Paraules i saialades

El diputat Vilaplana Gironés mos dóna una petita explicació sobre el «seialà» que va dir l'altre dia, referint-se a una llei que es veu que li semblava això mateix. Segons ell, que mos localitza el terme a Alcoi —els alcoians que hem consultat no en sabien res— és un participi derivat de saial, i per tant, segons el diputat, va voler dir «saialà» —tot i que sonà com ho he transcrit més amunt—. Saial és el mot que mos va suggerir Eugeni Reig que podria tindre-hi relació, tot i que ell tampoc no coneixia l'adjectiu. En fi, esperem poder documentar millor el mot en el futur, no fóra cosa que es perguera pels descosits de la història per on s'escolen els mots en desús de totes les llengües.

Per cert, mirant la repetició del partit Barça-Madrid d'ahir —això és vici, ho reconec— entens que és això dels mots en desús (fins i tot les llengües en desús) quan sents Pitxi Alonso comentant el partit ¡en tv3! Ja veus si ha tingut anys per a aprendre quatre coses bàsiques, i alguna ha aprés quan diu «això és un antes i un després»... La segona se l'ha ensenyada, però, vaja, no ha pogut encara neutralitzar l'antes.

Ei, i no dic que això siga cap perill per a res —i menys per a la llengua—, perquè és un simple reflex, un símptoma del perill democràtic real, que és la falta de mitjans, espais, ocasions i respecte als drets lingüístics dels catalanoparlants. Hi ha qui preferix, però, entretindre's culpant les paraules... ¿No deu ser l'aire amb què les pronunciem, el culpable?