Salvador Macip repetia l'altre dia en el seu apunt «Trair el traductor» (03.07.2009 dv.) una idea que hi ha qui s'ha pres al peu de la lletra:
L'ofici de traductor és sens dubte un dels més desagraïts del ram. El lector només es recorda d'ells quan ho fan malament: una bona tasca, per definició, ha de passar desapercebuda.
Trobe que això de la invisibilitat ho degueren inventar els editors* i es veu que va convéncer la penya, de casta humil. Com que no sé de qui deu ser la citació original, supose que deu tindre a vore amb la Bíblia i el problema moral o teològic que potser podia provocar la suplantació de Déu en la seua paraula. I a partir d'ahí, tots els traductors a l'economia submergida.
Contràriament, i ja ho he dit clarament abans (edl, 12.01.2009 i 14.01.2009), els traductors haurien de ser ben visibles, sobretot en la portada o, almenys, en els crèdits dels llibres i articles. A més a més, també s'hi hauria de fer referència en les crítiques de llibres i en les referències que les mateixes editorials inclouen com a publicitat, per exemple, en El Punt o en El Temps, on el nom de qui ha fet la traducció apareix més o menys aleatòriament. Altres dos exemples són la revista Mètode de la Universitat de València, que continua sense indicar qui traduïx els articles (no sé si amb això volen crear la percepció de l'ús científic del català); i, per contra, el diari El País sí que sol indicar qui fa les traduccions dels articles al castellà.
Si mos adonàrem que, per a pensar, mos embolcallem de metàfores, i que eixes metàfores són instruments i no realitats o fets, segurament podríem pensar d'una altra manera sobre la traducció i assumir el fet que no llegim mai un original, sinó la versió que elaborem mosatros mateixos d'allò que ha escrit un autor, siga l'autor en la llengua 1 (original), siga l'autor en la llengua 2 (traducció).
I sobre la invisibilitat, és una metàfora que no vol dir res més que falta de preu, de valor, és a dir, devaluació d'una faena. I benefici injustificat per als que sí que són ben «visibles». Després, mos ho embolcallen també i mos en fan una simbolització compensatòria amb quatre amanyacs.
* Alguns editors: té raó Allau en el seu comentari, que no tots ho fan igual.
Tens molta raó amb això que dius dels traductors. La veritat és que en general no s'esmenta gairebé mai l'autor de la traducció i n'hi ha que fan una gran tasca!
ResponEliminaTècnic, no treguis de context el post d'en Macip, que ell defensava els editors que posen el nom del text a la portada del llibre com a prova de sensibilitat envers les tasques de traducció.
ResponEliminaHola, Ma-Poc: no sóc el primer a dir-ho; tampoc sembla que seré l'últim, per ara.
ResponEliminaAi, Allau, com que tenies raó, he esmenat la generalització sobre els editors. En tot cas, el meu apunt es centrava en la «invisibilitat» i no en el que Macip comentava sobre els editors.
Deixa que defensi la meva postura, ni que sigui uns dies tard...
ResponEliminaTotalment d'acord que els traductors han de sortir a portada, se'ls ha de fer revències i pagar un bon sou. Els beneficiats som els lectors, així que jo no regatejaria esforços. El meu post anava en aquest sentit, com puntualitza l'Allau.
La invisibilitat trobo jo que ha d'estar en la feina. Una traducció bona és precisament la que no es nota que és una traducció. Que sembli que la llengua original del text és la que estàs llegint. Això per desgràcia massa sovint no és així. Em sembla que tot plegat és una paradoxa implícita en la natura de l'ofici, no crec que se l'hagi inventada ningú.
Espero haver clarificat una mica de costat de qui estic! ;-)
Hola, Salvador Macip:
ResponEliminaDefensa, defensa si pots... Bé, bromes a banda, crec que he explicat quina confusió hi ha al voltant de la invisibilitat entre el sentit que li dones i el fet que jo comentava, que és que eixa invisibilitat s'ha estés a l'anonimat dels traductors i a altres conseqüències. No hi ha cap discrepància, només aprofite la teua referència a una qüestió que considere mal interpretada.
Per tant, he de dir que considere que és impossible eixa invisibilitat, que és impossible no notar-ho, excepte que hi apliquem la suspensió de la credibilitat (que apliquem per a llegir novel·les) i considerem que podem llegir mai res traduït com si fóra original. Això és simplement una exageració, una compliment hiperbòlic per a quedar bé, però no és una possibilitat.
Hem de ser conscients que Woody Allen no parla com Joan Pera i que sempre vorem una versió que mos agradarà més o menys, de la mateixa manera que haurem d'assumir que quan llegim una novel·la, llegim la traducció que ha fet tal, sense invisibilitats.
Espere que em perdones la referència, que no pretenia agredir-te dialècticament.
En el fons hi veiem bastant igual. D'acord que s'ha de practicar la suspensió de crdibilitat, però menys en un llibre que en una pel·lícula doblada.
ResponEliminaNo pateixis, no ho he considert en cap moment una agressió. Al contrari: aquesta mena de diàlegs és el que fa interessant escrirue blogs! Gràcies per donar la teva opinió sobre el tema (si no et fa res, enllaço aquest post al meu, per si algú vols eguir mai el mini-debat).
Bé, Salvador, fins i tot estant d'acord hi ha detalls a afinar. Som tots «visiblement» intraduïbles...
ResponElimina