dimecres, 28 d’abril de 2010

Racisme lingüístic

Races

Per no quedar-m'ho tot al pap, ací van uns meus acords i desacords, coses de passar l'estona, en Migjorn.


Vaig intentar ser clar i breu en el missatge amb què responia a una proposta d'Eugeni Reig. Crec que vaig dir més o menys encertadament el que volia dir i amb la intenció que Eugeni puguera aprofitar el meu comentari, al cap i a la fi, com a contrapartida al profit que traguem tots de les seues propostes i de la seua faena, profit que moltes voltes és discrepant amb les exposicions i les posicions d'Eugeni, almenys en el meu cas. Però ben útil i profitosa que trobe la seua faena.

A més, perquè no siga només profit personal meu, expose els meus acords i, sobretot, les meues discrepàncies públicament, perquè puguen ser ateses, analitzades i validades o rebatudes, que d'això es tracta en la metodologia que intente aplicar. Per això vaig fugint de determinades valoracions agafades dels discursos polítics o literaris, com ara l'amor o l'estima a la llengua, la «personificació» literària de les llengües, la figura literària que consistix a elogiar «el poble» que sempre té raó (quan volem dir que pensem que una cosa és inevitable)... En fuigc, sobretot quan intente fer un treball científic, que no sé si m'ix massa bé, però eixa és la intenció que tinc.

De fet, eixa és la part més important de la faena que crec que fa o que vol fer Eugeni Reig. Naturalment, pot ser que jo vaja ben desencaminat, tal com sembla que assenyalen altres collistaires, els quals, trobe que volen utilitzar la lingüística per a resoldre una situació política negativa (valoració política que jo també compartixc, per cert). Això és una tàctica com qualsevol altra, però, des del meu punt de vist, malmet les bases de la tasca lingüística i, a mi personalment, em sembla confús i erroni expressar-se d'eixa manera.

Les formes d'expressió que fem servir les persones es veuen influïdes per tots els aspectes que influïxen en la nostra vida (el contacte entre parlants de llengües diverses inclòs), però no són el problema que cal resoldre. Si estem discriminats lingüísticament, cal treballar contra la discriminació, no contra uns fonemes o contra una sintaxi o contra unes llengües. Tot això canviarà (evolucionarà) inevitablement, tal com acabe de dir. Tanmateix, la lluita contra la discriminació lingüística no hauria de confondre els objectius, que són legals i no lingüístics.

Per molt que mos agraden i per molt que es repetixquen, hi ha moltes ficcions associades amb les llengües i són això, tinguen el valor que tinguen, fantasies, metàfores. Ningú no parla com el seu avi, com el pare o com la mare. Això són coses que es diuen, però que només tenen un valor sentimental. Ningú parla com ningú, ni ningú parla com parlava abans. Una de les lliçons de la lingüística és que el llenguatge es crea i es recrea constantment, en cada intercanvi. El bagatge cultural i lingüístic que atresoren les societats són valors per al coneiximent, però no són una repetició constant i permanent en el temps. Tot canvia. En eixe sentit, compartixc una expressió d'Antoni Llull:

«Podem donar per segur que si els catalanoparlants haguéssim viscut amb poques relacions amb Espanya, com els portuguesos, la nostra llengua no seria com la medieval, hauria evolucionat, però seria molt distinta de com és ara.»

Una altra ficció, que té connotacions ideològiques menys agradoses, és la que insistix a confondre les llengües amb l'ús que se'n fa. Jo sé que els qui mos oprimixen lingüísticament ho fan mitjançant la imposició d'una llengua, el castellà, i fins i tot mitjançant la «degradació» i «violació» permanent de la normativa (que és una instrument polític, no lingüístic) que hem adoptat per a allò que diem català, però és com si intentaren imposar el pastissets de cabell d'àngel —que a mi no m'agraden gens, tot siga dit—: ¿hauríem de concloure que els pastissets de cabell d'àngel malmeten, degraden, corrompen, deformen, fan degenerar els pastissets de moniato? No.

Per contra, les persones que elaboren normes que impedixen que els valencians gaudim dels drets lingüístics democràtics sí que malmeten això, els nostres drets, fins i tot la nostra normativa lingüística. Són les persones els qui fan això, i no les altres llengües, que són simplement elements associats a la comunicació humana que entren en contacte en l'intercanvi comunicatiu i que no patixen gens a causa de les decisions polítiques i legals de la humanitat.

Naturalment, si el debat pretén determinar si jo m'estime més o menys la llengua, vaja per davant, que no m'estime gens la llengua, tal com he dit altres voltes i tal com pretén un company collistaire. La llengua m'interessa i l'estudie. Tanmateix, m'estime com a persona i m'estime altres persones, en sentits diferents del verb estimar, però les llengües (en plural, trossejades políticament) per a mi són simplement «la llengua», la capacitat humana que es concreta diversament a tot arreu i en cada moment. Estudie el trosset que em toca, com a part de l'estudi general i no em preocupen gens els canvis que experimenta.

El que em preocupen i ocupen són els drets (particularment els lingüístics), però sempre procure diferenciar el que és el dret, el que és la normativa i el que és la llengua (concretada en les llengües). La llengua (les llengües) són com la pell: ens embolcallen. No hi ha pells (llengües) negatives, nocives o inconvenients per a les altres pells (llengües). I si acceptem la metàfora de la pell —sense oblidar que és una metàfora—, podem entendre la relació adjectiva que algunes exposicions tenen amb el racisme o la xenofòbia.


Dec estar mirant la semifinal del Barça contra l'Inter. Espere que la cosa vaja bé, tot i que això ja seria per a elevar Guardiola als altars.
Publica un comentari a l'entrada