Que un dels poders de l’estat no tinga límits ni més arguments que l’arbitrarietat, deu ser un símptoma de corrupció de l'estructura de l'estat. A més, és el Tribunal Suprem espanyol que utilitza subterfugis interpretatius per a trasbalsar tota la lògica jurídica i mantindre empresonada una persona sentenciada a pesar que no devia sentenciar-la.
Perquè l’ha sentenciada, tot i que no podia, però l’ha sentenciada. Vaja, si li hagueren aplicat la pena de mort, seria un argument irrebatible: ja l’hem executat, encara que no devíem haver-ho fet. «En rebeŀlia», com diu hui Gonzalo Boye.
Es fa molt costa amunt entendre que l’estat no tinga arguments per a proposar-se com a garant de les llibertats, o per a intentar justificar-se com a entitat política i de dret. El cas és que recorre al mateix soroll de la caverna en què vivíem fa quaranta anys. Un soroll que encara mos volen fer creure que és la música del paradís perdut. L’estat es perd pels descosits de les punyetes judicials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada