Sembla mentira que estigam hui pensant en una altra cosa que Guillem, Kate i l'anell de Diana de Gaŀles, però ahí estem, pegant-li voltes a les normes de la futura revista de de la Taula de Filologia Valenciana (tfv). Més que fer una tasca clara i simple per a l'ús, sembla que amb cada passa hem de revisar si hem posat bé els peus sobre els fonaments d'alguna interpretació de la història de la llengua i del nostre país. Segurament és que estem buscant un espai on exorcitzar algunes percepcions de tot això «nostre» que no acabem de saber què és.
En eixe sentit, doncs, vore Marceŀlí Iglesias, president catalanoparlant de l'Aragó, parlant en castellà en un míting de Montilla a Catalunya dóna un aire de «normalitat» avalencianada realment preocupant. Per sort, Montilla, tant si repetix com si no, ha fet camí en el maneig positiu de la dialèctica entre les llengües i les identitats, tot i que per a compensar hi havia els que denunciaren aquella «crosta» (Joan Ferran dixit) que era una manera de desviar l'atenció de la molla. O de les molles aquelles que ja no volíem, tal com cantava Ovidi Montllor.
Bé, eixe molles són una part important del que transcrivim cada dia en el parlament valencià. Per exemple, un morguera i un sapigut de Pañella Alcàcer, que no acaba massa bé les seues oracions, però que a voltes t'ix per on no t'ho esperes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada