Ocells estadístics

Les explicacions per als resultats electorals s'han de prendre a petites dosis, perquè les dades són un poc un tobogan d'alegries i temors. Els gavians, les gavines, els falciots, fins i tot les corbes que passen arran d'aigua, tot són resultats electorals en viu.

En lloc de pensar-hi més, ja que hi ha poc a rascar i a esperar, tant si repetixen uns com si en vénen de nous, complete la distribució estadística d'ús lingüístic dels diputats valencians en les Corts. Si més no, podem pensar que en la primera legislatura hi havia 29 diputats que parlaven en valencià; en la passada, la novena, n'han segut 32. Segur que el país deu anar un poc aixina, amb vol de corba marina.

Neverending

En el full d'estils del tema HipWords (versió fillola adaptada per al bloc fdt), es veu que la nova versió del Wordpress havia provocat un canvi en el resultat d'una línia, que fea que no es vegera el títol de la primera fitxa del bloc.

Després de provar a fer altres canvis i mirar pàgines, no aconseguixc que aparega eixe títol de l'apunt més recent del bloc. Per casualitat, canvie el text de la línia sense saber massa bé per què i aconseguixc fer-lo aparéixer. Canvie l'ordre del final de «none» a «block»:

.infinite-scroll.neverending .site-footer { display: block }

Ha segut un canvi un poc com els resultats electorals, tocant un poc per ací i per allà sense saber què sí o per què no, els votants han salvat els països, el valencià i el català. I l'ànim, perquè Takse s'ho vea tot negre, que mos tancaven tv3 i, ja posats, també les Corts. En tot cas, ací també hi ha un «neverending» de patiment, perquè ara toquen les del més que ve, locals i europees. A València, de moment, no tot són flors i violes, però van bé els carrils bici i els 94.352 vots de la ciutat de València per a les Corts l'han posat en la primera posició (amb un 20,88 %). Com diu el codi, que no s'acabe ahí i que pugam avançar un poc més per eixos carrils ideològics.

Cita dominical / 545: Joan Garí Clofent

Com menys idees, més banderes; com més poca vergonya, més banderes; com més interessos ocults, més banderes.

Joan Garí Clofent, «Demà», Diari La Veu, 27.04.2019.

La responsabilitat del vot

Solem desconéixer les dades reals i els fets certs, no comprovem mai prou, no revisem les comprovacions prèvies o les exposem a la crítica. Hi ha qui està convençut que les seues idees i sentiments, com que els té i li'ls dicta l'enteniment, són realitats o certeses. Per tant, per a evitar desequilibrar el seu sistema d'estereotips i prejuís, bandeja el dubte, el contrast de dades i de les experiències.

No podem acudir a tot, és cert, però això no hauria de ser una excusa per al fanatisme o el dogma, sinó que hauria de ser una finestra mental oberta a l'exterior, a les possibilitats, al canvi. I també a la confirmació, és clar, perquè és possible que algunes de les idees que acumulem, derivades de la nostra experiència, siga correcta. La percepció de la realitat sempre proveïx d'una part de raó.

En el camp de les eleccions democràtiques que mos afecten i mos tocaran els nassos durant un temps més, no està bé que mos facen creure —perquè aixina ho expliquen— que estem elegint directament amb el vot la persona que serà presidenta del govern espanyol o presidenta de la Generalitat. Tant Mónica Oltra com Nathalie Torres o Belén Bachero i la resta de diputats que ixquen elegits, poden ser presidentes de la Generalitat. I per al govern espanyol, fins i tot pot ser elegit alguna persona que no siga diputada (tal com s'ha esdevingut amb Pedro Sánchez).

Si cultivàrem la idea que la informació ha de ser correcta i rellevant, podríem combinar les preferències ideològiques amb un poc menys de palla i confusió. Si evitàrem els lideratges personalistes, podríem recordar que tots els representants que ixen elegits per a diputats i diputades poden ser presidents d'eixes institucions. Els elegim diversos i haurien de poder explicar les seues decisions polítiques i de gestió individualment, assumint les responsabilitats dels encerts i els errors. I els ciutadans, per tant, sabríem que mosatros mateixos, com a ciutadans individuals d'una societat democràtica —i no tan sols com a massa informe— tenim el poder i la responsabilitat del vot, i la possibilitat d'exigència davant de cada servidor públic. La democràcia no hauria de ser una extensió del futbolerisme.

Les eleccions estranyes

M'acabe d'enterar que, segons comenten Takse i algú en la televisió, la ciutadania no sap que en la votació al senat pot triar tres candidats en total de partits polítics diferents. Em sorprén, perquè és suposa que la votació és el ritual democràtic més senzill i més transcendent. És un acte simple en què hi ha dos versions de vot: al parlament, tries una llista d'un partit; al senat, pots triar fins a tres persones del conjunt de persones que apareixen en la papereta i poden ser del mateix partit o de partits diferents. I això ja anava aixina des de la primera volta.

Cert que la majoria són desconeguts o pareixen despenjats de les altres llistes, però això mateix hauria de permetre innovar o atrevir-se a prendre decisions variades pensant realment en la capacitat de les persones proposades. O en la incapacitat, que en coneixem casos, per tal d'evitar-los.

Me'n vaig a pegar una volta pel riu, pensant en la capacitat de moltes persones per a votar contra els interessos comuns (inclosos els propis), tant si es tracta del benestar social com del medi ambient. Prou constant hui: 06:59 + 07+02.

Cadenes de codi abstrús

Enregistre la meua primera macro amb el Libre Office. Un èxit i un petit desastre alhora. Fa el canvi que li demane, però resulta que la versió del Salt incorporable al processador de text no fa cas. Canvia «la jefa» per «el cap»; la macro preventiva prèvia canvia «la jefa» per «la cap», però el Salt continua posant «el cap». I, per ara, em sembla que no puc modificar la programació del programa de traducció. Caldrà mantindre la marca cridanera en Word:

Call bescanvi ("el cap ", "l[a cap ")

Eixa ordre activa una macro de canvis genèrica (bescanvi) que simplement fa que es substituïxquen les dos cadenes de text que li pose entre parèntesis. Afigc un claudàtor a la paraula per tal de crear un error ortogràfic o una marca que faça més visible el canvi.

Pareix que no hi haja «macros» en la vida, però n'hi han, són els estereotips i el prejuís. Llàstima que el codi per a canviar-los i millorar-los no siga tan «clar» com toquetejar el Visual Basic. Ah, abans de descobrir cada quatre anys els debats i programes electorals, hi hauria d'haver oficines objectives i professionals que comproven els errors dels codis aplicats fins ara. El medi ambient, per exemple, està ben esdernegat, però no hi ha ni una placa solar en les Corts.

Sense lluïment

No sé ja què buscava ahir, però vaig topar amb l'entrevista censurada per Vicent Satorres, antic subdirector general de Política Lingüística: «L’entrevista censurada de 'Què ens passa valencians!?'» (Diari La Veu, 04.06.2015). Pareix que era ahir, però han passat quatre anys i els que han vingut després no l'han fet bo, perquè era difícil, però tampoc és que s'hagen lluït massa. De fet, s'han mostrat en molts casos mancats de cap projecte clar i fonamentat, com ara en l'anuŀlació del teletreball, els canvis en la situació funcional i laborals dels tècnics lingüístics, l'elaboració de protocols de gestió lingüística, la proposta de criteris i més coses.

És una llàstima que el poder de millorar el funcionament i les condicions de l'administració pública en este àmbit es malbarate d'eixa manera. Les ocasions es donen més sovint del que pensem, perquè sovint es tracta d'impulsar, dirigir i facilitar les iniciatives personals de molts funcionaris i funcionàries. Els efectes i els fruits positius de les iniciatives personals s'haurien de valorar i canalitzar, en lloc de malbaratar periòdicament el bagatge de coneiximents i pràctiques a força de frustrar i coartar la faena del personal de l'administració pública. Certament, abans era pitjor, però vam votar per a eliminar la censura i les mentires polítiques afegides, tot i que segur que pensàvem que votàvem per alguna cosa més.

En fi, qui no és consola és perquè no mira els noticiaris ni les hemeroteques. O els debats electorals.

Roses roents

Este matí, rosa de paper, com dia l'Estellés, que hui toca. Millor això que educar els xiquets en la violència contra el mal o contra els independentistes, si és que a Coripe opinen que això és el mateix: sempre que siguen catalans, no crec que cremen una figura de Sancho Gracia fent de Curro Jiménez.

Mentres fuigc un poc de la rabiosa actualitat —que seria la campanya electoral— passe per la tv3 per a la ració de juí del Suprem espanyol de hui. Com que ho mire a Els Matins de Lídia Heredia, tope amb el llibre de Mireia Sallarés: Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Mire la seua pàgina en la Viquipèdia, i amb això vaig cap a Jill Goldmilow, que és el punt que em fa arribar a Antonia Louisa Brico, pianista i directora d'orquestra que desconeixia i que es veu que degué tindre una vida intensa i de lluita pels drets de les dones en la música. Aprofite i faig algunes millores d'edició en la pàgina.

Veig en Spotify que hi ha algunes gravacions de música clàssica en què Brico dirigix l'orquestra. Demà les escoltaré.

El desús accessori

Un company de debats ideològics sobre la normativa de la llengua abandona Taula de Filologia Valenciana perquè algunes intervencions en un debat de la llista de l'associació li generen una «incomoditat insuportable». Ell proposava que l'associació fera algun article sobre, segons comentava, el fet que el Partit Popular de la ciutat de València haja assumit una normativa lingüística que no és l'oficial de l'avl. Em sembla que la seua proposta no va tindre el suport que ell esperava.

No sé per què es va sentir incòmode, però ho entenc. Encara que no m'havia enterat d'eixa novetat política, també em violenta periòdicament que una part del Partit Popular valencià estiga interessada a polemitzar contra l'ús del valencià —i, en conseqüència, estiga sovint fent propostes per a mantindre la imposició suposadament tranquiŀla i pacífica del castellà—. La qüestió és que, si hem aprés que la cosa és faŀlaç i periòdica —no tenen més interés que moure la polèmica i continuar el desús accessori de la llengua—, també podem entendre que hauran aconseguit el seu objectiu quan, els contraris a eixes posicions, donem aire a eixes trifulgues.

Mentrestant, l'ús de la llengua —parlada, escrita o llegida— recula. Mos encabotem en eixos debats i perdem de vista que el model no fa la llengua, que la normativa no fa la llengua. Ben al contrari, el moll de la cosa és que la llengua ha d'usar-se, ha de ser la transmissora de les idees i de les passions, de la ficció i de la notícia veraç o falsa, dels debats sobre economia i física quàntica —en deuen quedar alguns que compartiran la frase atribuïda a Suárez—. Si l'ús del valencià fóra la premissa protocoŀlària i habitual, segur que també estaríem debatent cada tres setmanes quins canvis fem en els accents diacrítics o en la morfologia verbal, però seria un entreteniment per a tècnics, un tràngol per a estudiants i un motiu més de vivacitat expressiva de la llengua.

Cita dominical / 544: Mercè Barceló Serramalera

Una Constitució democràtica com l’espanyola contempla en el seu marc que es puguin defensar projectes completament oposats a la mateixa Constitució. Per tant, perseguir unes determinades idees en nom de la unitat d’Espanya com si es tractés d’un metadret fonamental, d’això se’n diu judici polític. Perquè s’estan, claríssimament, perseguint idees polítiques. Això és un judici a l’independentisme. I s’està fent servir com a escarment.

Mercè Barceló Serramalera, entrevistada per Manuel Lillo en El Temps, 16.04.2019.

La merla que torna

En el meu cas, m'enyore que som també la biblioteca que creem. Repasse el llom d'uns llibres que va comprar ma mare: «abedul-centeno, centrárquidos-granado, granates-perídoto, períodos-zumaque». Tota la natura de l'època per als xiquets. Una traducció d'una obra nord-americana un poc adaptada a l'Espanya dels setanta del segle XX.
Mire la merla que ha fet niu prop de casa, però en l'enciclopèdia només apareixen les aquàtiques i les americanes, que són més lluïdores. La natura que imaginem amb els llibres posa la realitat al lloc. La merla fuig, però torna. Els llibres se'n van i no tornen mai a ser els mateixos.

Oratge amb ocells

Fa mal oratge, més que a l'hivern. Per la marjal passen els falciots, les gavines i els picaports de bec endoblegat. Una merla s'amaga de la pluja baix dels pàmpols verds i preciosos d'una parra americana. Deu estar fugint també de la discussió sobre el debat electoral. Un espectacle prou inútil si ho comparem amb les entrevistes de Mònica Terribas, Lídia Herèdia... Ah, i la de Tim Sebastian al ministre Borrell. Oronetes, també n'he vist.

Pel que fan, no pel que proposen

Coincidixen en la bústia la revista L'Illa de Bromera, el butlletí d'Aministia Internacional i els enviaments de propaganda electoral. La cosa és que em sobren tots el fullets de propaganda en paper i, d'amunt, el de Ciutadans va tancat dins d'una funda de plàstic: això parla molt de la seua idea de la protecció dels oceans i la millora del medi ambient en general. En canvi, el butlletí d'Aministia Internacional anava dins d'una bossa de plàstic «100 % compostable». Es veu que hi ha qui se les pensa totes, fins i tot per a intentar fer les coses bé.

Com que la revista de Bromera també porta funda de plàstic, però no diu que siga compostable ni ecològica ni res, els proposaré que seguixquen l'exemple d'Aministia Internacional en això. Als d'Amnistia ja els vaig dir que els donaria més suport si feren més coses en valencià. Pensant-ho bé, Bromera i Aministia Internacional podrien ajudar-se complementàriament.

Pel que fa a Ciutadans, bé, la política els definix pel que fan, no pel que proposen —refent la cita de Captain Fantastic.

Pantalles sense tinta

La tinta electrònica avança, però molt a poc a poc. Es veu que el negoci està dóna prou en l'estat actual i no apareixen les evolucions que fa molts anys que sentim que serien possibles, fins i tot una pantalla per a l'ordinador amb tinta electrònica. No res, que no arribe. Mentrestant, perc un poc de temps comparant el Boox Note 10.3 i el nou Likebook Mimas 10.3. El primer està disponible i l'altre acaba d'eixir, aixina que, encara que el més nou (Likebook) tindrà alguna millora, caldria esperar si mos volem decidir per la novetat. Però això sempre és igual, com més esperes, més nou... O no cap, que també és un estalvi.

Veig que fan moltes més coses que el Kindle, i algunes fins i tot em podrien ser útils, com ara subratllar els PDF o escriure notes (en els mateixos documents o a banda). Inclús escriure amb un teclat extern connectat per Bluetooth. I no descarte que això de dibuixar puga tindre alguna gràcia. Vorem.

S'encén

En algun m'he descuidat intentant apanyar un endoll i s'ha cremat Notre Dame de París, ha mort Neus Català —hi ha un llibre de Carme Martí amb iŀlustracions de Paula Bonet—, els guàrdies civils i els policies espanyols han continuat inventant-se, amb el suport dels fiscals, una pàtria excloent i una tasca delictiva contra els drets de tots, hi ha dones en política que mostren que són capaces de ser tan mentiroses i malintencionades com els interessa partidistament —és a dir, igual que els hòmens habituals—, busque panses ecològiques per no en trobe que no vinguen de Turquia o Xile, uns turistes amb suposat interés per l'ecologia van als paradisos naturals amb avió. He pogut posar l'endoll i fer funcionar l'aparell. Toca.

L'amnistia lingüística

M'escriuen de la botiga d'Amnistia Internacional perquè hi pegue una mirada a vore si hi ha res que em fa goig. Hi hauria samarretes, llibres i altres coses que és possible que m'agradaren si no fóra... Sí, exactament, que no tenen quasi que res en valencià: casualment, un còmic infantil sobre Sant Jordi. I no he vist res més en valencià. Totes les samarretes, tasses i coses que més o menys siguen reinvidicatives dels drets que promou l'organització, les tenen només en castellà, web inclòs. Per contra i amb la mateixa intensitat pels drets, Òmnium Cultural sí que permet un poc d'amnistia lingüística.

Responc als d'Amnistia per a assenyalar-los la incoherència d'eixa pràctica comercial i poc solidària amb els drets que es suposa que promouen i la llàstima que m'excloguen lingüísticament, cosa que fa que no puga contribuir un poc més amb l'organització. I bé, amb això compense el fet de no anar massa sovint a les manifestacions on proposen coses que ja m'agradaria, com ara la de dissabte passat en València.

Cita dominical / 543: José Manuel Romero

Quan a Eugenio Pino (Madrid, 1952) li van demanar en el Congrés dels Diputats què faria per Espanya, va respondre lacònic: «Tot». I quan els diputats van insistir: «¿Què és tot?», Pino es va repetir: «Tot». Sense dir res, Pino va dir molt. La seua afirmació taxativa era quasi un reconeiximent del que sospitaven alguns dels diputats de la comissió d'investigació parlamentària.

«Las cloacas del Estado, bajo la lupa judicial», José Manuel Romero, El País,, 07.04.2019.

Sense gracietes còmiques

Li propose a Takse que llija el còmic L'àrab del futur de Riad Sattouf. A pesar que no li agrada el mareig d'haver de combinar el text amb els dibuixos li dic que no haurà d'analitzar i entendre les convencions humorístiques o dramàtiques de la part gràfica, que tot s'entén en el text i que el dibuix en este cas és documental i servix per a aportar un poc d'èmfasi amb eixe complement visual i artístic de l'autor, sense les gracietes més o menys còmiques habituals. L'agarra i va llegint amb interés, sense problemes de concentració.

Me n'ixc, sense ganes però intentant posar-ho voluntat, a fer el circuit de muntanya, amb sol i airet fresquet: 14:28. Hi havia gent passejant amb gossos. Unes quantes voldritges, xatracs o gavines d'albufera (Sterna hirundo) o pot ser que siguen xatracs becllargs (Thalasseus sandvicensis), escaroten la vora de la platja.

Assaborint l'absència

Estem assaborint l'absència d'activitat parlamentària, unes poques resolucions, unes validacions de decrets i poc més. Mos preparem per a la reentrada postelectoral repassant i refent criteris, la millora de macros, canvis i ampliacions de blocs amb fitxes, tota la faena tècnica rutinària que hauria de fonamentar la tasca professional de la institució. Els informàtics busquen virus, mosatros busquem paraules, sintagmes, locucions, tot això que quasi dóna un sentit als discursos polítics.
La farsa parlamentària té estes pauses cada cert temps i convé aprofitar-les per a recuperar la sensació que l'ètica professional té algun sentit i sorprendre-mos de continuar creguent-ho.

Jocs de caràcters

A voltes el problema de les pàgines que fem per a penjar en internet són els navegadors. Es veu que cal incloure ordres específiques per a que funcionen d'acord amb el que volem. M'estava calfant el cap en la revisíó del Multicerca amb això dels jocs de caràcters (codi charset), entre l'utf-8 i l'iso-8859-1 i no sabia massa bé com ajustar això, perquè la cosa era que en l'ordinador on estava amb el navegador Internet Explorer no hi havia manera de quadrar-ho. Quan he canviat d'ordinador i he provat amb el Firefox he vist que el mateix codi html funcionava correctament.

Per tant, quan torne a l'altre ordinador, provaré a fer-li alguna adaptació específica, no sé si serà prou amb accept-charset o caldrà fussar un poc més.

Les proves

Gràcies a l'espai de proves de codi que oferix W3Schools en el seu web, resulta molt simple comprovar si el codi html o javascript que estàs toquetejant funciona. Tenint en compte com funcionen l'internet i els servidors que utilitze, em passava hores mirant de canviar algun trosset, penjant-lo en el servidor, comprovant si funcionava... I sempre esperant la resposta, esperant que no es penjara el servidor, que no estigueren fent un manteniment o coses semblants.

Això de poder fer proves abans d'actuar, de decidir, d'implantar, de fer efectiva alguna acció, és una cosa que sabíem que existia, perquè tant des de menuts com en el procediment científic hem aprés a utilitzar eixe procediment, però en la realitat de les nostres faenes i activitats massa sovint mos fan botar-mos la fase de la prova. I no estic pensant només en el juí del Tribunal Suprem contra els independentistes —on la fase de prova està resultant ridícula, si no fóra que és molt greu que això ho facen fiscals i tribunals—, sinó també en moltes altres decisions que mos han dut a guerres, crims brutals o tortures contra persones i animals, fins al punt de malmetre globalment i estúpidament el medi ambient general.

Vam encendre el primer foc, però no vam comprovar mai si convenia tindre'l apagat més sovint. No sé si l'internet arribarà a temps de resoldre-ho.

L'esmena judicial

Diuen que es desunfla el globus del juí del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents polítics i socials independentistes. Però també diuen una cosa que deixa molt malmesa la percepció ètica que hem de tindre d'eixos magistrats: la sentència s'ha d'ajustar al fet d'haver-los tingut més d'un any tancats en presó provisional. Perquè els jutges es veu que no són capaços de corregir errors propis pel seu compte, es veu que ha de vindre alguna «instància superior» judicial o divina que els esmene la plana.

Això sí, es veu que només els esmena la plana de la sentència, però no els fa responsables d'haver-se cregut que havien de sobrevolar el dret per a salvar la seua pàtria imaginària comuna i indivisible.

Solucions inesperades

El primer mosquit de la temporada: tigre, trobe, per les franges blanques i negres de la pates. Es veu que s'han fotut els que fins ara eren comuns. De ser cosa de la campanya política, de la unitat de la nació, de la independència del país o del canvi climàtic. Per sort he vist en un vídeo que la Coca-Cola alleuja les picades dels insectes. I encara resol un fum de manualitats més, des del rovell i la calç fins a la neteja de la manisa. El mosquit tigre i la Coca-Cola són un poc el símptoma de la política. Hi ha problemes que no voldríem, però que no evitem, i solucions inesperades.

Cita dominical / 542: Chama Najmi

Si la gent no s'ho pensa dos voltes abans de jugar-se la vida en la mar, és perquè ja no hi ha vida en terra.

Chama Najmi, «Para frenar la inmigración», Cartas a la Directora, El Paíz, 30.03.2019.

Panses de la Marina

Passem per la Tira de Comptar, eixe mercat de carrer que hi ha a la plaça de Tavernes de la Valldigna de València. Les eleccions són una inquietud per al manteniment dels canvis positius que hi ha hagut durant esta legislatura en la ciutat, que no han segut canvis excepcionals o revolucionaris, però sí que han tingut una intensitat i un efecte apreciable en la vida ciutadana. Podem pensar en el carril bici, els colecamins, la reducció del trànsit, la conversió de carrers per a vianants, la recuperació dels refugis de la guerra civil...

Encara hi ha molt per fer. Esperem que la ciutadania pretenga continuar —i aprofundir— per esta via. I que les runes i les ruïnes (àrabs, romanes, medievals o modernes) vagen transformant-se en espais de cultura, ciutadania i millora del medi ambient. Són necessitats fonamentals que no pareix que puguen ser simplement opcions alternatives. No entenc per què l'agricultura pot ser no ecològica. Trobe que d'ara en avant, llevat que vullgam convertir-mos en zombis, hem d'incorporar les energies renovables, l'aire respirable, l'aigua neta, el soroll ambiental del vent i els ocells.

Els xics de la tira tenen bledes, colràvens, bròcolis, les últims carxofes de la temporada. Ecològic i deliciós. Per contra, no trobe panses de la Marina en el supermercat i me s'estan acabant. Les que diuen «ecològiques» les porten de Xile. Haurem de continuar buscant. Són eleccions que hem de fer.

El relax del codi

A mitjan matí ha arribat el relax: he pogut adaptar un codi per als cercadors en el Termcat que intentava apanyar en el Multicerca. Després del canvi de web del Termcat, havien deixat de funcionar. M'he passat la setmana toquetejant l'html i el javascript, però no hi havia mans. Acabava el dia amb el cap ben afregallat.

Hui, finalment, he topat amb resposta a un dubte de Vitaliy Ryaboy en Stackoverflow. L'he pogut adaptar al que necessitava i em sembla que funciona. ¡Uf!, ara veig l'anar de la bavosa més relaxat.

L'excusa dels polígons

Una zona verda que hi ha prop de l'hospital d'Alzira, a la vora del polígon industrial, al lateral de l'antic edifici de «Blauverd», hi ha carril bici, camí de grava per a vianants i prou de brossa i falta de manteniment. La idea inicial sempre és verda i bonica, però la cosa és si eixa idea és només una excusa o una responsabilitat per al futur.

La majoria dels polígons es veu que es construïxen com a excusa, i funcionen mentres funciona l'excusa: l'enriquiment d'uns quants, la faena d'uns molts que viuen (o sobreviuen) a canvi d'arriscar la salut i les hores de vida, la maximització dels beneficis a canvi de degradar el medi ambient... L'empresa capitalista d'explotació, vaja.

En tot cas, aprofite els fruits de l'excusa, i encara, si els pareix, m'ho podrien retraure. Lligc coses sobre els antievangelis —els Toldot Yeixú (o Toledot Iesuz, segons Manuel Forcano en la revista Enrahonar)—, sobre Boeci, Maimònides... Mig al sol, mig a l'ombra de les mèlies, amb l'airet fresquet que fa estos dies.

Arrossegant-me pel codi

Me se passa el temps fent no res... Bé, fent coses que moltes voltes acaben en no res. I tal com comentem estos dies Takse i jo, tot s'acaba en no res, no hi ha un premi final o una pròrroga per fer bé les coses. D'ahí les dos maneres de vore les coses del món, que és vore-ho d'una manera molt simple i sintètica i molt evident a la llum de l'experiència.

Després, és clar, ho adornem i ho emboliquem. I per això em passe hores i, al final, no res, no he aconseguit fer passar un «input» com a part central d'una adreça html, a pesar que sí que em va servir en una altra ocasió. Continuaré arrossegant-me pel codi.

El barber i els diacrítics

Mentres em calfe el cap intentant (re)construir els quadres de cerca per al nou Termcat, veig de passada en l'Ara.cat que la República Txeca té nova presidenta, Zuzana Čaputová. Em sorprén la notícia i me n'alegre un moment. Observe que en el diari simplifiquen el cognom eliminant els signes diacrítics. Supose que si la Česko és Txèquia, el cognom de la nova presidenta hauria de ser «Txàputova». Però no ho sé segur.

Porte al cap el juí contra els independentistes catalans, el javascript i les transcripcions. Me'n vaig al barber, però això no ho retalla.

El juí sense traducció democràtica

M'alegre un poc de llegir en l'article La llengua en el judici del Tribunal Suprem sobre el procés de Josep Cruanyes i Tor (rld, 28.03.2019) que hi havia més opcions per a la gestió de l'ús de les llengües en la justícia. No em pareixia raonable que la imposició taxativa de la llengua castellana en els juís del Tribunal Suprem espanyol no tingueren ja, en ple segle xxi —per utilitzar un recurs retòric que mostra sorpresa de manera buida, però coneguda—, una alternativa un poc més adequada als avanços democràtics que suposadament anem aconseguint.

