divendres, 26 de juliol de 2019

Encara mos rosega la inquietud

Ja no resulta sorprenent ni quasi inesperat, però sí que continua rosegant-mos la inquietud i una temor poc agradable quan mos adrecem a una finestreta o un taulell de l'administració pública valenciana. Sembla que ara ja no et diuen tant «hábleme en cristiano» o perles d'eixe estil. Supose que no ho deuen dir tant —vist el costum de submissió lingüística tan estés, a pesar que ara «sabem» que el valencià no és de mala educació— perquè també hi ha menys persones que s'hi acosten i els parlen en valencià.

Mos hi acostem i després del «bon dia», et solen fer repetir la pregunta i, si tot va mínimament bé pel cantó del civisme, et responen en castellà. És l'hora de mantindre, per tant, una conversa passivament bilingüe. I ahí és on s'activa el factor submissió lingüística —dis-ne educació, dis-ne voler quedar bé, dis-ne...» i moltes persones canvien al castellà.

Llavors, si continues parlant en valencià, et pots trobar algunes interjeccions relacionades amb una certa falta de comprensió lingüística i fins i tot d'incomprensió ideològica, com si parlar en valencià fora «només» una actitud política. D'altra banda, si tot va una miqueta bé, fins i tot al final resulta que els funcionaris et fan un gràcia i et diuen «adeu». Tot i que sempre són possibles més milacres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada