L'alcig

Hi ha un mot que desconeixia fins ara i que mos ha acostat Eugeni Reig, alcig. Segons diu (Lèxic valencià d'ahir i de hui), hi ha una dita:

Afig eixe mig a l’alcig que tota pedra fa marge.

No l'havia sentida mai. Més avant afig açò:

«La paraula castellana que dóna com a equivalent, alcijo, no l'he trobada en cap diccionari de la llengua espanyola, no l’he sentida mai de la vida, no l’he vista escrita enlloc i no he trobat cap persona que la conega.»

Llavors és quan he fet una petita cerca ràpida i he trobat més informació que supose que serà útil per a completar la fitxa. Per exemple, en el llibre de Josep Martines El valencià del segle XIX (pàg. 307, nota 597), que remet a l'aragonés alcijo, terme que ara sí que podem trobar com a mot de Terol [pdf]. Josep Martines parla, a més, de la variant alçaïllo, que diu que es pot sentir a la Marina.

Eixa dada que mos recorda el parentiu migrant que tenim amb l'aragonés i que explica moltes més coses que el mossàrab imaginari de «nos ancêtres» o que les voluntarioses intencions reactives que mos fan desitjar una llengua «intrínseca», que seguixca una evolució «interna»... És clar, algunes idees massa serioses del camp de la filologia política han convertit les llengües en símbols, en bombolles que mos protegixen de la intempèrie de l'intercanvi comunicatiu, més encara, en bombonetes que alimenten les nostres estufetes patriòtiques.

Per metonímia, la llengua és, doncs, la bombona, és a dir, la normativa, el diccionari. Ja no és el gas, l'aire que articulem, les connexions neuronals que creem i recreem. ¡No!, la bomboneta. Una bomboneta que mos ha de calfar i que s'ha de reomplir i distribuir «unitàriament», per «unitats», totes igualetes i homogènies. I si els veïns les compren en un altre mercat, d'un altre color, això és una altra llengua, ja que la bombona és diferent, ¿no?, i no s'ha de barrejar els gasos de cada una.

En fi, òbric el gas, però també les finestres, que no voldria que m'agarrara cap soneguera massa patriòtica.