dijous, 14 de gener de 2010

Vocabulari de l'endret

L'endret de les petxines

Conversa bilingüe. Isabel Escudero Pitarch i Carmen Alborch Bataller tenen una conversa bilingüe, però no entre dos llengües, sinó entre el que diuen que cal fer i el que fan, que són llengües diferents. Entre elles, ho tenen claríssim, pel que sembla: parlen en castellà. ¿Quina de les dos practica la subordinació lingüística, l'omnipotència apresa o fins i tot l'autoodi? Cap de les dos, que això són conceptes per a la sociologia i per a etiquetar els ciutadans vulgars. ¡També fóra cas!

Descobrixc que al conseller Blasco Castany li preocupava una persona: «Abinantar Haidú». Per sort, esta persona ha pogut passar el Nadal al seu poble, segons comenta en el tancament del ple dels pressuposts en les Corts. El conseller n'està molt satisfet, d'això. Per cert, Aminatu Haidar també ha pogut tornar a casa. Més satisfacció encara per al conseller Blasco Castany, supose.

El vent fa tremolar i esqueixa el ficus del pati de les Corts. Veig en la tele Rita Baberá Nolla preguntar-se retòricament si el govern central s'haguera atrevit a adoptar en Catalunya la decisió de parar l'espoliació del Cabanyal que intenten els governants pepers de l'ajuntament i de la Generalitat. L'alcaldessa arronsa els llavis, tomba el cap i fa cara de tindre una resposta evident. Però no la diu (almenys en el tros que he vist). I, dic jo, ¿no deu ser que el Cabanyal és català? Aixina sí que s'aclariria eixa tossuderia dels ciutadans del barri que els fa oposar-se a les ànsies urbanístiques depredadores de la representant llevantina. ¡Són catalans encoberts de valencians costaners! I per això els protegix tant el govern central: ¡és una de les clàusules secretes de l'estatut català!

Hui presenten un vocabulari del dret a la Universitat de València. Tenint en compte tot açò, hauria de ser de l'«endret i del revés».

10 comentaris:

Jesús ha dit...

«Pareix que cal anar acostumant-se a una primavera sense oronelles»?

Sobre bilingüismes sobtats, recorde una nota d'una notícia d'El País de fa anys, en què deien que quan Pedro Solbes, Carmen Alborch i algun valencià més ocupaven cadira en el Consell de Ministres, xarraven en valencià. Supose que seria un bilingüisme sobtadament invers. I no ho puc remediar: això de l'autoodi, per molt ben fondat que estiga en la recerca científica de les vostres bandes i per moltes voltes que li done jo, no m'acaba de fer el pes. Deu ser per això de l'odi, que ho engresca tot, inclús els que mirem de defugir-lo.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Benvolgut Jesus: breu i lleu, des del fjord.

De vegades ets ben be enrevessat. Aixo de voler fer dels catalans o dels valencians un exemple per al 99,99% de la resta dels humans -especialment per als de Ancha es Castilla- em sembla entendridor:

El que els catalanoparlants tenim ben be ficat dintre l'anima es que el castella es el Boksmal espanyol i que el catala, com a molt, pot aspirar a ser un Nynorsk regional.

I ara ja parle amb mes coneixement de causa que he entrevistat uns quants noruecs a casa i no m'esperava que el tema dones per a tant. Un nadiu de nynorsk que ratlla boksmal tot el dia a Oslo i la directora de l'Escola Noruega a Rojals (5 km. de Guardamar) que m'ha deixat bocabadat.

Conec l'experiencia. El meu millor amic tambe es a Oslo i tres valencians mes. Hi ha tambe un jove madrileny, molt bona persona i un encant de xiquet de 30 anys.

Cada vegada que mire el meu amic li parle en valencia igual que als altres valencians. Al Luisito li parle en castella 'porque saberlo lo sabo' Seria com pretendre que parle a la meua dona o als meus fills en castella perque som al carrer. Els valencians ens parlem en valencia pero ens marquem els uns als altres en public: "hablad en castellano que Luis no nos entiende." I Luis que ens diu: si se entiende casi todo!
Y es que Luisito no es tonto i parla algunes llengües mes i es un encant de xiquet. De fet, me'l veig parlant valencia en quatre dies.
M'imagine unes quantes frases escapades en valencia al Consell de Ministres: "Xe Pedro com et trobes hui" dites per l'Alborca o Alborcha, perque Pedro -que no Pere- es del Pinos al Vinalopo pero criat a Alacant i no s'ha de dir Pere sino Pedro. Al Pinos, 5000 habitants, parla catala el 90% de la poblacio a la ratlla amb Murcia.

