Si la demagògia és la «política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i faŀlaciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi», segons l'entenem modernament i segons la practiquen uns quants polítics valencians en l'hemicicle, principalment els qui guanyen les eleccions, que d'això va la cosa, podem pensar que hauríem de ser molt demagogs, moltíssim, per a aconseguir els nostres objectius polítics.
El cas, però és que trobe que la definició s'ha de completar amb la concepció aristotèlica que indica el mateix diccionari (gdlc), és a dir, «exercir el poder a profit de les masses indisciplinades», tenint en compte, però que no es tracta ben bé de masses, sinó més aviat de grupuscles de poder que controlen els mitjans de comunicació que alimenten la ideologia quotidiana de les «masses» de veritat.
Curiosament, en som uns quants que formem part d'altres masses que no arriben a meréixer eixa denominació, però que mos alimentem de propagandes semblants sobre la composicionalitat, l'estàndard únic, la unitat lingüística, la convergència i uns quants tòpics pareguts més amb què vegem etiquetats els nostres discursos a fi que aconseguixquen el segell de la militància, a pesar que diria que els redactors no s'han preocupat de comprovar prou ni què vol dir tot això ni si, una volta sabut a què fa referència, és realment positiu per a res.
En fi, demagògies per allà i clixés per ací. Jorge Moragas Sánchez, diputat del pp en el parlament espanyol ha dit que ell es declarava «catòlic liberal». Deu ser una cosa com els valencians d'ara, que són capaços de proclamar que Blasco Ibáñez era monàrquic i devot de la Geperudeta.
Evidentment, no s'ha de posar tothom en el mateix sac tan sols perquè partim d'una altra emotivitat de la que denunciem. Una cosa és la pràctica -que alguns altres puguem portar més o menys desenvolupada al llarg d'una vida sempre curta- i una altra cosa és la comprovació dels resultats. De vegades, el temps pot donar per a comprovar coses determinades. La reflexió sempre és interessant però la claredat encara ho és més. Et pot ser llarg i clar o curt i fosc.
ResponEliminaAmb l'admiració de sempre,
No és un tòpic o un clixé; "estàndard únic" és una redundància. Salutacions.
ResponEliminaBravo, Joan-Carles, per això de «llarg i clar o curt i fosc», que són dos possibilitats que coneixem molt bé, fins i tot encreuant les qualificacions.
ResponEliminaPel que fa al sac, precisament voler fer distincions a causa de les emocions és el que emboira l'anàlisi, tot i que les emocions tinguen molta importància per a l'acció política.
Quant a l'«estàndard únic», Josep, deu ser que la llengua catalana és redundant, però podria ser que, en realitat, foren els països i els estats els redundants. Tants caps, tantes redundàncies.