El conflicte originat pel cas que comentava Emili Casanova en el Nou Dise, i que inspirà el seu article, tingué una rèplica d'Alfons Esteve i altres i s'allarga amb una nova rèplica d'Alfons Esteve (en Pàgina26) a l'article de Leo Giménez (coincident temporalment amb el contrapunt de Francesc Esteve, «Cavall de Troia contra el català», en El Punt, 08.03.2009), després d'un intent [pdf]/[html] de resituació d'Abelard Saragossà i alguns altres professors universitaris. La veritat és que no és precisament el debat que hauríem de tindre ni són les iniciatives més eficaces, des del meu punt de vista, si mos hem de preocupar pel que és realment important, que és el compliment dels drets i obligacions relacionats amb l'ús del valencià-català i la subordinació minoritzant enfront del castellà-espanyol.
Com fa massa temps ja —i és previsible que encara siga molt més gros eixe massa—, el nom destorba prou quan el que cal pensar és en el que hauria de ser la iniciativa real a dur a terme, que hauria de ser la disponibilitat en valencià de totes les administracions i serveis públics i privats del país. Ara com ara, mentres en Catalunya el govern debat la quota cinematogràfica de la llengua, ací la falta d'iniciativa privada i el desinterés del govern valencià fa que les universitats públiques vullguen suplir esta mancança i es llancen a programar cinema en valencià. I això és només una petita mostra, i no comentarem el xinés mandarí de Font de Mora Turón.
Vaja, al Polònia de tv3 han descobert el vessant còmic valencià i continuen apareixent els personatges de Francisco Camps Ortiz i Rita Barberá Nolla. Avant, doncs. I a qui Camps li haja tallat la tv3, sant Internet li la conserva.
I un altre dia parlarem dels notaris que fan factures sense iva. El món s'acaba, però s'acaba bé, com dia el Grasset.
Completament d'acord. Ja saps que t'ho escric una mica septentrionalment apartat del conflicte, però per a mi (en aquest cas, com en tants d'altres) el nom no fa la cosa. No tinc cap inconvenient que es rebategi la nostra llengua comuna com a valenciana (ja passo de raons històriques), o que li diguin swahili, tant se val, però que s'utilitzi, per l'amor de Déu!
ResponEliminaDisculpa la prepotència de parlar sobre el teu paisatge, sense viure-hi, però sovint em fa l'efecte que el gavadal de discussions lingüístiques que es duen a terme al País Valencià, es limiten a decidir a quin prestatge de la vitrina col·locarem el pintoresc bibelot de la "Llengua Valenciana" (amb més majúscules, quan menys se la respecta).
I torno a demanar disculpes, que quan prenc brandy em torno molt agosarat.
Continua bevent, Allau, que les veritats les diuen els xiquets i els borratxos... Espai amb el fetge, però.
ResponEliminaVaja, ho has descrit molt bé, en prenc nota, de la imatge.
En tot cas, només podria afegir que massa vegades el llibre és teu, eres tu qui l'ha llegit, qui el fa servir, però són uns altres qui te'l volen enquadernar. Segons com --i segons a qui--, et pot agradar eixe regal, però massa vegades descobrixes que eixos «enquadernadors» venen estanteries i posen falsos llibres que només són enquadernacions a joc --i no arriben ni a ser en suec, com passa en Ikea, que seria una alternativa, esdevindre nòrdics...