Em pose habitualment música dels països nòrdics en Spotify. Essencialment, suecs, alguns danesos i islandesos, algun finés i no sé si cap noruec. La cosa és que m'agrada sentir-los cantar en les seues llengües, però es veu que per allà també hi ha la passa de l'anglicització comercial i he d'anar eliminant cançons i discs que alguns artistes fan de tant en tant en anglés.
A voltes pense en eixa dèria meua per les llengües «originals». Al cap i a la fi, no solc fer cas de les lletres ni en valencià (ni en cap de les llengües que entenc). Tinc la sensació que puc estar mutilant o censurant alguna faceta artística innecessàriament. Mirant-ho bé, en realitat no faig més que aplicar la mateixa valoració cultural que els servix per a sotmetre's al mínim comú, però al revés: ells cauen en l'anglicització comercial i jo, en paraŀlel, practique la vernacularitat cultural, que seria un petit antídot contra la diglòssia i un mercantilisme sense cap funció social positiva.Ah, i el cas de Maria del Mar Bone, ara que a més ha passat per Cuba, és l'antologia de la faena ben feta en este àmbit. Ho vam poder vore en el Sense ficció de fa uns dies. Una ficció, en el fons.
Quan a Radio 3 el senyor Ramon Trecet fea un programa Diálogos 3 vaig conéixer els grups Hedningarna (amb el cd dedicat a la Carèlia que és sota domini rus, Karelia Visa -deliciós) o Värttinä; després van arribar les recerques: Gjallarhorn o Eivør Pálsdóttir.
ResponEliminaPer cert, jo sí que pare atenció a les lletres de les cançons i les dels grups d'ara que escolten els jóvens em tiren arrere.
T'agraïxc la referència, ja no recordava Hedningarna (també escoltava el Trecet i altres programes d'aquella època mentres estudiava). Buscaré els altres que dius.
ResponEliminaPel que fa a les lletres, com que vaig començar sense escoltar (ni mirar d'entendre) què dien els Beatles o Elvis Presley, posteriorment he seguit igual, en general, per tal d'evitar decepcions ideològiques o estètiques. Al cap i a la fi, a mi m'agraden tant «Quién maneja mi barca» de Remedios Amaya com «Söndag i sängen» de Bos Kaspers Orkester, i no sé què volen dir. Certament, hi ha cançons que em semblen fantàstiques però que expressen idees que podem trobar ben reprovables. L'art combina sovint eixes desproporcions.