Mentres almorzem, concloc taxativament, però sense que em semble que afigc cap excés de dramatisme, que el capitalisme funciona «matant persones». A Takse li sembla una exageració innecessària. De totes formes, pel que he llegit, eixe és el fons que no podem vore sempre i que, en general, no volem atendre, perquè la superfície en què hem de respirar és més urgent que la recerca d'una solució social i econòmica millor per a tots. Les propostes estan sobre la taula, però l'educació i la natura humana van evolucionant més lentament que els efectes dels nostres actes, anem a remolc i no volem rebaixar les expectatives que mos suggerix la lògica depredadors imperant. Per tant, per molt que les estadístiques mostren que sí que són possibles una societat i un altre món —no deixem d'inventar-ne o provar-ne cada dia— no sé si quan trobarem el bo encara estarem a temps d'habitar-lo.
L'altra part de la vida humana, eixa que mos du al mateix clot a uns i altres —excepte, segons els mitjans, un milionari americà que pretén viure (quasi) eternament—, a pesar de tot pot tindre una part positiva: en podrem deixa un «informe final», més o menys, amb tot de dades que segur que li serviran a algú. Amb la qual cosa torne a recordar (edl, 05.03.2019) que el film Forbidden planet ja ho va deixar ben establit i dramatitzat.
Dades per al sarró i per dansar abans de la dalla: 07:13 + 07:03. Amb calor i un poc més lleuger al tornar. Bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada