Baix taula de nou

Takse em fa vore que, en la confusió que s’ha generalitzat sobre els termes composts de taula, com ara taula de diàleg, taula de debat, taula de negociació, etc. i els usos del castellanisme mesa en l'àmbit parlamentari per a designar el conjunt de persones que dirigixen una corporació o assemblea, han tingut un paper rellevant els diccionaris generals (diec, gdlc) i la tendència dels doctes a embolicar usos que els parlants han utilitzat tradicionalment amb claredat meridiana. Tal com explica Bibiloni («Terminologia electoral», 11.12.2010):

Fabra creava una distinció semàntica (taula/mesa) que té el seu interès, però tot no deixa de ser subordinació a l'espanyol: cap altra llengua no ha fet el mateix canvi metonímic que ha fet l'espanyol ni ha recorregut al mot llatí mensa per a crear un neologisme amb el significat actual del català mesa. Les persones que dirigeixen una assemblea o corporació es diuen simplement la direcció o la presidència. I així podria ser també en català.

Això de la «subordinació» no ho resoldrem canviant els diccionaris, sinó que és un camí polític que algun dia és possible que arribem a explorar. O no. La cosa lexicogràfica és que, a partir d'una accepció «culta», hem tirat darrere els tècnics papistes habituals i, com més sucre, més dolç, de colp mos venien menudes les taules. Com mos passa massa sovint, mo s'oblida esmolar de tant en tant la navaixa d'Occam.

Ara cal que els diccionaris (el dnv ja ho fa, els lingüistes de l'Ésadir i del Parlament de Catalunya hi han parat atenció també) deixen sobre la taula el fet que aquella taula elevada a «mesa» (dels parlaments, assemblees i comissions) no hauria de deixar de ser també una taula de negociació, de diàleg i de debat.