Fa quaranta anys ja del manifest d'Els Marges. Tal com acabe de sentir en boca de Jordi Turull en la compareixença de hui en el Parlament de Catalunya: la intervenció ha segut un fracàs, però l'autòpsia serà un èxit. Fent un paral·lelisme, en la notícia «Us vam avisar. La salut del català quarant anys després» de Vilaweb (Ot Bou Costa, 26.01.2020) hi ha qui destaca un fragment que correspon a l'autòpsia: «fer servir un català esparracat». D'acord, si així ho valoren, però crec que abans cal centrar-se en la intervenció: cal no «canviar de català a castellà en una conversa quan l’interlocutor parla castellà».
En l'article s'utilitza l'expressió «degradació» del català. Se'n parla molt i hi ha qui la veu a tot arreu, qui la veu per un cantó i qui no la veu enlloc. Els qui solen centrar-se en lamentar els efectes, obliden sovint que la «degradació» de la llengua no és cap dada científica mesurable i contrastada, sinó que és una valoració personal utilitzada per a mostrar disgust sobre les conseqüències de l'evolució de la llengua. I no cal entrar en el fet de si hi ha evolucions «naturals» o no: tot allò que és humà és natural. Una altra cosa és que mos agrade o que l'ésser humà actue contra ell mateix.
En tot cas, malament evitarem eixa suposada «degradació», si no canviem les causes que porten a eixe resultat. Espere que, en eixe sentit, la negreta del paràgraf «Corregir els parlants per evitar el deteriorament» no despiste massa els lectors, perquè el contingut del paràgraf proposa justament el contrari: «no corregir...».
Això sí, em centraria en el fet que, al cap dels anys encara cal, com fa Carme Junyent, encarar-se «a l’oficialisme que renega de les dades». Els oficialismes que fan això no actuen amb coherència i consistència, sinó a remolc de percepcions sobre la seua visió de la qualitat i la suposada «degradació» o «ascenció» de la llengua. En sabem bona cosa d'això al País Valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada