Segons explica Paul Krugman (The New York Times, 19.12.2010):
El personal tendeix a oblidar que Ronald Reagan sovint cedia terreny en el fons polític —en particular, va promulgar diversos augments d'imposts—, però mai va dubtar quant a les idees, mai no es va retractar de la posició que la seva ideologia era correcta i que els seus adversaris estaven equivocats.
És a dir, que va aconseguir imposar la ideologia del retall d'imposts, tot i que va fer el contrari. Al País Valencià mos passa prou això, que tenim uns ideòlegs al palau de la Generalitat que proclamen coses tan curioses com la inversió en educació o serveis socials —ja veus, qui els ha de dir que no ho facen— però fan exactament el contrari. O segurament és que es referixen a una altra «educació» i a uns altres «serveis socials»: Orange Market, fórmula 1, Terra Mítica, fundacions sense ofici però amb molt de benefici, el forat de Canal 9, el cas dels fems Brugal, etcètera.
Pel cantó de la llengua tenim també el mateix cabàs parat per a rebre les declaracions d'amor lingüístic pel valencià que, ben evidentment, solen dir-les en castellà —i això no és un factor determinant, és clar—. Certament, hi ha moltes altres variants d'això d'estendre una ideologia que contradiu la pràctica pròpia dels seus ideòlegs. Ideòlegs sense ideologia. Si no fóra que això és un clàssic polític, quasi que mos podríem indignar. I qui diu polític, diu social, humà.
Al cap i a la fi, tal com assenyala Luciano Canfora, «guanyen les oligarquies vinculades a la riquesa, perden les ideològiques». Però, també, «la realitat és sempre inèdita respecte del que s'espera».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada