Casualment me s'ocorre posar l'episodi tercer del documental España después de la guerra: el franquismo en color. I em va tocar la sintonia, la vibració, els harmònics que ressonaven dels anys xixanta: el juís del franquisme contra els estudiants i els antifranquistes, i més encara contra els vaguistes de les indústries... I l'afusellament de Julián Grimau.
I el fet que el Tribunal Suprem espanyol (el Tribunal Constitucional ja ho féu als anys huitanta, segons l'advocada Maria Vila) avale la continuïtat del règim democràtic no amb el règim democràtic espanyol anterior, sinó amb el colp d'estat franquista de l'any 1936, també provoca unes ressonàncies que grinyolen amb el que hauria de ser una concepció democràtica diferent de la «democràcia orgànica» d'aquell temps.
En color estem vegent de nou desplegats en el Tribunal Suprem espanyol els conceptes franquistes i les idees més esbojarrades sobre la legalitat i la democràcia. Un dels fiscals ha arribat a fer-mos aŀlucinar amb el concepte irònic de «violència pacífica». Una ironia que semblava més aviat una renúncia de la raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada