dissabte, 27 de novembre del 2010

El mapa dels rebuigs

No l'erren, no

Cal reconéixer que tenen els diners i la barra de gastar-se'ls en profit propi. I, al cap i a la fi, si ho permetem, doncs, segurament no hauríem de sentir-mos agreujats, si no fóra que ho fan contra els interessos lingüístics i econòmics de la resta d'espanyols plurilingües. Perquè «la resta» d'espanyols som plurilingües, però ells, torna-li la trompa al xic, «La fuerza del español» es diu el suplement Babelia de hui del diari El País, però no paren esment que és una força subvencionada, engrossida amb l'espoliació fiscal que es practica contra els parlants de les altres llengües de l'estat. Ja ho diuen (Leila Guerriero, «De Cervantes a Calle 13»):


Si la llengua és la manera en què un país fa negocis, establix relacions i dibuixa el seu mapa d'afinitats i rebuigs [...].


Sí, en eixe punt dels rebuigs mos trobem els valencianoparlants, i catalanopalants per extensió, que es veu que formem part del compte de muts que tenen totes les llengües, ja que finalment enguany toca ja afirmar que són «450» milions de castellanoparlants, cosa que fins ara havia causat un poc de vergonya hiperbòlica de dir.

¿Vergonya de tindre-la tan gran? ¡I ara! Si no han tingut cap complex fins ara —des de 1707 o des de 1939, té igual—, no havia de ser per uns pocs milions dalt o baix. Al cap i a la fi, cap d'eixes unitats que componen eixos milions sabrà mai si eixes milionades són certes o simples deliris. Sí que sabran que aprofiten per a fotre els qui —i el nombre no importa— estan sotmesos a la discriminació legal, política, econòmica i social, que per a això no cal ser ni cinquanta milions, perquè només cal viure a l'estat espanyol per a notar-ho. Més en concret, al País Valencià. A la ciutat de València, si volem més precisió.

Bé, ja m'he fet el bany de greuge i victimisme. Ara he de precisar que me la bufen prou els centenars de milions de parlants de castellà amb qui parlaré tant com amb els milers de milions de xinesos. El que m'interessa és el que faig cada dia amb cada mot català que escric, quin benefici social pretenc, quin plaer egoista i particular em proporciona, quin retorn econòmic crea... I tot això està al meu abast, en la punta de la llengua i dels dits. És a dir, que en la llengua i les mans de tots. És a dir, que és una decisió política. La sort i la responsabilitat de viure en una democràcia fa que eixa decisió —activa o passiva— sempre tinga conseqüències. Això és.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada