Veig que he escrit «xixanta» unes quantes voltes en este bloc. Trobe que això deu ser cosa d'haver anat assimilant la llengua actual i d'anar rentant un poc la normativa i els criteris estilístics. ¿Per què eixa forma no s'ha inclòs en els diccionaris habituals? Coses de les inèrcies normatives (¿i la pressió del castellà?), per no parlar dels prejuís sobre la pròpia llengua. Podem trobar l'article «Pronúncies deturpades» d'Eugeni Reig en la xarxa, article que és del 17.01.2011, però que supose que l'autor ja deu haver rentat, encara que només siga mentalment, per a evitar reproduir i transmetre eixa concepció de la llengua general com a objecte «brut, desfigurat o lleig», que és el resultat que dona el verb deturpar.
Una mirada a la documentació permet trobar eixa variant ja al segle XV, cosa que hauria de fer pensar un poc sobre això de les coses que són lletges o boniques: no em sembla raonable que els parlants hagen estat parlant tan lletjament i sistemàticament durant tants segles. Més encara quan tenien el recurs fàcil de parlar «bellament» imitant el castellà sesenta, amb la qual mos voldria concordar eixa concepció normativa que tan sovint cau en el foc fugint de les brases.
De moment, els he demanat als de l'avl que la incloguen en el dnv, perquè no desdiria gens al costat de tantes altres paraules més o menys «bonicotes», però sí que serviria per a no perdre pels descosits dels diccionaris les paraules de l'ús real de la llengua, les paraules d'això que el poeta dia «poble» i seguint el lema d'Escola Valenciana a Rossell: «Som i serem paraula viva».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada