilluns, 13 d’abril del 2009

L'espant de la gavina

Caragolet en la muntanya

Hi ha qui és té molta capacitat de concentració i de treball. No deu ser el meu cas, atés que em costa Déu i ajuda arribar a llegir un diari i fer este apunt, tenint en compte la resta de coses que he de fer al llarg del dia. Si damunt haguera de xarrar, fer visites, eixir a fer classes, passejar, telefonar, saludar veïns, amics i coneguts... Per sort, sóc un caragolet en son cau i com menys em moc, ¡més ràpidament em passa el temps! i més m'adone com el perc sense l'ajuda de ningú.

Sense perdre'l excessivament hui, me s'ha fet l'hora de les notícies i ací estic, apuntant. Puc dir que com a cosa sorprenent m'ha semblat vore un xoriguer (o semblant) ajocat en les gàbies que fan de suport de coses diverses dalt del palau de la Generalitat valenciana. L'he vist perquè m'havia atret l'atenció un ocell que tractava d'espantar —i ho aconseguia— una gavina. Ei, i no dic que siga un senyal, però tampoc ho descarte, que no hi ha res impossible en este país.

I continuant amb Sterne, que al segle xviii retratava parisins (¿o dirigents valencians del pp?):


What a great scale is every thing upon in this city! thought I. — The utmost stretch of an English periwig-maker's ideas could have gone no further than to have «dipped it into a pail of water». — What difference! 'tis like time to eternity!


I, a continuació, el possible lema d'alguns diputats i diputades de l'hemicicle valencià:


I never would make a comparison less than a mountain at least.

dissabte, 11 d’abril del 2009

Escombralles

Límits i escombralles


A pesar de les diverses pluges consecutives, la mar estava quasi plana, llevat d'este matí, quan hi solcava els vents un windsurfista de neopré. Després, corrents contraposats i molta calma aquàtica. Un vaixell de ferralla draga el riu.

A partir d'ahí, podem començar a fer metàfores, que hi estem molt posats, massa i tot, si oblidem que ho són. Per exemple, quan diem que una llengua és perseguida, corroïda, que patix, que està lligada a una visió del món... Són moltes metàfores que oblidem que són el miratge que ens impulsa cap a algun lloc, el miratge, però no l'objecte real; o, més aviat, ni tan sols el pacte sobre eixa realitat.

Però, ja ho intuíem, això era part del pacte lingüístic, del signe aquell. I hui, casualment, puc citar Sterne:


'Tis true, we are endued with an imperfect power of spreading our happiness sometimes beyond her limits; but 'tis is so ordered that, from the want of languages, connexions, dependencies, and, from the difference in educations, customs, and habits, we lie under so many impediments in communicating our sensations out of our own sphere, as often amount to a total impossibility.


Els nostres límits.