Ja em veig algun menistre o menestra dient: "estos valencianos, que mala educacion, no respetan ni el Consejo de Ministros." Ja se sap que el mes paregut a un espanyol de dretes es un espanyol d'esquerres. I ja m'entens.
Mira que t'admire i, de vegades, tinc la sensacio que vius als limbs. No cal que em digues no n'isc, jo del limbs. Qualsevol valencia se'n lliura, per exces o per defecte!

Tècnic lingüístic ha dit...

La lletra sembla de Sabina. Llàstima que hi ha una oronella que sí que no li tornarà al cantant.

Pel que fa a l'autoodi, vaig estar valorant com ho rebries, Jesús, però ho vaig deixar perquè, a pesar que realment no hi corresponia, està molt relacionat amb el concepte sentimental que manege.

Joan-Carles, tot i que el comentari no és per a mi, no he entés això de «Al Luisito li parle en castella 'porque saberlo lo sabo'». Coses del nord europeu, supose.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Se'n diu ironia perque si es pot dir 'permetut' en catala perque no s'hauria de poder dir 'sabo' en castella. No hagues imaginat, mai de la vida, que m'haguesses corregit una cosa tan evident. Comprendras que, entre amics, ens dediquem algunes 'llicencies poetiques'.
Per cert, quan vaig arribar a Elx el 1973 -encara no havia complit els 15 anys- tenia un castella relativament bo pel que fa al vocabulari pero un poc incert pel que fa a la morfologia. Aquest 'sabo' del verb 'saber' (sabo, sabes, sabe, sabemos, sabeis, saben) es la primera cosa que em van corregir. Ningu em va corregir mai, pero, el valencia que portava fet de Franca i d'Australia i devia tenir alguna taca: dic jo!

Jesús ha dit...

Llàstima, Miquel, llàstima, és clar: per l'orenella sobretot, per descomptat.

Joan-Carles: si açò dels «llimbs» ho dius pel meu apunt sobre l'«autoodi», és una qüestió que no és la primera vegada que m'interessa per ací. El fet que Miquel assenyale que «va estar valorant com ho rebria» jo, és senyal d'això, que ja hi som recidivistes, a banda de ser a més nota d'una atenció que em fa Miquel immereixcuda, és clar. Però bé, és ben de veres que la qüestió del concepte d'«autoodi» que maneja la sociolingüística del català em preocupa i em preocupa pel ressò jueu que té el concepte, sociològic en este cas tot i que ja hem vist que també ha tingut una certa vessant sociolingüística a cals 'joïos'. Ultra això, tinc por que l'extensió abusiva del concepte, com en tantes altres coses, done ocasió a que esdevinga una falqueta sense res més, útil sobretot per a l'odi més que per a l'autoodi, com ara el que destil·la eixe llibre d'ètica tan fastigosa com gasta La llengua que ens va parir, de Jordi Solé i Camardons. Que eixe bunyol essencialista i xenòfob haja rebut els elogis que ha rebut és una mostra que Juan Carlos Moreno Cabrera pecava d'ingenuïtat al seu El nacionalismo lingüístico quan deia que, a Espanya, el nacionalisme lingüístic de l'espanyol era l'únic proveït d'ambicions totalitàries en potència. Però, vaja, com que una falqueteta sobre això de l'«autoodi» ja la tenia prevista el lingüista accidental que freqüenta el raconet de l'Alfonso de Zamora, podríem seguir esta conversa per allí, si vols.

Per una altra banda, potser la qüestió no és si «permetut» 'és permés' en català sinó si «permetut»
és llenguatge analògic de xiquets quan són menudets i no han passat encara del tot per l'endreçador de l'herència lingüística, no?

Tècnic lingüístic ha dit...

Joan-Carles, sóc corrector i això faig, en este cas, amb molt de vici. Quant al valencià que «importares», estic segur que era immaculat.

Jesús, miraré de fer esmena quant a l'ús del terme «autoodi» (no sé si en diré «autoflagel·lació»). No he llegit el llibre de Solé i Camardons, però has fet que m'interesse, sobretot per comprovar si ja som tan «normals» que ens pensem «superiors».

Pel que fa a «permetut», deu ser que als xiquets els passa com al català històric, que primer són occitans i més tard... perden el senderi.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Xe conec molt bé al Jordi Solé i Camardons! Bon xic malgrat que un poc vehement.

La cosa de l'occità -estimat Miquel- es feu quan la llengua era no ja dialectalitzada sinó gairebé residual.

El mot estàndard en occità per a l'excusat o comuna, vàter, lavabo aseos, servicis o serveis és: "el cagador" (pronunciat en tots els dialectes occitans com "cagadú"). Així apareix als llibres dels infants tolosencs que ho han vist els meus ulls.


Mai no se'ls hauria ocorregut als normaltizadors occitans ensenyar als xiquets occitans en francès: "les chiottes" que com a bon parisí deus conèixer pero que no apareixia als teus llibres de primària. De fet, els qui donen 'occità' a l'escola són sovint també professors de francès que han recuperat la llengua.

Doncs, a la primeria dels 90, les úniques queixes foren dels xiquets que encara tenien un avi occitanòfon i dels fills o néts dels antics republicans exilats: catalans o castellans. El favor que es fa a la llengua deixant-la en mans així és esfereïdor. Al capdavall, "caguer" és encara francès regional occità. I per noble que siga el mot ja sabem de quina cosa parlem en una societat tan burgesa com l'Occidental.

Evidentment, en occità no es diu "anà" sinó "aniguét" i més coses que t'estranyarien i que fan que, en algunes evolucions, el parlar d'Elx dels més joves puga estar més prop de las Valadas que no de la teva Vall.

Coneissi ben l'occitan ieu! Mai parli lo provençau marselhés que parla plus persona a Marselha o ben pau(c)...

Tècnic lingüístic ha dit...

Bons xics, bons xics... Això dien d'un que va matar la nóvia que el volia deixar fa uns vint anys a la Vall. La normativa (no la llengua) no s'ha de deixar en mans de ningú, per bons xics que siguen.

Per cert, el menjador és on mengen els porcs, segons una tia que tinc. Ella en diu «comedor» d'eixa part de la casa. Trobe que els prejudicis sobre les paraules són realment interessants.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Si parles del 'cagador' parla clar perquè el defenses sense esmentar-lo. Com se'n diu d'aquest recurs lingüístic?

¿Per què haurien de ser els occitans els únics de tots els que han heretat el llatiníssim i considerat vulgaríssim "cagador" als seus alumnes?

No sé si encara ets casat o no: però a veure la cara que poses quan el xiquet diu davant els avis o la visita: "pare he anat a cagar però no hi havia paper de tocar-se el cul al cagaor." El xiquet no estaria dient cap mentida.

O que ho diga la dona davant de l'home o l'home davant la dona. T'ho dic jo: se te'n van les ganes i no precisament de cagar.

De vegades pense que tan sols aspirem a una vida feliç per als qui ens aconformaríem amb una vida normal.

Llevat que no haja entés res i, aleshores, demane disculpes.

I saps que menjar és considerat una acció noble i cagar no per molt que una siga la conseqüència de l'altra, o potser per això mateix.

T'aconselle que ho poses en pràctica a les Corts Valencianes. Alguna vegada es disculparan ses senyories i ho hauràs de transcriure. Desitge que siga primer en castellà.

-- Lo lamento pero tengo un apretujón y me voy al cagadero!

Jo ja he donat exemple. Ara veniu-me al darrere.

Tècnic lingüístic ha dit...

Supose que no cal que aclarixca què defense jo —si és que defense res—, com ara podria ser la descoberta conscient dels prejudicis. Amb una mica d'història i d'antropologia (hi ha programes de televisió que fan el fet) podem descobrir que la cultura humana s'adelita amb els prejudicis, cosa que vol dir que cal tindre'ls sempre en compte, perquè tenen la força que tenen.

Els sons «cagador» (i el concepte) són tan malsonants o bensonants com urinari, pixador, vàter, servici, can Roca, tassa, rosa i qualsevol altra paraula. La que passa és que a alguns els molesta el concepte (i m'hi incloc) per educació. Posem-li un floc a la rècua, però recordem que és un prejudici. El fet que li digam aixina o aixana no afecta ni als drets lingüístics ni a l'ús de la llengua.