Hi ha quelcom més del que pareix, quecolm put... Bé, una infeliç expressió d'un collistaire per a mirar de concloure un debat sense afinar massa els arguments i passant al menyspreu personal, al debat d'intencions i a la sembra de sospites. N'hi ha d'especialistes, com aquell del còmic d'Astèrix
La zitzània, però tots en coneixem algun (no cal dir que he notat que en les Corts, a més dels polítics, es veu que això ha arribat a apegar-se'ls a alguns funcionaris).
El debat són les intencions «fosques» de Pla Nualart. Jo vote per que es vol apoderar de l'or valencià, tal com ha denunciat el
pp valencià en l'hemicicle, un or incommensurable si parlem de les obres de Joanot Martorell, Ausias March, Isabel de Villena, Jaume Roig i fins i tot Xavier Casp o els trobos del meu amic Aureli de Càlig. Perquè, per al
pp valencià, eixe or és per a tindre'l en una capceta, no per a llegir-lo, conéixer-lo i difondre'l, no, es tracta més aviat de posar-los en formol i tancar el pot. Això és la llengua eixa per a la major part d'ells, i per als del
pspv, pam dalt, pam baix.
I això és el que no volen entendre, que el que put és molt simple i ja ho diu Albert Pla Nualart: que no aconseguirem una llengua d'ús generalitzada amb varietats cultes i de prestigi simplement perquè es tracta d'una qüestió de dret i d'economia, i per les dos bandes mos peguen bons calbots, i més encara als valencians.
Fa riure, per no plorar, que hi haja qui pense encara que els morfemes o els pronoms són intrínsecament cultes, populars, coŀloquials, prestigiosos... Xe, això és com menjar abadejo, que abans era menjar de pobres i ara te'l trobes a preu de criatura. Doncs, amb els morfemes passa el mateix, que si els diu la que neteja l'escala, són populars, però si els diu el tararot que presidix un tribunal, són jurídics, i si els amolla el president de la falla, doncs, com si foren paraula d'algun déu.
De la mateixa manera que les classes d'educació física són un recurs molt més interessant i àgil per a aprendre una llengua que deu classes de llengua, doncs, tindre mitjans d'informació i comunicació (¿quants diaris tenim en valencià?), relacions comercials, econòmiques i culturals, són les formes com es modulen i recreen això que diem llengües. Ja podem fer gramàtiques i llibrets sobre l'estàndard unitari o desconjuntat, que si no mos toca la loteria, els diners —sí, els nostres també— els tenen els de la
rae i els de l'espanyol, que és una llengua amb valor econòmic —i conforme ho afirmen, sembla que la resta de llengües provoquen fallides comercials... Bé, la responsabilitat i les possibilitats estan on estaven, en la boca i en les mans dels catalanoparlants.