És una irregularitat més que va desballestant la credibilitat de qualsevol sentència que puga emetre este tribunal. I trobe que va ser una llàstima que ningú no aprofitara la possibilitat de posar el tribunal davant el fet lingüístic. «Com a fet social» , que dia Vallverdú (veg. la ressenya del llibre que féu Joan A. Argente).

Cita dominical / 541: Miguel Ángel Rebollo Torío

Al nostre país, cap organització s'autodenomina feixista. No obstant això, es pot saber quins partits simpatitzen amb eixa ideologia.

Miguel Ángel Rebollo Torío, Lenguaje y política. Introducción al vocabulario político republicano y franquista 1931-1971 (1978).

Versions de l'oli

Fent un poc de recerca per la xarxa, per si de cas és possible localitzar olis valencians que estiguen bons i tinguen un bon preu, tope amb un web prou ben fet d'olis ecològics de Muro d'Alcoi. La llàstima és que no han estés el concepte «ecologia» a la faceta cultural i lingüística. Per vore si això ho poden millorar, els escric:

Estic mirant de comprar oli de proximitat i que tinga una producció que mantinga criteris ecològics i de sostenibilitat. He trobat la vostra empresa i pareix que oferiu uns productes que complixen eixes condicions. Per contra, veig que no apliqueu els criteris ecològics a la gestió lingüística (que seria una qüestió d'ecologia lingüística), ja que el vostre web no està en valencià. M'agradaria saber si teniu previst incorporar la versió en valencià del vostre web. Moltes gràcies

Per les versions lingüístiques que tenen en el web supose que el seu mercat és internacional, aixina que no crec que facen un web per a facilitar-me la compra.

Peixos pacífics i gafarrons viatgers

Aprofite que hi ha pausa en el juí i me'n vaig a córrer al riu: 07:24 + 06:54. Descompensat i lent, una cosa com el juí contra els dirigents que van tindre el bon criteri de mirar d'independitzar-se sense revoltar-se ni alçar-se currojiménezment més enllà de les urnes i les paperetes. Una parella de xic i xica que semblen turistes orientals passejant pel riu es queden mirant una parella de gafarrons (?) que van per la gespa. Sembla que els haja sorprés molt o que es pensen que podran localitzar on tenen el niu. Passen uns xics amb patinets i espanten els pardalets.

Quant a altres coses descompensades, la Junta Electoral Central (jec) espanyola pretén que en els informatius (no sé si només de tv3 o més cadenes) no es denomine «presos polítics» i «exiliats» els dirigents catalans empresonats o a l'exili. Tal com feien en algun ajuntament, n'haurien de dir «peixos pacífics» —la junta electoral ja ha fet retirar eixa pancarta—. Quant als exiliats, en podrien dir «gafarrons viatgers».

S'estan perdent amb els circumloquis, la jec hauria de proposar les denominacions que preferixen. I també les imàtgens amb què poden o no iŀlustrar les notícies. Eixa pareix que siga la seua versió de la democràcia.

La defensa genèrica i el sacrifici concret

Mos va arribar una revisteta amb les aventures d'Enric Morera, el president de les Corts Valencianes, per Europa per a impulsar la calre, sobretot pel que fa al grup de treball sobre la diverstitat cultural i lingüística. És un balanç lluïdor en la revista, positiu i motivador... Essencialment perquè no hi ha concrecions, tot són declaracions genèriques, manifestacions de desitjos i de línies mestres. Totes eixes coses que fan molt bonic i que, alhora, són un bon no res, si no s'apliquen en cada acte administratiu o polític mitjançant protocols d'actuació i fiscalització que impedixquen els «oblits» habituals.

En eixe sentit, no tornaré a insistir en la paradoxa que suposa fer tot eixe treball i eixes declaracions i estar aprovant, al mateix temps, un pla de concursos i oposicions d'ocupació pública en les Corts Valencianes que, si no s'esmena molt, permetrà que els aspirants a funcionaris puguen aprovar sense tindre ni idea d'una de les dos llengües oficials al País Valencià. I no cal que diga que dubte molt que siga sense tindre ni idea de castellà.

Comparació acrítica

Vaig trobar a faltar un poc més d'intent d'objectivitat i de revisió crítica i autocrítica en el programa Salvados de Jordi Évole de diumenge passat. En concret, em va sorprendre que la comparativa que van fer entre les paraules de Mònica Terribas i les d'Antonio Ferreras, l'endemà de la proclamació interrupta de la república catalana, no foren utilitzades per a confrontar la diferència entre informació (Terribas) i opinió dramatitzada (Ferreras).

Amb tot, podem inferir que sí que hi va haver una confirmació d'eixa diferència pel fet que Évole li volia traure a Terribas que l'havien enganyada, atés que les paraules de Terribas aquell matí eren la narració d'un fet declarat en el Parlament de Catalunya: com que eixe fet va ser anul·lat posteriorment per la inacció dels dirigents catalans —i per l'acció política i legal del govern espanyol—, Évole volia que Terribas «opinara» sobre la seua sensació d'engany. Terribas no va tindre prou mà esquerra per a respondre, però el cas és que Terribas es va mantindre en la narració periodística, mentres que Ferreras havia muntat el seu numeret dramàtic habitual.

En fi, la visió diferent no té a vore amb viure o no viure a Catalunya, sinó a distingir entre drets, deures i preferències. Noam Chomsky ho explicava en Els Quatre Gats entrevistat per Ricard Ustrell.

Efectes psicojurídics

Les coses que hem se sentir i vore en la sala del Tribunal Suprem espanyol són fenòmens d'una altra dimensió, encara que en este cas siga una dimensió coneguda. I la conclusió final del juí contra els rebels independentistes —possiblement bona part de la sentència detallarà este diagnòstic— serà que la rebel·lió, la sedició o l'autodeterminisme secessionista són uns desitjos amb efectes psicojurídics. En el cas del pensament nacionalista, té unes purnes de conseqüències psicosomàtiques. En eixe sentit, els vídeos que no es veuen o el que no es veu en els vídeos, confirma el que pugam no pensar.

Les façanes de la democràcia

A la plaça major de Vinuesa, dedicada al rei Joan Carles I espanyol, encara hi ha la placa dedicada a José Antonio Primo de Rivera en la façana de l'església i l'escut franquista amb l'àguila en la façana de l'ajuntament. A més, hi han incorporat en l'ajuntament una pancarta que diu «Soria quiere futuro». Res de tot això deu ser partidista de res, però segur que té a vore amb el futur, electoral o democràtic. Ja posats, trobe que un llaç tampoc no hi desentonaria gens, del color que fóra.

Cita dominical / 540: Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx

Hi havíem anat... per salvar, ajudar, estimar. Però al cap de poc temps em vaig adonar que em rosegava l'odi. Odiava aquella sorra suau i lleugera que cremava com el foc. Odiava aquelles muntanyes. Odiava aquells kixlaks de sostres baixos des dels quals ens podien disparar en qualsevol moment. Odiava aquell afganès que passava amb un cistell de melons o aquell altre que estava dret al costat de casa seva.

Una infermera, segons Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx, Els nois de zinc, traducció de Marta Rebón.

Natura amb oques

Les oques estaven hui cantadores. Un petit bany de natura i pedres antigues, uns pardalets de diverses classes caçant insectes vora riu. Es mouen ràpid i no els agarre amb la càmera. Deixem arrere per unes hores, o dies, totes eixes coses que no deixaran d'esperar-mos en els embolics de les rutines diàries. De camí vegem ajuntaments amb cartells reivindicatius. Amb la bandera espanyola el partidisme es dissol en el nacionalisme excloent. Normalitat i natura, ideologies que no ho semblen.

La primera rata penada

Encara que refresca de nit més del que era habitual, vaig vore anit la primera rata penada (¡penà!) de la temporada al centre de València. Les ciutats van deixant de ser hàbitats saludables, fins i tot per a les persones. Per això, vore que encara hi ha un poc de vida salvatge provoca una alegria que segurament està fora de lloc. Hem de pensar que eixa satisfacció pareix més una excepció dins del mal que un senyal de millora.

Es mastegava l'odi

El Termcat ha renovat el seu web, cosa que m'obliga també a tocar el codi del Multicerca. Ja he començat, però hi ha una miqueta de faena, si vullc continuar mantenint els cercadors dels diccionaris de llenguatges d'especialitat.

Veig que han elaborat la nova versió del web amb Drupal, un gestor de continguts de codi obert. Li hauré de pegar una mirada, a vore si l'entenc i si m'interessa aplicar-lo en alguna web dels que administre.

Es fa tard. La setmana judicial ja ha acabat. Hui han actuat alguns guàrdies civils. La rebel·lió, no sé si la provaran, però ha segut tal com la paròdia del Polònia, una esplèndida actuació teatral. El moment culminant ha segut el passatge «es mastegava l'odi». Uf, dit aixina, sense casc, ni porres, ni armilles ni pilotes de goma, aborronava sentir-ho.

Codi penal de la temença

Escolte fragments de la retransmissió i tinc la sensació que una narració que tinga com a personatge un català fent una truita francesa es pot convertir en un relat de terror si és narrada per algun dels policies o guàrdies civils que estan contant com van viure els fets del procés independentista sotmesos a juí en el Tribunal Suprem espanyol.

Cert és que en boca dels independentistes allò era una festa. El cas, però, és que n'hi han uns acusats que estan tancats en la presó per unes «percepcions» que no responen a cap fet real, sinó que es van quedar en mera hipòtesi o expectativa frustrada. La frustració de les expectatives no és una possibilitat admissible per a alguns seguidors de les ideologies dogmàtiques. Una facció del nacionalisme espanyol ha decidit que les percepcions, pors i frustracions que senten tenen ara l'ocasió d'una compensació o de recuperar les tornes pels anys en què la democràcia i la laïcització de la societat han bandejat els principis i fonaments del nacionalisme espanyol autoritari.

La bona del cas, per dir-ho aixina, és que també estem assistint a les misèries del sistema judicial en este àmbit reflectides en l'interés de la fiscalia per condemnar i el desinterés per aclarir la realitat dels fets. Els acusats continuen tancats mentres la fiscalia es preocupa per la por que sentiren els policies pel que haguera pogut passar. Es veu que hi ha un codi penal de la temença.

Una mirada sobre els apatxes

Em desconnecte de tot un poc, abans que tot això torne a cremar de manera insostenible —les falles i el juí del procés—, i faig la volta pel meu circuit de muntanya: 14:27. Amb sol i airet fresquet. La mirada de Rory Calhoun en Apache territory (1958) em recorda la d'algú. El film és roín, i no el salva una mirada que podria ser de George Clooney.

Boira a la punta del nas

Dissabte  va ser la boira misteriosa que mos va envair des de la mar fins que quasi no mos veem la punta del nas. Diumenge, una ponentà d'eixes de ple estiu. Hui frescor i núvols, mentres el personal continua amb els coetets. Si no fóra perquè seria llevar-li gravetat al fet nociu de la contaminació i el canvi climàtic, diria que estos dies eren premonitoris del que mos ha de caure damunt. Però seria una i ocurrència massa banal i tòpica.

El mal és que només ho acceptarem quan pugam lamentar-ho de manera terapèutica. Fins llavors, podríem provar a considerar l'ecocidi, tal com proposa Polly Higgins. Ja posats, carreguem-mos-ho a consciència, com en una grande bouffe... Bé, en realitat ja ho estem fent. I vorem si ho paren Malala Yousafzai o Greta Thunberg.

Cita dominical / 539: Ainhoa Goñi

Avui sabem que algú va cometre un homicidi fa 430.000 anys.

Ainhoa Goñi, «Guerres oblidades. Ciència i tecnologia s'alien per a descobrir la violència del passat», Mètode, 100, volum I (2019).

Apallissar o trair

Sentint la conversa de la SER d'este matí, en el programa de Javier del Pino, passades les nou, amb el grup d'humoristes gràfics, hem al·lucinat quan comentaven la declaració de l'antic major dels mossos Trapero com testimoni en el juí. Allà on mosatros hem vist un major i uns mossos professionals i democràtics, alguns d'ells veen una anguila que fugia d'estudi i uns forces de seguretat inactives i que col·laboraven a fer el referèndum.
De camí cap a la compra, Takse exposava el seu fatalisme davant el fet que persones amb estudis i cultura es deixaren encegar pel nacionalisme. La «unitat» legal de la pàtria pareixia una coartada correcta per a apallissar ciutadans que cometien el vot en un referèndum il·legal. La legalitat abans que la integritat física de les persones.
Estranyament, més tard semblava que preferien la integritat «física» d'una obra d'art que es degrada o va desapareguent abans que una restauració mal feta que l'«apallissara».
Una legalitat mal feta pot enviar policies amb porres a apallissar els ciutadans i empresonar els polítics que convoquen referèndums. N'hi ha humoristes a qui els agrada eixa democràcia per a la seua pàtria.

La carnisseria de la democràcia

Fragment de La carnisseria de Jean Veber, 1897.

Estem abduïts per la retransmissió del juí. Mos hem de demanar una permís per estudis democràtics o per excedència unilateral, perquè no tenim prou hores en el dia per a seguir l'espectacle judicial —ah, els films americans solen ser més dramàtics, però no tan fictíciament intensos— i els comentaris que fan els experts i els aficionats d'Els Matins, de Tot es Mou, de Més324...

Per cert, segons alguns, els policies espanyols i la guàrdia civil desconfiaven dels mossos a causa de les declaracions del conseller Forn. El conseller havia dit (29.08.2017) que els mossos garantirien que els ciutadans pugueren votar. Llavors, si no van anar més enllà de la desconfiança, si van considerar que això anava aixina, podem inferir que la policia espanyola i la guàrdia civil es guien per directrius polítiques i no pel compliment de la llei i les decisions judicials.

Per sort, la democràcia és més important que els forats que alguns fan per a mirar més enllà, plus ultra, en este cas, un ultra judicial, policial i polític amb les arrels en la mòmia que no va acabar en una cuneta.

Vaig eixir despús-ahir al riu, amb aire, calor i espardenyes que s'esvaren en la grava, per mirar d'aguantar en forma el juí: 07:36 + 06:53. Costa mantindre l'equilibri.

La democràcia, ni tan sols votant

La cosa és que el juí 20907/2017, contra els independentistes catalans, m'ha recordat en molts moments de les preguntes de la fiscalia el llibret Matin brun de Franck Pavloff, onze pàgines menudes, però eloqüents: un amic li diu al protagonista que ha hagut de sacrificar el gos, perquè l'animal no era bru. La resta del relat seguix el camí de l'absurd que va dur a Auschwitz, a la Inquisició espanyola, als juís de déu... Tinc quimera que els llaços grocs no són bruns tampoc, que els gastos imaginats per la fiscalia tampoc no són bruns, que els ciutadans ferits pels policies no són bruns. Ah, tal com diu el conte, per si de cas foren bruns, cal pensar que els bruns no sempre ho han segut, cosa que, evidentment, fa que tampoc no siguen admissibles.

El relat acaba un poc com preveia Martin Niemöller, quan el protagonista patix perquè tots saben que ell havia tingut un gat amb taques blanques i negres:

Toquen a la porta. Tan prompte de matí, no sol passar això. Tinc por. Encara no és de dia, encara està gris fora. Ei, pareu de tocar tan fort, ja vaig.

Segons el credo espanyolista, la independència la podia voler Agustina d'Aragó i valia la sang que es vessava; ara ja no s'hi val i menys encara votant-ho.

Fals testimoni

Quan he sentit el fiscal Jaime Moreno, m'he alçat a apuntar la frase: «Intereso que la sala deduzca testimonio de particulares por delito de falso testimonio al juzgado de guardia.» I he sentit la necessitat d'escoltar el testimoni que li havia provocat la reacció al fiscal.

La cosa és que Jaume Mestre, el testimoni, era un xic que parava nerviós i realment lacònic, que tendia a tallar massa abruptament les respostes, sense donar massa explicacions ni facilitats a una fiscalia més interessada a intentar provar delictes substituint les proves amb les percepcions i la memòria dels testimonis.

Amb vergonya hem vist que el camí proposat pel fiscal li l'ha suggerit el president de la sala, Manuel Marchena, que ha llegit en el Codi penal la possible responsabilitat del testimoni amb to amenaçant. En este cas, que no té cap relació amb els fets delictius, els ha semblat massa els «no ho recorde» o «no ho sé». No n'hi havien mai prou quan declaraven els antics càrrecs del govern espanyol com ara Rajoy Brey, Sáenz de Santamaria o el mateix Millo i Rocher. El valor dels testimonis va per barris, es veu.

S'acaba com quasi sempre

Els gafarrons refilen. Hi ha rosada de nit. Passem d'una ressaca a una altra quasi sense pausa per a la reflexió. Primera, vaga feminista amb manifestació posterior. Alhora, no podem desatendre el juí contra els independentistes catalans en què, com que la fiscalia no sap on trobar la rebeŀlió ni res en concret, pareix que acabarà acusant els testimonis de mala gestió empresarial, laboral o del delicte d'esplai indegut agreujat per malbaratament de temps. Ho estan escrivint amb llapissera fina en el Codi penal. Més tard, la convocatòria electoral «desfermada» accelera o elimina reunions sindicals i faenes administratives. A més, estem en ja en Falles i els canvis de l'aire i els moviments del personal pel centre de la ciutat trasbalsen la quotidianitat: els periodístics milions de Zaplana en l'estranger, els índexs de lectura en valencià que no alcen el cap...

Un poc com sempre i sempre mos sembla que el món s'acaba. I, contra el que dia aquell —el Xavier Graset fa uns quants anys ja—, sembla que no s'acabarà tan bé com voldríem.

Samarretes i pantalons de pinces

Vam vore Francisco Camps i una dona passejant de nit pel carrer de la Sabateria dels Xiquets. Pareixia que havien eixit de festa —o d'una festa— i que l'estaven acabant xarrant de camí. Parlava ell i semblava que li explicava a la xica coses molt intenses. Ella se'l mirava —i no se l'acabava— amb un mig somriure. La vaig trobar enxisada mirant-lo als ulls. No sé de què devia anar la conversa.

De camí cap a casa vam vore prou grupets amb samarretes morades feministes immersos en l'ambient del cap de setmana dels carrers del centre antic. Els nostres prejuís sobre el personatge mos deixa una sensació estranya pel contrast entre les samarretes reivindicatives d'uns i l'estilisme ranci de l'antic president valencià. Una sensació agradable i dubtosa alhora d'eixes combinacions que les democràcies mos obliguen a intentar entendre.

Els deixem arrere en la fosca del carrer, vora els contenidors, les pintades i els gats, i tirem per l'Estamenyeria Vella.

Cita dominical / 538: W. Knighton

Les estadístiques de suïcidi a l'Índia il·lustren notablement sobre la misèria de la població femenina provocada per unes institucions de les quals són víctimes. A l'Anglaterra hi ha 33 suïcidis entre les dones per cada 100 homes; a l'Índia, per contra, són 150 dones anualment per cada 100 homes. I això és un fet ple de significat. No és cap veritat dubtosa.

W. Knighton, «Glimpses at India, as it was and is», The Indian Female Evagelist, 1878; consulta: 09.03.2019.

Lletres sense ciència

Veig que les frèsies es diuen paregut en italià (fresia). Com que és una planta vinguda de l'Àfrica, du el nom que li va posar un botànic danés (Ecklon) a partir d'una adaptació al llatí del cognom d'un metge alemany amic seu (Friedrich Heinrich Theodor Freese, que no té pàgina encara en la Wikipedia). Això que era amic seu ho diu un diccionari francés (Atilf), altres fonts diuen que era un alumne, o inclús un pupil.

Un botànic danés i un metge alemany units per la ciència del segle xix al sud de l'Àfrica. No tinc prou idea d'alemany per a entendre els conflictes territorials d'eixa zona que comenta la Wikipedia. En canvi, això de l'associació de les ciències en lots que no es poden barrejar em deixa un poc sorprés quan m'ho comenta Anaïs. No pot triar segons quines combinacions per a la secundària i més avant. En resum, que no es formarà més en matemàtiques ni en química, per exemple. No acabe d'entendre què pretén eixe sistema de distribució dels coneiximents. La meua experiència i el que em comenta em fa lamentar que l'esperit científic no es transmeta com l'olor de les frèsies, tant si parlem de «ciències» com això que diuen «de lletres».

Certament, amb un poc més de ciència, moltes lletres impreses o escridassades no hagueren arribat als papers, a les orelles i ni tan sols a les idees.

Peixos en bicicleta

Hem estat afaenats fins a última hora pels carrers de València. Mos hem perdut la geganta d'Alborch, que estava a l'altra banda de la manifestació. L'hem vista després en els informatius. Per contra, parmi les histoires d'Anaïs —hauria d'incloure ací un emoticona que fa l'ullet—, han passat com l'aigua cap a una mar morada milers de persones de tots els sexes i edats convençudes que haurien de tornar a canviar el món i cantant que estaven molt disposades a intentar-ho... I a aconseguir-ho, com mostrava una pancarta que fea pensar, abans que els peixos hagen d'anar en bici.

Qui passa i qui torna no existix

Uns algoritmes permeten crear rostres que mos semblen reals (Xataca, 14.12.2018), naturals, en el quals no som capaços d'intuir l'engany... És possible que això siga una gran innovació tecnològica, però no li veig la novetat enlloc. Si m'ensenyen una foto d'algun desconegut que hi deu haver entre els milers de milions de persones del planeta, doncs, tampoc no sabria dir si és algú realment, perquè no el conec i supose que difícilment arribaré a topar mai amb eixa persona, entre altres coses, perquè segur que, arribat el moment, me s'haurà oblidat eixa cara.

Eixos algoritmes o programes, al capdavall, han tornat a demostrar no tan sols que la realitat supera la ficció, sinó que la realitat és una de les tantes ficcions que vivim. Mos fem idees sobre la cara d'algú i se la canvia amb un pentinat nou o una cirurgia. I si no en teníem prou amb els rostres coneguts, també els desconeguts poden arribar a formar part d'eixes idees que tenim, una cosa que ja ho féem quan llegíem noveŀles i mos sabia mal anar a vore el film, perquè no teníem eixe actor en el cap. O al revés, que el rostre de l'actor condicionava la nostra imaginació lectora.

Ara, a més, hem de sumar rostres reals de persones irreals... Un gran avanç, segur, que tindrà alguna utilitat. En fi, cal dir que tots devem haver intuït eixe algoritme en algun moment, com ara cada dia quan eixim al carrer, quan mirem qui passa i qui torna.

Les pors de l'acusació

El juí del Tribunal Suprem espanyol contra els independentistes seria un juí del cinisme contra l'astúcia, segons l'ha definit l'economista Miquel Puig. També seria un juí contra la por com a prova de res, com ara el cas d'una secretària judicial, que es veu que creu que la seua por justifica la intenció de les seues paraules. O un juí contra els testimonis que fan ús de la memòria selectiva per a atribuir culpes i mals pensaments als rivals ideològics. Un juí també contra la veritat en favor de l'ànim repressiu o venjatiu.

Estem esperant que algú diga que sense proves de res no s'ha de continuar amb persones tancades en la presó ni desitjant condemnar-les. Les pors de l'acusació no sembla que vagen acompassades amb la por a fer malbé l'estat de dret i la democràcia. No pareix que tinguen por de fer-mos entrar en un carreró fosc.

L'olor de les frèsies

Si no estiguérem subscrits com uns desesperats a les cadenes i canals de pagament en línia (o com es diga la cosa), tota la immensitat de films que es poden vore en línia sense cap subscripció no estaria tan accessible, mos la cobrarien més cara. I el cas és que les novetats no mos deixen vore els arbres que conformen un bosc històric de creació literària i cinematogràfica que va extingint-se en la desmemòria, si és que arribem a retindre un rastre o un petit llumí de record.

Bambant per la xarxa tope amb uns quants films d'Henri-Georges Clouzot que no he vist i que crec que no havia sentit mai: Les diaboliques (1955), La vérité (1960), L'enfer (1964)... I molt més en blanc i negre. I això, en el cas del cinema, pareix que siga ja una branca de l'arqueologia. Julien Duvivier, René Clément, i dins de poc —o ja— també el color antic de Truffaut, Rohmer, Chabrol... I parle de cinema en francés perquè la familiaritat me l'ha fet regirar ara.

Quan ho pense, veig que jo encara vaig arribar a vore les peŀlícules que li agradaven a ma mare, perquè quasi que eren les úniques que feen i repetien en la televisió d'aquells temps en Espanya. Però la progressió geomètrica actual del consum a l'abast de la punta del dit s'interposa en la percepció del sentit, dels sentits, i quasi que m'impediria ara arribar a conéixer l'olor de les frèsies que una amiga li va regalar a ma mare i que, de tant en tant, quan els pega per ahí, envaïxen els testos. De tant en tant es veu que mos cal un cataclisme, per a poder desconnectar com a humanitat angoixada i no acabar com els del forbidden planet.

Eleccions lingüístiques

Em responen de dos institucions públiques diferents a queixes meues al síndic de greuges sobre la falta de compliment dels seus deures lingüístics en l'elaboració dels seus webs. Trobe que eixes mancances es deuen al fet que les administracions públiques no pareix que s'hagen dotat de protocols d'actuació lingüística per a complir els seus deures i, en conseqüència, respectar els drets dels ciutadans. Com a nova mostra d'això, fins i tot les respostes trameses al síndic contenen defectes que denoten eixa falta de protocols d'actuació contra una de les discriminacions endèmiques i habituals al País Valencià.

Hi ha problemes socials, econòmics i ambientals pitjors, però malament els resoldran si no poden resoldre un tràmit administratiu simple com és regular l'ús de les llengües oficials. S'ha acabat una altra legislatura —enguany, per primera volta, el president de la Generalitat, Ximo Puig, les ha avançades un mes per a fer-les coincidir amb les generals espanyoles— i encara hi ha persones que dirigixen les administracions i firmen papers on responen en castellà per a dir-te que t'atenen perfectament en valencià. Això també són eleccions.

Cita dominical / 537: Pere Bonnin Aguiló

Les paraules van perdre la propietat conceptual i van adquirir qualitats màgiques al mateix temps que el nivell inteŀlectual del llenguatge s'anava degradant cap a un primitivisme instintiu.

Pere Bonnin Aguiló, Así hablan los nazis, Dopesa, 1973.

La contaminació del futur

Desconnecte dels pensaments judicialitzats que estan empastrant en Madrid estos dies, si és que en el fons podem desendollar eixa part del cervell i deixar la ment vagar sense ofegar-se en consideracions ètiques i polítiques.
Fa bon dia però no ixc a córrer, els nivells de contaminació de la novel·la La sequera de Ballard estan deixant de ser ciència-ficció dels anys xixanta i ara són ciència casolana que entra pel nas. Un company amb enfisema ho està notant només per haver de pujar el desnivell del carrer de les Avellanes fins a la catedral de València, la porta romànica. Qualsevol dia, els rostres de pedra de «nos ancêstres» mos giraran la cara.