Una mica de fracking

L'acudit és tan clar i explicatiu que quasi que no cal dir res més. Ací, al cap i a la fi, si feren una mica de fracking per baix de moltes urbanitzacions irracionals i degradants, podria ser que fóra un bona tècnica per a una altra finalitat, com la d'aprofitar eixa virtut de «destrucció creativa» que sembla tindre. Fins i tot ho podríem aplicar en el llit del riu que travessa València ciutat, on hi ha uns parc temàtic d'edificis relacionats amb la cultura de la morterada que, a més del que van costar de construcció són una ruïna de permanent. Tans grans obres allà pegant-los el sol, i ni una placa solar. En lloc d'engolir-mos-les com a punys, que se les engulga el riu.

---

Acudit tret del web Empirewire.

La vinyeta esquerra: «L'explicació de l'hidrofracking. Bàsicament, injectem productes químics a la terra i corrompem el subministrament d'aigua mentres fem l'extracció de gas natural.»
La vinyeta dreta: «L'explicació de l'hidrofraking polític. Bàsicament, injectem diners en la butjaca dels polítics i corrompem el procés democràtic mentres fem l'extracció dels guanys empresarials.»

Fumats d'opi

La consellera Bonig Trigueros dia (14.02.2013) mig torbada per l'exaltació dialèctica:

[...] como dijo aquel gran político, de izquierdas, la política es un arte de realidades y de proyectos, no un fumadero de opio, señorías. Mire usted... Sí, lo dijo Indalecio Prieto en 1939.
[...]
Errare humanum est, decía César.

Llàstima que la seua gestió s'acoste amb el mateix rigor a l'interés públic. Era innecessari el recurs a Indalecio Prieto, però, vaja, per la documentació sobre la frase que podem trobar (estudi de Ricardo Miralles), la citació no és de 1939 sinó de 1918. Va encertar l'autor, que és el que pretenia: aconseguí l'efecte d'exhibir un poc de cultureta llibresca i s'apropià d'un altra referència de l'oposició socialista. No està malament, tot i que tot això siga ben inútil i un malbaratament de recursos per a la ciutadania. La citació llatina següent, que atribuïx a un tal «César» (sense més especificacions), ja deu pretendre algun honoris causa peperum. El seu César, si és que parlava llatí, la podia dir, és clar, però el cas és que els llibres de citacions llatines mos envien a un repetit però no del tot confirmat Sèneca, i a un més probable sant Jeroni (amb la forma errasse):

Igitur quia et errasse humanum est; et confiteri errorem, prudentis: tu quicumque reprehensor es, tu me obsecro emenda praeceptor, et verbum de verbo exprime.

Això caldria, tal com dia sant Jeroni, algú que corregira un poc el discurs parlamentari, no sols per la forma, sinó sobretot pel contingut, perquè hi hauria d'haver debat ciutadà d'idees, de propostes, no tan sols exhibició de mentires per a estafar la ciutadania. Però és el que n'hi ha.

Cita dominical / 224: Almudena Grandes

No mos enganyem. L'opacitat és un ingredient fundacional de la nostra democràcia. No té sentit exigir transparència a unes institucions que van nàixer entre tenebres. Ha passat el temps d'obrir les finestres i ventilar una porqueria que mos arriba a la cintura. La regeneració ha de ser literal, completa, perquè els pedaços es corrompen més de pressa que els silencis.

Almudena Grandes, «Entre tinieblas», El País, 11.02.2013.

Bambolles en el fang

S'ha buidat la mar, quasi, però hi ha iots que encara suren, els patrons es deixen dur per les ones, eviten amb petits tocs de timó les costelles dels cossos i dels vaixells afonats i repelats que els corrents a penes poden traure del llot. Amb unes boies ací allà fan regates els caps de setmana. Tapets nous sobre les taules i unes olivetes. Les dunes s'han mogut per les platges, s'han menjat les dutxes, els peus de les palmeres i les marques on planten els casups de begudes. Pagarem per a tornar a omplir la mar i per a netejar les platges, per a reparar les dutxes i per a subvencionar amarradors. Els patrons pengen a popa un fanalet i una bandera. El fang fa bambolles.

Brams (im)polítics

Una de les característiques de la política valenciana actual és el paternalisme costumista. És lamentable i vergonyós, però encara podem sentir en les Corts intervencions parlamentàries que busquen l'autocomplaença de la manera més embafosa. Diu Serra Cervera en les Corts:

I això és un esforç en recursos humans, en recursos econòmics, i això és estar al costat dels que produeixen en aquesta terra, dels que estan alçant la persiana cada dia, de petites indústries, de petites empreses i de gent que creu en les seues possibilitats.

Ja hem vist que molts polítics estan sempre al costat, sempre ahí, presents, que no se'n van ni amb aigua calenta, esperant a vore què poden ramblar en qualsevol descuit del qui alça o acatxa la persiana, de qualsevol que acatxe el llom... Eixe és l'«esforç» que fan eixos polítics professionals de l'escó o la poltrona pública, en el parlament o en la llotja del camp de futbol... Tot això no és política, sinó extorsió, especulació, arribisme, monopoli de la representació, opacitat, ocultació dels diners públics... La política s'hauria de fer precisament a partir de tot el contrari, no a partir de l'última declaració de renda del president del govern, sinó de tots els comptes públics des del naiximent mateix del sistema polític democràtic, tant si parlem de les dietes per acudir a comissions parlamentàries —i que amb tanta desimboltura s'embutjaca Maluenda Verdú (veg. El País, 07.02.2013)— com dels diners que costen els aparcaments dels cotxes dels diputats o la perruqueria de la reina (tal com s'esdevé al Regne Unit de la Gran Bretanya).
Però encara serà pitjor, perquè és la inèrcia d'este sistema impolític, apareixerà la consellera Bonig —emulant Micalet Garcia—, que ho acabarà d'adobar bramant contra el socialistes, Zapatero, els republicans i els catalans.

En B

Els de l'avl conviden a una jornada sobre Josep Giner i Marco per a l'1 de març del 2013, que cau dissabte, aixina que podria ser que mos hi acostàrem. Hi ha un petit problema, però, ja que no trobe en el web de l'avl la possibilitat d'inscriure-s'hi, a pesar que el programa mos hi remet per a eixe tràmit. Els avise per a que ho resolguen, si és possible. Sort que donen una adreça de correu electrònic també per a això de les inscripcions.

De passada, els recorde que a mitjan desembre passat els vaig demanar per paulatinament, que no apareix més que en el diccionari del Salt 2.0 i supose que era una errada. No m'han contestat. Actitud massa habitual, vaja, en l'administració pública valenciana. I ho dic jo, que sóc funcionari... Per això mateix, perquè l'atribució i la responsabilitat per a decidir sobre eixes millores és política, dels càrrecs polítics —i dels assessors que cobren per a res de bo—, a pesar del que pensen uns quants visionaris amb males llums com els caps de la patronal (Juan Rosell i companyies gens recomanables) i els del pp allà on no governen ells.

Per cert, la mostra més gran d'eficàcia pepera l'estan patint ara els acomiadats de la Radiotelevisió Valenciana. Després d'afonar econòmicament i èticament la televisió pública valenciana, als treballadors que han fet fora —amb criteris d'objectivitat: ¿què deu ser això? ¿L'administració no es regia pels criteris d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat?— segur que els fan una liquidació en B de Bàrcenas, de Blasco, de «busca't la vida»... En resum, de Burrera, —amb majúscula genuflexa, si cal—, que no sembla que mos se cure en este país.

El fons de l'educació

Per error afortunat, un collistaire de Migjorn reenvià una versió revisada d'un acudit sobre l'educació. L'acudit acabava aixina:

«Ebaristo, labriego y leñador, burgues, latifundista espanyol facista spekulador i intermediario es un kapitalista insolidario y centralista q sa enriquezio con 100 pabos al bender espekulando un mogollón d leña». Bibe al hoeste de Madrid esplotando ha los magrevies. Lleba a sus ijos a una esjuela de pago.

Em passa pel cap buscar la versió original de l'acudit i trobe que ja circulava l'any 2009 per Cuba, segons trobe el bloc Secretos de Cuba, que em remt a Octavo Cerco de Claudia Cadelo, que em remet a una altra «mala» educació més greu encara que la nostra, i amb el mateix fons, a pesar de les façanes ideològiques. Claudia, blocaire combativa, em fa escoltar la cançó Epitafio para Vladimir Vysostsky, versió del tema de Jacek Kaczmarski cantada per La Babosa Azul.

Si regires un poc més, per exemple, en anglés, trobes l'acudit en 2005. La xarxa reescriu i revisa la història, si vols, però el fons és el que cal retindre, perquè les formes (sobres, diners negres, dietes no declarades...) ja vegem que sempre mos sorprendran.

Refugi contra la ciutadania

Diu que una iniciativa legislativa popular (ilp) requerix 500.000 firmes en Espanya; 50.000 en Itàlia i 35.000 en Portugal. La democràcia es mesura també per la possibilitat d'accés i d'intervenció dels ciutadans en les decisions públiques. En este cas són faves democràtiques comptades i els comptes no ixen. En Suïssa (50.000 firmes) cada trimestre s'editen en un llibret i es voten diverses ilp.

Per contra, les ilp ací se les ventilen a les portes del parlament espanyol sense més explicació. Ho han fet ja una setantena de vegades. Anaven a fer això els del pp amb la ilp per la dació en pagament, però es veu que s'han enterat que hui hi ha hagut tres suïcidis a causa dels desnonaments. A més, havien decidit admetre una ilp per a declarar bé d'interés cultural la tortura física, ètica i estètica de les corregudes de bous. I els dirigents del pp deuen haver pensat que l'associació d'idees era massa evident i que tampoc calia que es suïcidaren políticament ells clavant-los l'estoc als ciutadans contra els desnonaments injusts. Ara, però, no cal confiar en el que faran, perquè segurament eixirà una llei sense trellat que no aportarà cap millora social. I avant, a cobrar dietes i sobresous. I amb regulacions aixina és fàcil pensar que els parlaments són, això, un refugi... contra la ciutadania.

En retirada

Vaig començar este bloc abans que punxara la bambolla, l'endemà de l'enterro del papa Joan Pau ii. Hui és el dia que el seu successor Benet xvi ha dit que s'ho deixa, d'ací a uns mesos, però que s'ho deixa i que se'n va a un convent de mongetes. Seria llavors una bona excusa per a deixar-m'ho jo també i retirar-me a un d'eixos poblets saludables de l'interior espanyol sense quasi habitants que sortegen les seues terres a canvi d'un poc de sang nova. El cas és que en eixos poblets no n'hi han mongetes per a fer les faenes pròpies del seus sexe..., perdó, de la seua devoció.

Parlant d'amor sense sexe, tornen a les Corts les compareixences vergonyoses en la comissió d'investigació del saqueig de la cam, eixa entitat de crèdit que en tenia molt però del fals, del que no té fonament, amb so de la llanderola rovellada que els polítics i sequaços que els assessoren per torn van omplir els òrgans directius. Molt d'amor del fals a la veritat i poc d'intercanvi de fluids, molta sequera inteŀlectual i ètica i poca responsabilitat de ningú. La història és la mateixa que la de l'extinta Televisió Valenciana, que finalment ha fet fora els treballadors, perquè el saqueig ja s'ha completat. I tot és li un li diu el mort al degollat.

Cita dominical / 223: David Trueba

El fàstic no cotitza en borsa. La toxicitat de l'aire no es mesura tan histèricament com la prima de risc. Ningú no trau rèdit d'apostar per la salut i la qualitat de vida. Una llàstima, perquè no sembla que mos hajam d'alliberar massa prompte de la mania de respirar.

David Trueba, «Ahorar», El País, 07.02.2013.

Mòmies empresarials

Magdalenes fetes d'una varietat antiga de blat que es diu kamut, diu la fornera. Es veu que el cereal s'ha posat de moda perquè té algunes virtuts antigues que resulta que són novetat, i això s'aprecia, ara que les novetats sovint són indigestes o no tenen gust ni color. O tenen totes el mateix gust i el mateix color imprecís. Com el color del pensament abstrús del substitut de Díaz Ferrán al cap de l'empresariat espanyol, Rosell, que sembla que ha dit que sobren funcionaris tocant-se el nas i mirant de «de crear lleis»... Fa menys de dos anys volia acabar amb els «funcionaris prepotents» i amb els que s'apuntaven a l'atur «perquè sí». El blat kamut prové de l'antic Egipte, diuen. Rosell també demostra que s'ha trobat el pensament en alguna excavació arqueològica, al costat de les mòmies dels empresarials Díaz Ferran, Urdangarin i Francisco Correa de l'època. Sort dels funcionaris que els van momificar.

Somnis preferibles

Hi ha dies en què un petit canvi, una variable que quadra en el codi, un entropessó amb una pilota que es convertix en gol, són una alegria, un petit somni que es complix. Fet això, hem de tornar a gaudir de l'esforç diari sense recompensa massa evident. Com ara haver de tornar-li a dir a un altre lletrat que, en una institució com les Corts, no hi ha res que faça preferible deixar el valencià de banda en els procediments de la institució, a pesar que a algú li semble raonable que un petit abatoll de faena provoque un curtcircuit que sempre es resol igual, el valencià, per a més avant. Això és mala gestió lingüística, per dir-ho espaiet.

Com que a continuació la mesa de les Corts envia el calendari laboral només en castellà, doncs, tot quadra, ¿no? El firmen el president Cotino —del pp— i la secretària Martínez —del psoe—. Per molt que s'hi pose flocs la diputada Crespo Domínguez —del psoea— en la comissió de política lingüística, la secretària ho ha firmat i no sabem que els socialistes hagen protestat mai per eixe bandejament de «l'altra» llengua oficial.

Doncs, això, el codi del Collins que quadra en el Multicerca (49.1) i un gol contra les Corts, precisament. Els guanyem tres a u i suem un poc.

Poor white

Estem pegant-li voltes a això de les traduccions, i deu ser per això que en la noveŀla Tinker Taylor Soldier Spy (1974) de John le Carré (i en les versions francesa, catalana, castellana i italiana) trobe açò:

Jim Prideaux was a poor white of the teaching community.

Jim Prideaux était le pauvre Blanc de la communauté enseignante.

Jim Prideaux era un pobre desgraciat dins la comunitat docent.

Jim Prideaux era un paria en la comunidad docente.

Nella comunità degli insegnanti, Jim Prideaux non sarebbe certamente diventato la gallina bianca.

Això del «poor white» apareix en el Merriam-Webster, el Collins i també l'Oxford, però em deixen dubtant sobre si realment eixe concepte, que situen als eua, és el que l'escriptor ha volgut traslladar a Anglaterra. Com que no en sé més, supose que sí. De fet, en les traduccions la cosa està clara, excepte en la versió francesa, ja que no he sabut localitzar en francés eixa expressió calcada de l'anglesa. Ara bé, sembla que la que més recrea l'expressió és la versió italiana, que pareix que aixina s'acosta més a la connotació del sentit original. L'estava llegint en català, però puga ser que alterne de tant en tant amb la versió italiana, sobretot si manté eixe to.

Premi al núvol de la traducció

Els editors de Núvol han decidit fer un pas més i tirar avant un premi a la millor traducció al català del 2012. Em sembla una bona idea, ja que s'ha parlant tant de la traducció i de les qualitats o mancances que tenen. Mancances especialment en català, que també té daixons la cosa. En realitat, tot i que l'avaluació de la qualitat és una apreciació ben subjectiva, en català deu estar en la mitjana dels països que dediquen la mateixa inversió a l'educació i al coneixement de les llengües. I pocs milacres més.

Per cert, m'ha vingut al cap la idea que, a més de votar una bona traducció i raonar per què, també seria interessant de votar-ne una de roín, explicant per què, i que este vot li restara mig punt (o sumara mig punt negatiu) en la puntuació del candidat al premi. Com que tot és subjectiu, el que a u li pot semblar roín a un altre, mel de romer, doncs, això almenys fa «visibles» tots els traductors i traductores —n'hem parlant alguna vegada ací mateix—, que també és del que es tracta, que el seu nom tinga espai i importància en els crèdits.

La resposta de les preguntes

De tant en tant aprofite les adreces de contacte d'alguns webs institucionals, empresarials i polítics per a demanar-los —¡ja veus quin pregunta!, ¿com me se pot ocórrer?— per què no tenen la versió del web en valencià. És una pregunta retòrica perquè això també és una d'eixes coses que sabem massa bé, al costat de la llei de l'opacitat administrativa, l'indult governamental als torturadors, jutges corruptes, evasors fiscals i conductors suïcides, la prescripció exprés dels delictes fiscals, la lentitud o rapidesa interessades en el funcionament de la justícia, la subvenció als mitjans de comunicació, la iniciativa legislativa popular impossible, la bunquerització dels parlaments... Però, de tant en tant, pregunte, sense esperar la resposta amb massa impaciència. Hui els ha tocat als de Coepa, confederació empresarial d'Alacant:

Observe que teniu un web ben complet i funcional, però no he trobat que tinga versió en valencià, que supose que sabreu que és un valor lingüístic, cultural i econòmic també per a les empreses alacantines. Per això voldria saber si teniu previst afegir eixa versió lingüística al vostre web.

Sort per a capejar la crisi i moltes gràcies.

Supose que passarà tal com va passar amb l'escrit a l'Ajuntament de Guardamar: ni van respondre ni han canviat encara el web (a pesar de la perspectiva optimista del company Joan-Carles Martí). Perquè molt sovint veig que, tal com cantava Raimon, «qui pregunta ja respon».

El turc passant per l'alemany

Arran de tot el debat que hi hagut en la revista Núvol sobre la traducció literària i que ara continua amb la tradicció de l'assaig, recorde el cas pendent que tenia amb Ramon Monton i Lara, que sol traduir de l'anglés i l'alemany, però que sembla que va traduir El museu de la innocència d'Orhan Pamuk, que escriu en turc. L'edició de Bromera fea pensar que sí, que era una traducció del turc, però la trajectòria de Monton, fea sospitar que no. Finalment, després d'haver-ho confirmat indirectament fa més d'un any, tope amb la solució en la revista Visat:

PAMUK, Orhan. El museu de la innocència. [Masumiyet müzesi]. Alzira: Bromera, 2009. [Traducció indirecta de l'alemany.].

És a dir, que no va traduir Masumiyet müzesi d'Orhan Pamuk sinó que degué traduir Das Museum der Unschuld, que és la traducció a l'alemany que va fer Gerhard Meier. El que no entenc, per tant, és que la revista ho incloga en «Traduccions del turc al català» si no és del turc. Les fronteres entre les llengües, per sort, són làbils, però això no és motiu per a que l'editorial no mantinga un poc més de transparència en estes qüestions.

Cita dominical / 222: Owen Jones

¿Per què és antiquat voler que els treballadors s'unixquen i es donen suport?

Owen Jones, segons la periodista Patricia Tubella en «El pueblo contra el proletariado», El País, 16.01.2013.

Dret a saber

He tingut ocasió de netejar la taula hui. A banda de rebuts, notificacions i tíquets, em crida l'atenció una pàgina de diari amb la notícia de Laia Reventós: «Una web para la transparencia» (El País, 19.11.2011). Pensant en les coses que hem de vore cada dia —per exemple, la declaració d'innocència irresponsable de Rajoy Brey de hui mateix: pobret, ¿mos volia fer plorar?—, on mos volen colar la invisibilitat com a transparència, em demane si el web de què parla, Tuderechoasaber, deu continuar funcionant. Doncs, sí, i té versió en català (tot i que no el nom han traduït el nom del web). I reben suport del govern basc.

Això de saber és complicat. I més encara si és un dret que no sembla que es sostinga sobre l'obligació corresponent de l'administració. De totes formes, hi ha moltes coses que sabem encara que no les hem pogudes comprovar: per què han fet fallida alguns bancs i caixes, per què van absoldre Camps Ortiz i Costa Climent, per què Barberá Nolla considera acceptable que els càrrecs i funcionaris públics reben regals, per què es dedica a la política Blasco Castany (i un bon grapat de diputats i diputades de les Corts), per què Rajoy Brey no em convenç quan pretén que «tot és fals», per què continua havent-hi personal eventual i de confiança en l'administració pública si no n'hi han diners per a la sanitat, l'educació, la justícia, la dependència... Més que dret a saber-ho, ho sabem. ¿Què fem amb el que sabem? Això també seria bo saber-ho.

Canviant els paradigmes

Anem transcrivint la comissió de rendiment escolar. Sentint els experts compareixents, no sé per a què perden el temps i mos el fan perdre ses senyories, ja que les reunions expliquen i argumenten com hauria de ser el sistema educatiu públic que no deixen que siga. Un compareixent mos ha permés conéixer Ken Robinson i un vídeo (veg. també la versió doblada: versió espanyola / versió americana) sobre el canvi dels paradigmes en l'educació —i de passada descobrixc el web de les animacions de l'organització RSA (Royal Society for the encouragement of Arts, Manufactures and Commerce).

Doncs, això, la gràcia que han de tindre els polítics del sistema polític que tenim: tot d'experts apuntant en un sentit i els governants actuant en el sentit de sempre, d'embutjacar-se el que siga, els sobres (i els sobresous), les dietes, els lloguers, els cotxes oficials, l'aparcament reservat, la subvenció, la privatització del benefici després de socialitzar les pèrdues... L'educació i els nostres petits i mitjans conciutadans del futur estan condemnats a haver d'alçar eixa llosa que els deixem en herència. Es suposa que diumenge que ve, en el programa Salvados de Jordi Évole, tindrem una exemplificació de la qüestió. D'això que hem sentit en les Corts, en podríem fer una iŀlustració ben interessant amb el programa d'RSA. Dis-ne interesant, dis-ne estrambòtica.

Revolta musical

Hui m'han espentat de nit a un poc de revolta permanent, un poc nostàlgica i alegre alhora, al palau de congressos de València, per Ca Revolta amb Al Tall, Joan Amèric, Carles Dénia i Maria del Mar Bonet. Al final hem demanat que vinguera la llum.

El talp de la traducció

El debat que es produí en Núvol encara continua, i van apareixent les reflexions més fonamentades. Jo només podria haver dit que la traducció que estic llegint d'El talp de John le Carré feta per Jordi Arbonès no em sembla literàriament res de l'altre món, no hi aprecie un ritme lingüístic massa aconseguit, però com que la noveŀla em resulta interessant, doncs, avant. A una companya de faena no li va agradar perquè dia que li costava de seguir la sintaxi. Ningú no ha comentat les notes de Víctor Ripoll (el talp de la lletra Lluís Bonada), que s'ha passat 'un any o dos retraguent errades en la traducció al català d'El cementiri de Praga d'Umberto Eco que féu M. Carme Arenas. A pesar d'això no sembla que els editors hagen fet esmenar la traducció. Eixa, la dels editors, és la faena essencial.

La desaparició de la societat

Estem finalment immersos en la transcripció de la comissió sobre el saqueig de la cam, tot i que als diputats del pp els va semblar millor dir-ne, no és broma (veg. el web de les Corts):

Comissió no permanent especial d'investigació sobre el procés que ha dut a la intervenció per part del Banc d'Espanya, el passat 21 de juliol, de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani (cam), amb la destitució de tots els gestors, en un procés de reestructuració adreçat a un nou intent de privatització que fins i tot podria desembocar en la desaparició de la societat

Les transcripcions d'eixa comissió no són tan sols la transcripció d'unes intervencions parlamentàries, jo diria que són una porga que mos se subministra als transcriptors correctors. Estic segur que mos neteja per dins, perquè el que arriben a dir els compareixents és una substància àcida que desembossa les orelles fins a la consciència.

Jo faria extensiva la recepta d'escoltar les gravacions d'eixa comissió als ciutadans i ciutadanes que no volen saber com funciona el sistema democràtic que tenim, el sistema a mig fer en què la ciutadania no té accés als comptes públics, un sistema que premia la renúncia i imposa el desistiment a força d'entrebancs i silencis legals i polítics, una regulació social que incapacita les persones per a exigir responsabilitats i per a revocar decisions. Les gravacions són com un assaig de laboratori, però no són un assaig, sinó una aplicació en el món real i amb conseqüències desastroses, tal com diu el nom de la comissió, vorejant la «desaparició de la societat», però de la nostra societat democràtica a mans dels mafiosos (polítics i sicaris).

Lliure empresa traductora

L'existència de diversos estàndards en català provoca a alguns desinformats, o als que estan poc connectats amb la sociolingüística, el mateix desconcert que l'existència de diverses llengües (que no siguen les estatalitzades) pel seu veïnat polític. D'això anava també un poc el petit debat sobre la traducció al català que s'ha produït en la revista Núvol. Un missatge comentava cap al final del debat:

[...] ara que algú ha parlat de Thomas Bernhard, aprofito per preguntar als experts editors i traductors: quin sentit té traduir-ne les novel·les al català si el lector «català» entén i pot gaudir de les magnífiques traduccions del Sr. Sáenz? Ho hem de fer tot doble? Els editors han de fer país, també? I qui ho paga tot això?

La contundència i la simplicitat de la idea m'ha deixat astarnuït. Sort en tenim en este cas del capitalisme. Jo diria que, davant del monopoli lingüístic, l'únic sentit que té això de fer una nova traducció és el lliure mercat i l'èxit de l'empresa, èxit crític i econòmic. I és una sort, perquè els lectors catalanòfons supose que tampoc no han d'estar condemnats a la suposada «excel·lència» castellana, ¿no? Per tant, no és obligació, sinó llibertat d'elecció i d'empresa, tant dels que ho volen (vendre i llegir) en castellà com els que ho volen (vendre i llegir) en català.

Cita dominical / 221: Adolf Beltran

Pense en els valencians perquè n'hi han molts que tornen de l'altre costat de la fina línia roja expressant indignació impostada davant la pudor que desprén la porqueria que en altres temps van defendre com si fóra el Greal.

Adolf Beltran, «El espacio de la corrupción», El País, 25.01.2013.

Dies de vent

Ha bufat el vent esta nit passada i durant el matí, les dunes s'han desplaçat per les platges desertes i han recuperat una part de la seua sobirania sobre el territori. Han arrossegat brins i matolls, vegetació resistent i oportunista. L'orientació sud i el sol encara baix permeten calfar la casa sense calefacció. A Alejandro Klecker (El País, 20.01.2013), parlant del sistema de patents europeu, li sembla «un poc inaudit que que França haja aconseguit mantindre el seu idioma, ja que no té un patrimoni cultural com el d'Espanya en Amèrica Llatina»... Passejant per València pense que els policies empresonen el seu patrimoni abans que fuigga amb el vent.

El saqueig casual

Els partits polítics són entitats privades, però reben el 82 % dels seus diners de la subvenció pública. Dels diners coneguts i comptats. Per darrere hi ha els deutes que no paguen i, pitjor encara, els que sí que paguen, perquè no els paguen, sinó que els amortitzen sobre la societat. I, casualment, el tribunal de comptes tarda cinc anys en controlar els comptes dels partits polítics, i això deu ser casual, ¿no?, tan casual com que els delictes fiscals prescriuen als quatre anys. Perquè tot és casual i insondable quan es tracta de la regulació de les pràctiques de les oligarquies polítiques. A ma mare el ministeri espanyol de no sé què li anuncia una rebaixa de 83 euros de la seua pensió per haver superat fa dos anys els 6.900 euros anuals d'ingressos. Això també ho han regulat els partits polítics de les oligarquies, i casualment eixos diners són els mateixos que finances les seues «fundacions» per a la ideologia del saqueig.

Interfícies

Mire coses de l'electricitat que rebem a casa, on es mesclen —com en les llengües— tensions generades de maneres diverses, però totes acaben fent funcionar els aparells de la mateixa manera. En açò de l'electricitat, igual que en el cas de les llengües, el context legal i industrial de la producció condiciona el medi ambient, l'economia i la qualitat de vida de les persones. I no estire més la comparació perquè ja estaria fent una faula.

Mentres mirava eixes coses, he vist que el web Pinterest, que no té versió en català, distingix dos versions per al castellà i per al portugués: «Organiza y comparte todo lo que te gusta.» (espanyol d'Espanya) i «Organiza y comparte las cosas que adoras.» (espanyol d'Amèrica); «Organiza e partilha as coisas que adoras.» (portugués europeu) i «Organize e compartilhe aquilo que você adora.» (portugués del Brasil).

És evident que les llengües no manquen de recursos, que no degeneren ni es degraden ni són aberrants, que l'energia fluïx fins a la tensió comunicativa, a través d'uns mitjans o altres i amb interfícies diferents. Fugint de la concepció racista de les llengües, només podem dir que degeneren les normatives quan perden les seues bones qualitats, tal com s'esdevé amb l'electricitat insostenible i contaminant protegida i afavorida pels poders públics polítics normatius espanyols.

Assortiment

Acabe les transcripcions de hui arrossegant les orelles per damunt la taula. L'endemà d'un dia de festa. Per a rematar-ho he hagut d'endevinar quan li pega per acabar les frases o els sintagmes al diputat Pañella Alcácer, que és té una destral ben esmolada per al que seria la sintaxi parlamentària. «Trosseja i fes incisos» deu ser el seu lema. De passada, m'entere que als ports fan «assortiment» de gasoil, i que ho fan en els «sortidors» i no tan sols en els «assortidors» com pretenen els diccionaris. Segons el gdlc el sortidor és només d'aigua, però al port de Benicarló, segons Pañella Alcácer, també hi fan brollar el gasoil. El diccionari hauria de revisar el líquid que s'hi dóna.

Fesomia i estètica

Hui era festa a València de portes cap a dins. Però no ha fet massa bon dia, encara que de matí ha fet solet. Els obrers estan tombant unes naus darrere de la muralla àrab, però no crec que siga per a millorar la fesomia, autèntica o falsa, de l'entorn. A més, demà comencen les obres dels carrers del voltant. Vorem cap a on va la cosa.

D'altra banda, Eugeni Reig esbomba per les llistes el seu article «Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada» publicat en Núvol. Té una idea molt clara del que és la difusió de la seua faena. Per contra, segons jo ho veig, no acaba de progressar en la comprensió i l'explicació del que és el seu objecte d'interés habitual, així que li faig la meua rèplica —que també podríem considerar habitual—:

Jo també vaig aprendre a dir «bon dia» i «bona nit», però també les «deu i trenta-dos»; i quasi no m’arriba per a la «dinaeta» de safrà (que, és clar, tampoc no era safrà). En fi, qualsevol dia Eugeni Reig mos mostrarà la «fesomia autèntica» —que diu ell— d’eixa llengua de què parla i vorem si s’assembla a l’ecce homo o a un retrat de Marilyn en colorets de Warhol. Mentrestant, el problema real de l’ús lingüístic per als catalanoparlants del País Valencià és la discriminació lingüística i no si el llenguatge que usem s’assembla o no a les preferències estètiques d’Eugeni Reig. I és una llàstima, certament, que la cosa no siga només estètica.

Tinta

Encara em quedava un dia lliure i me l'he agarrat hui. M'ha servit per a comprovar que el coŀlege d'arquitectes de València no té el web en valencià, cosa que em sembla malament i que, tanta escola que tenen, no els costaria gens resoldre i sense gastar tinta. Això sí, si t'acostes a les oficines, t'atenen correctament i en valencià. No sé com acabarà la gestió, però en principi han semblat dialogants i raonables.

Per l'altra banda, doncs, res, hi ha tant per a tindre una úlcera d'indignació que no sabria ni per on començar ni com acabar-ho. I damunt he de sentir Cospedal este matí en la ser contant unes quantes fantasies sobre la seua actuació política. Si no li consta el saqueig al que s'han dedicat algunes persones de la seua organització política, no hauria de tornar a aparéixer fins que li constara que ja les ha condemnades, corregides i reparades. I ací estic, preguntant-me on puc tirar els cartutxs de tinta d'hp. Molt de web, molta botiga i molta tecnologia, però continuem contaminant de la manera més estúpida.

Cita dominical / 220: Luis M. Pérez Darías, Víctor O. Martín i Ramón Pérez González

«¿Caldrà tornar a estudiar el sòl, la propietat del sòl urbà i el nou caciquisme com a clau explicativa de la situació d'endarreriment i escassa productivitat i competitivitat de l'economia espanyola, de les altes taxes d'atur, de la desagrarització i desindustrialització i de la profunditat de l'actual crisi que patix i patirà Espanya, de la mateixa manera que vam haver d'estudiar l'agricultura, la propietat de la terra i el vell caciquisme del feble desenvolupament del capitalisme espanyol en la primera mitat del segle passat?», es pregunten els autors a manera de conclusió.

Luis M. Pérez Darías, Víctor O. Martín i Ramón Pérez González, segons Adolf Beltrán, «Los casos valencianos de corrupción urbanística doblan la media española», El País, 16.01.2013.

Peix fresc

Un missatge més d'un impresentable —la correspondència és més llarga del que jo haguera volgut— i no sóc capaç de llegir-lo, em vénen ois. El llig Takse. Sí, mentires, menyspreus i insults a la inteŀligència. M'he d'embarcar en un conflicte, i tot per coses de redacció de fet, de mala redacció intencionada i de corrupció professional. Després diuen que això de les lletres, això de saber escriure i llegir, no és tan important. ¿No és tan important com què? ¿Com ser honest? ¿Com tindre un mínim d'ètica? És cert.

Però la realitat es «corromp», com diu Víctor García de la Concha en el diari (El País, 05.12.2012), i això troba l'acadèmic que té relació amb la corrupció de les paraules. ¡Uf!, no sé en quin món viuen alguns, ple de paraules pudentes, cucades, putrefactes, paraules que no deuen haver segut creades pels éssers vius sinó pels zombis. Deu ser una corporificació d'alguna sèrie americana, una suposada ficció que ha fugit de les mans dels guionistes i s'ha fet real. Realitat corrupta. I pot estar referint-se a tantes coses... Ara, que les paraules hi tinguen res a vore és fer un volantí impossible. El llenguatge se l'emporta la memòria, no té ocasió de corrompre's. Sempre és peix fresc.

Comarques castellanoparlants

El diputat socialista Signes Núñez va amollar (05.12.2012) en les Corts:

Vaig a parlar per primera volta en estes Corts en castellà, perquè vaig a referir-me a dos comarques castellanoparlants del País Valencià.

Parlava dels Serrans i del Racó d'Ademús. Els territoris no parlen, per tant, no parlava amb les comarques, però ni tan sols amb els seus habitants, que podien haver vingut a l'hemicicle. Parlava dels habitants d'eixes comarques, de les seues infraestructures, de la seua falta de recursos econòmics i de transport. Però també parlava d'ell mateix, del que pensa que cal fer amb la llengua, amb les llengües. El temps passa per al valencià i qualsevol dia no aprofitarà ni per a parlar del Racó d'Ademús ni de l'Alguer ni d'Eivissa ni de València. Ni tan sols de la Ribera.

Versions interminables

Estic acabant de polir una versió del Tirant lo Blanch a partir dels texts del facsímil de París-València, de Hauf i de la Biblioteca Valenciana Digital. La idea és fer un pdf que es puga llegir bé en el Kindle. De passada, és clar, com que estic treballant amb l'Open Office, supose que esta volta podré completar una versió web —en vaig començar una fa anys, però no la vaig completar; a més, el servidor on la tenia ha tancat—. Sí, estava preparant un diccionari general català, i continue polint-lo cada dia —és un derivat de la faena de transcripció i correcció—, però el cas és que no m'he pogut tornar a posar amb les macros de Word per a completar i traure la primera versió. Aixina que m'entretinc amb el clàssic de Joanot Martorell, que em sembla que hauria de tindre més versions accessibles en el web, almenys una més, la que prepare.

L'oficialitat toponímica municipal

Hi ha una iniciativa d'un tal Gos Groc que pretén recopilar els noms oficials dels municipis valencians (amb els decrets que els fixen). M'escriu per a donar-me les adreces de la Viquipèdia on ho està fent (adaptats i decrets, per si em sembla interessant i vullc fer alguna contribució. Li responc que em sembla ben interessant i que avant amb la faena, tot i que una part ben grossa d'eixa faena ja apareix en el web Eines de Llengua de la CDLPV (secció de legislació lingüística), on estan recollits tots els decrets de canvi de nom (a més dels noms oficials). Espere que això li siga útil.

A mi m'ha servit per a recordar que he d'anar renovant els enllaços que portaven cap a la publicació oficial dels decrets. Des que la Generalitat valenciana els va tornar a canviar, no he acabat eixa faena. De passada, aprofitaré per a alçar-me els pdf de les disposicions, a vore si aixina m'evite el maldecap de dependre de les veŀleïtats tecnològiques de l'administració valenciana, que si a algú li passa pel cap fins i tot podrien eliminar l'accés públic al diari oficial.

Ser i no ser

De com afirmar una cosa i la contrària alhora, segons la diputada del pp Barrieras Mombrú (26.11.2012):

Jo l'única cosa que he dit que és el Consell, que per a això el..., vaig a dir-li-ho, que vosté ha dit, ¿eh?, que, el president, el decidix..., decidix qui és, el parlament... Primer, té que decidir-ho la societat valenciana, ¿eh?, després, el parlament decidix, dins del grup..., este parlament, dins del grup més votat, qui és el president, però, evidentment, primer es té que guanyar en les urnes, i eixa..., la societat valenciana és la que decidix qui és el president, no ho decidix simplement este parlament.

Amb eixes revoltes poc raonables pretén salvar Fabra Part per no haver estat votat (com a cap de llista electoral) pels ciutadans com a president de la Generalitat valenciana, cosa que no és cap inconvenient, si no és que als mateixos del pp els agrada tirar-ho en cara als rivals polítics quan es dóna el mateix cas.

Respecte banal

Senc un polític —posem que el diputat del pp Ibáñez Gadea— que en lloc de fer una rèplica amb arguments i dades comprovables, es dedica a manifestar en les Corts el seu respecte pels ciutadans, pels treballadors, pels professionals del que siga: això vol dir que la normativa que defén o que ha aprovat no els respectarà gens.

Cita dominical / 219: Anne Morelli

4. Emmascarar les finalitats reals de la guerra presentant-les com si foren causes nobles

Anne Morelli, a partir de la traducció castellana d'Eva Sastre de Principes élémentaires de propagande de guerre, pàg. 57.

El mal, com sempre, les conseqüències.

Sempre a deshora

Ma mare em demanava per què els polítics es feien «mangantes»... Però li ho vaig corregir un poc innocentment i contra totes les evidències diàries, perquè la pregunta és: ¿per què els «mangantes» —que diu ella— decidixen fer-se polítics? No cal fer com es dia abans allò de cherchez la femme, ara es tracta simplement de vore a qui beneficia l'activitat irregular i bastant incomprensible d'alguns polítics i de les lleis i normes que fan. Doncs, això. No és casual que el poder legislatiu estiga ple de persones incapaces de regular èticament ni la placa de l'horari d'un parc públic.

No hi ha mans

Tenia un esborrany fet per a hui, amb un exemple de retòrica faŀlaç parlamentària, però no hi ha res a fer, el mini d'Asus no es connecta amb el Samsung. Demà serà un altre dia, supose. Damunt, em carregue l'esborrany i demà hauré de pensar i tot.

L'estrat de les mentires

Els fonaments d'esta societat no sé massa bé on estan ja. Deuen ser unes ruïnes que qualsevol dia posarem en un museu, com les columnes que hi ha en la plaça de l'Almoina de València, antigues i precioses, duradores, eternes, però tombades i cobertes d'oblit fins no fa massa, i només rescatades per a una cultura de l'aparador, de la decoració. Sembla clar que un dels fonaments socials sempre és la mentira, la capacitat d'idear els relats fantasiosos sobre mosatros o sobre els altres amb què alimentem les nostres percepcions, la capacitat que tenim d'enganyar-mos mútuament. Tot això són uns mitjans gràcies als quals obtenim un benefici mitjà de convivència, d'equitat, de progrés comú, amb una inversió sostenible, compartida i compensada.

Però de tant en tant això es trenca per un excés o altre. Ara mateix, el suposat i predicat lliure mercat és un mercat captiu i monopolitzat des del clientelisme i els lligams d'interessos particulars en la gestió pública, la competència dels empresaris s'ha convertit en coŀlaboració mafiosa amb la prebenda i la subvenció, l'eficiència és la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues, es comercialitza la malaltia dels ciutadans, l'educació és gradua per a aconseguir súbdits en lloc de persones... Estem cobrint-ho tot amb una capa de mentires tan grossa que estem canviant d'estrat arquològics sense adonar-mos-en.

Enllaços cap a l'argot

M'embolique escrivint els enllaços del butlletí de novetats de les fitxes i no envie correctament els de les fitxes «acoso y derribo» i «encerrellada». Sort que uns quants receptors atents m'avisen i ho resolc en el bloc de les novetats.

Continuant amb les recerques, tope casualment, a través dels erudits de Langue Sauce Piquante amb un diccionari ben interessant d'argot francés, Bob. Allà trobe que també els francesos coneixen l'accepció sexual per al verb fouiller, cosa que havia previst, tot i que les dades no ho acabaven de confirmar. Hi té poc ús, però sí que hi ha una mica de documentació i des de fa uns quants anys.

Fot qui fot, encerrellada, follar..., ¿el to de l'època?

Llevant

Estem picant les intervencions parlamentàries del mes passat i anteriors, que encara en queda un cabasset en el rebost, un ple i comissions de tots els colors. Fins que tornen ses senyories, podrem anar traguent la faena, però cada temporada augmenta i no sembla que mos pugam posar a zero i llevar-mos-la de damunt com fa uns anys. I no és que els «nostres» polítics estiguen resolent res, sinó que estan omplint hores de paraules i paraules i, a voltes, alguna idea (a càrrec de l'oposició, sobretot). A voltes només. Afigc un llevar ('portar, transportar') ben antic que prové del sud del País Valencià i que el diputat Maluenda Verdú deixa anar de tant en tant durant les seues invectives prepotents contra qualsevol proposta que siga útil als interessos públics i que pretenga esmenar la gestió que fa el govern valencià de Fabra Part. Això sí que s'ho podria llevar...

Etimologies folles

A proposta d'Eugeni Reig, que vol una seguretat completa i absoluta sobre l'origen català o castellà de l'accepció sexual de follar, faig una petita cerca i envie el missatge següent a Migjorn:

Estem parlant d'història, no de matemàtiques o de física. Si no és possible tindre seguretats completes i absolutes en l'àmbit d'estes ciències, deu ser poc menys que impossible aconseguir-les en l'àmbit de la història de la llengua, i més difícil encara si mos movem en el camp del llenguatge connotat o argòtic.

La documentació disponible indica que la primera aparició de l'accepció de follar amb un sentit sexual és del 1905 en un diccionari d'argot castellà publicat en —detall que podria ser important— Barcelona i crec que per un català (Luis Besses; veg. follar). En eixe sentit «català», podria ser indicatiu que l'aparició de l'accepció en el diccionari castellà (1984) coincidixca amb la desaparició de l'accepció anterior que fea la remissió a hollar.

D'altra banda, el verb prové del llatí i també en francés ha generat un terme relacionat amb el sexe: fouille-au-pot 'que palpa les dones', però el verb no ha agafat en francés l'extensió que ha tingut en l'àmbit espanyol i català.

El cas és que, tal com diu Sico Fons, a la Vall això deu ser bastant modern, ja que a mi tampoc no em sona gens de quan era menut. Per a mi només existia «fer-ho». No tinc seguretats completes i absolutes sobre la qüestió, però la veritat és que el comentari de Virgili Doménech Prades tampoc va més enllà d'una «reivindicació» que no fonamenta en cap dada (a més, es guia per semblances formals que no sembla que haja comprovat que tinguen un suport etimològic suficient).

La tornada a la transcripció no ha tingut cap emoció hui, les cintes parlamentàries esperen rebre la pols digital de l'oblit.

Cita dominical / 218: Rafael Argullol

El llenguatge ho aclarix tot, i ho denuncia tot. ¿No seria un miracle tindre una «escola» exceŀlent tenint els governs i parlaments que tenim? És a dir: parlant com parlen. Qualsevol indici cultural està fèrriament exclòs del llenguatge dels nostres polítics, que amb acarnissament i entusiasme es dediquen a elogiar els propis i a vituperar els aliens amb metàfores toscament futbolístiques, o també amb girs verbals que denoten un viratge, però cap arrere, en el sentit de l'evolució humana. I no seria igualment taumatúrgic gaudir d'una «escola» amant de la raó i de l'argumentació quan, en l'escena del tercer poder, comprovem la retòrica literària dels nostres jutges, en general un galimaties d'una envergadura tal que sembla que Aristòtil i Descartes no hagen existit? Tota arbitrarietat és possible —encara que siga sense haver-la volgut— quan u no sap què diu, l'únic gran estil que circula per la nostra «vida pública» i que fa còmplices governants, legisladors i magistrats.

Rafael Argullol, «Sin crítica no hay libertad», El País, 23.12.2012.

Ostra esteŀlar

Li va agradar a ma mare l'exposició de Manolo Valdés en l'almudí. El catàleg de l'exposició, veges el trellat, no el venien allí, sinó en l'ajuntament. Tirem cap al centre, passem per Abacus, on compra el llibre dels moments esteŀlars de la ciència d'Asimov per a regalar-li'l a un xic de quinze anys. Eixim d'allí i provem a dinar en Vuelve Carolina després de consultar les possibilitats de la carta, on calia que hi haguera plats lleugerets i verdets. L'ensalada d'algues amb círvia marinada s'ajusta al paladar de ma mare, que ja pot gaudir de l'ostra Gillardeau i de l'arròs amb llamàntol. Llàstima que a Quique Dacosta no li haja pegat pel detallet amable de tindre la carta en valencià. En fi, mos acostem a Fnac, on ma mare busca Les metamorfosis d'Ovidi, perquè els llibres és millor no haver-los de tornar.

Nabello

Pegue una volta per l'almudí de València, per vore l'exposició d'obres de Manolo Valdés amb ma mare. Anant cap allí em recorda que quan tenia quinze anys, és a dir, cap als anys cinquanta, es va allotjar en l'Astoria i que va vore una exposició en el palau del marqués de Dosaigües. La tia Pepeta la va impactar en reconéixer en la decoració d'un plat la mà de Picasso.

Arribem a l'almudí i, casualitats de la vida, hi ha una tal «viuda nabello» en una de les pintades del segle xvii de l'interior de l'edifici entrant a mà dreta. No crec que el «Na» siga el tractament perquè no sembla que en posaren en eixos murals. Tampoc posaven els accents, és clar, i per tant continuem sense saber si el cognom era pla o agut. La mà de l'art no sempre s'ajusta a l'ortografia.

Per un accent

Em demana un lector per què no accentue «Navellós» el nom del carrer de València. No havia pensat que puguera dur accent, però hi ha qui l'accentua. En tot cas, mire què en diu Boix en 1863 i, efectivament, podria ser amb accent, però l'edició fascsímil de la guia té el mal costum de no accentuar les majúscules i l'entrada és «Navellos», sense accent. Boix diu que pot vindre de «Navelló» o de «Navelos» (sense accent), però no ho deixa clar. Hi ha un cognom italià Navello i no seria estrany que eixe cognom fóra l'origen del nom del carrer, però això és simplement una possibilitat que no puc confirmar de cap manera. Eixe cognom hauria de pertànyer a «Guglielmo de Bas» (veg. Guida sacra alla città di Napoli), frare de Montpeller (de Florència, segons altres fonts), company de Pere Armengol, però no trobe la relació entre eixe «Bas» i el «Na Bello», «Navello», etcètera. També podria tractar-se d'un altre Guglielmo...

No crec que haja ajudat massa el lector. De totes formes he trobat unes quantes curiositats, com ara que Llombart diu que Boix dóna la possibilitat «Na Belló ó Navellós», formes que jo no he vist en el llibre de Boix. Després veig que el llibre sobre els carrers de València de Gil Salinas i Palacios Albandea (2003) escriu «Na Bello», sense l'accent. I he aprés que Pere Armengol és, segons la Wikipedia, l'únic martir cristià que no va morar durant el martiri, i això sí que és cosa de mèrit. No trobe en la transcripció de Josep Lozano que Pere Joan Porcar n'haja dit res, tot i que no crec que s'haguera preocupat molt per l'accent.

«Benvinguts» murcià

Aprofitem els dies de lliure disposició que mos queden de l'any passat —que enguany ja no els tindrem— per a pegar una volta ràpida per Ikea. Carreguem quatre coses —me s'escapen els ciris d'estearina, que resulta que són més ecològics i econòmics que els de parafina— i, a més de la petita sonoritat sociolingüística valenciana i catalana que sentim per tot l'establiment, observem que a l'entrada de l'aparcament hi ha un «benvinguts» ben adient. Estos suecs de Múrcia fan coses interessants. Ja vorem com queda la cosa en Alfafar, si és que mai arriben a obrir-hi la botiga.

El segle que torna a començar

Comença el segle..., ei, l'any, només l'any, però sembla com si fóra un altre segle, com si haguérem de rellegir les postguerres, com si haguérem de revisar els films sobre el classisme britànic del segle xix, com si haguérem de tornar a escoltar allò de l'àvia sobre la gana i la guerra, com si haguérem de tornar a fer les fotos sobre les depressions americanes, com si haguérem de tornar a pujar a la Guzzi de l'avi mirant de mantindre l'equilibri amb espant, com si haguérem de recordar les fotos de quan els pares eren menuts, com si esta vegada feren fora de l'hospital ton pare groc amb barnús blau fosc perquè cal pagar la fórmula 1 o l'assessor de torn... Moriria, però no igual. I això només és començar.