El llenguatge ho aclarix tot, i ho denuncia tot. ¿No seria un miracle tindre una «escola» exceŀlent tenint els governs i parlaments que tenim? És a dir: parlant com parlen. Qualsevol indici cultural està fèrriament exclòs del llenguatge dels nostres polítics, que amb acarnissament i entusiasme es dediquen a elogiar els propis i a vituperar els aliens amb metàfores toscament futbolístiques, o també amb girs verbals que denoten un viratge, però cap arrere, en el sentit de l'evolució humana. I no seria igualment taumatúrgic gaudir d'una «escola» amant de la raó i de l'argumentació quan, en l'escena del tercer poder, comprovem la retòrica literària dels nostres jutges, en general un galimaties d'una envergadura tal que sembla que Aristòtil i Descartes no hagen existit? Tota arbitrarietat és possible —encara que siga sense haver-la volgut— quan u no sap què diu, l'únic gran estil que circula per la nostra «vida pública» i que fa còmplices governants, legisladors i magistrats.Rafael Argullol, «Sin crítica no hay libertad», El País, 23.12.2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada