Manifestacions subtils

Un dia carregat, però era la previsió meteorològica per a hui. El primer seminari de procreació —diríem— de la Taula de Filologia Valenciana, una altra associació que inicia el seu camí pel país, en concret, en Picassent, i per al país, és a dir, per a les persones que vivim al País Valencià.

El millor de tot és que hem salvat com a persones la discussió sobre el llenguatge sexista del estatuts i com a persones raonables totes les aportacions per al contingut programàtic i el funcionament de l'associació. La voluntat és treballar per a la societat, és a dir, que mos hem d'adreçar a tots amb fonament, i tots han complit amb escreix, sobretot per tindre la decisió «increbantable» de passar tot un dia sense que a ningú li ho hagen manat encauats escoltant parlaments de plantejaments i interessos variats.

El rejol que havia preparat jo s'ha demostrat més gruixut i mal d'encaixar del que m'havia semblat la vespra. He demanat tantes disculpes com he sabut. Amb tot, puc excusar-me en el fet que fugint de fer un text per a lluir les meues adherències o discrepàncies del llibre La tribu valenciana de Miquel Àngel Pradilla, es veu que he preparat un bollidet massa indigest amb la collita —més encara després de dinar— de tota la terminologia amb què s'etiquetava decorativament qualsevol que pretenguera eixir en la foto de la codificació lingüística valenciana. El meu reflex ha segut segurament un castic innecessari per a l'audiència. Ja ho saben: només cal que es lligguen el llibre per a comprovar que té una millor lectura que la meua.

Tornant a València, passe per darrere les torres dels Serrans on tope amb el final d'una manifestació pels drets nacionals valencians, per la independència o per tot alhora, que ara no recorde quina era la convocatòria. Com a coneguts, Xavi Sarrià, escriptor i cantant d'Obrint Pas. I com a nota discordant, jo també —vaja, hui tocava—, que uns quants s'han pensat que jo era de «la secreta» i deixaven caure sense massa agressivitat però prou fort per a que jo ho sentira: «Secreta, idiota, ¿crees que no se te nota?»... Ahir és quan jo els havia d'haver dit, ai, si n'arribeu a ser de tararots, tant de valencianisme per a parlar-li en castellà a eixa policia subtil que vos vigila. Però els he deixat amb el plaer de sentir-se perseguits o vigilats per la meua mirada que no crec que siga molt totalitària. Bé, només espere que la secreta real no estiguera tocant La Muixeranga amb la dolçaina dalt l'escenari.

Des d'ahir estic preocupat: li vaig dir que no era penal a un xic de dèneu anys del meu equip que reclamava que li l'havien fet, i en compte de cridar i escarotar-se, com farien la majoria dels companys de la meua edat, em miraven i callaven. O és el respecte a l'edat o és que no sé massa bé de què faig cara: ¿de policia secreta?

Em refugie en la llista de cantants suecs que he pogut crear en Deezer: Lars Winnerbäck i Cornelis Vreeswijk, principalment.