El model lingüístic d'una revista

El debat en Taula de Filologia Valenciana (tfv) sembla que serà l'eina per a perfilar cada un dels posicionaments polítics, lingüístics o fins i tot estilístics que han de conformar la nostra activitat. No sé si les conclusions i les accions seran del tot encertades, però l'animació inteŀlectual està garantida.

Ara hem encetat el debat sobre el model lingüístic de la revista que estem preparant, Aula de les Lletres Valencianes —no explicaré en este apunt fins on m'agrada el nom o no: és el que n'hi ha, qüestió de noms—, i espere que no mos pergam analitzant si el Noucentisme o el valencianisme dels anys quaranta van fer una cosa o altra, perquè això no ha de ser excusa o rèplica per a la tria de model que fem ara, per molt que pugam arribar a valorar si aquelles persones, que van intentar fer valdre el seu sentiment polític i lingüístic en un moment en què això estava prohibit, van optar per uns models que ara sabem que van fer bollir l'olla d'aquells anys —i això és un gran què—, però que podem dubtar que siguen els models que necessitem en l'actualitat per a... ¿Per a què era? ¿Per a fixar un model lingüístic? Espere que no confonfam de nou causes i conseqüències.

El model lingüístic pretén no ser elitista i ser «identificador i assimilable», però serà tot això només si té ús, i tindrà ús si tenim mitjans de difusió, i tindrem mitjans si tenim mitjans econòmics, i tindrem mitjans econòmics si tenim patrimoni social, empresarial i polític, i si no m'enganye, no tenim res de tot això, almenys en la quantitat suficient que faça que l'ús del valencià no continue reculant a pas de puça o a pas de pardal. És a dir, que serà elitista o no serà.

Per tant, qualsevol tria que fem serà bona, si així mos ho sembla i s'ajusta als nostres principis o criteris, però no cal que hi posem més retòrica hiperbòlica sobre les seues virtuts, que malament arribarà a ser res més que una de les diverses propostes que van ser i no seran mai més.

En resum, que podrem posar-hi els flocs que vullgam, que els calbots que mos voldran pegar amb raó, però sobretot sense, estan garantits. És el que n'hi ha.