Carregats de pronoms

A voltes es confon el valor d'això que els gramàtics consideren «errors», desviacions del que han imaginat que hauria de ser la llengua regulada per la normativa. Per exemple, és possible que dir «n'hi ha aigua» o «n'hi han massa cadires» li semble a algú un error, però resulta que és una forma dialectal de dir-ho, aixina, amb eixe pronom inicial que hauria de substituir l'objecte —subjecte, en este cas, de fet.

En canvi, un altre error amb el mateix pronom, però està volta pel fet d'ometre'l quan hauria de representar l'objecte sobreentés, per exemple, en el cas de «vullc tres» com a resposta a «¿quantes llapissere vols?», trobe que és la conseqüència del fet que el castellà no té eixe pronom i que vivim immersos en el castellà per totes bandes llevat de per una, un istme estret i marginal per on arribem a la nostra llengua.

Per tant, l'omissió del segon cas la podem recuperar si fomentem l'ús del valencià. En canvi, el primer suposat «error» no induïx més que a fomentar la impressió en els valencianoparlants actius que ho fan malament quan no s’ajusten a un cert registre pretés pels acadèmics. I no em sembla que siga convenient que un registre «formal» recreat per una gramàtica «formalista» siga millor que uns milions de parlants carregats de pronoms. Càrrega a gust, no pesa, dia ma mare.

Amb uns quants pronoms de més, me'n vaig a pegar una volta pel riu: 07:12 + 07:04. Al tornar, aire de cara.