dimecres, 22 de gener del 2020

L'obligació de ser un terròs

La generació del baby boom dels anys xixanta es veu que hem eixit una miqueta justets d'enteniment perquè, si mos guiem pels polítics i periodistes que hem de sentir en democràcia, pareix que estem abonats als enganys, als dogmes, a la demagògia complaent i, per contra, pareix que rebutgem l'esforç de pensar, argumentar, reflexionar, analitzar, llegir, informar-se, documentar-se, i tornar a pensar... Segons un tio meu ―que ja ha passat la huitantena―, la democràcia és massa complexa.

Els que hem vingut darrere, que l'hem vixcuda des del principi, hem heretat els instruments ideològics de la dictadura, els vam rentar un poc, els vam posar una mà de pintura per damunt i els vam deixar treballant com si no hi haguera més opcions de colors i acabats. Des de fa anys, de tant en tant, per un foradet o altre ix el rovell que no vam netejar.

Si mos atrevim a fer l'esforç que requerix millorar la democràcia, hi ha mitjans, periodistes i experts en matèries diverses que intenten aportar arguments i dades que permeten pensar i entendre. Per exemple, «Las mentiras de PP y Vox sobre el veto parental» (Eldiario.es). Tant si es tracta de l'emergència climàtica, del referèndum ―iŀlegal sí; pacífic, també, fins que van arribar els policies pegant porrades i patades contra la ciutadania― del 2017 a Catalunya com si es tracta de la penúltima pallola reaccionària revestida de veto parental, fent un mínim esforç podem arribar a conclusions absurdes i ocurrents alhora: decididament, si el barranc sempre l'he vist sense aigua, puc construir-hi ma casa. I les dones tenen les mans més menudes, per això... Bé, la democràcia també seria això, el dret al mínim esforç. Però no l'obligació de ser un terròs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada