La bona voluntat del camí lingüístic

He rebut un missatge del Síndic de Greuges valencià:

Hem de dir-li que res no es troba més lluny de la realitat que una pretensió per part nostra de discriminar a algú en l'ús de les llengües de la Comunitat.

Hem corregit un error en la pàgina web que oferia aquest resultat anòmal.

Li demanem que tinga l’amabilitat de comprovar-hi la correcció feta i, si hi observa qualsevol altra qüestió, agraïm la possibilitat de millorar i corregir els nostres errors.

Uf, m'he dit, dins del mal, he respirat quan he vist que hi havia bona volunta, encara que fora d'eixa que empedra el camí de l'infern. Per tant, he pogut mostrar-li al síndic més «errors» i què n'opinava jo de les «pretensions» de la seua institució:

Vos agraïxc la resposta.

La cosa és més simple i, per tant, més greu: ni tan sols teniu la pretensió, simplement es tractat del fet que les institucions públiques, com ara el Síndic de Greuges, actuen aixina, sense adoptar cap mesura de control de qualitat pel que fa a la gestió lingüística.

Al cap d'unes quantes dècades d'oficialitat de les dos llengües i de permanent i sistemàtic incompliment dels deures lingüístics pel que fa a l'ús del valencià, és anecdòtic i banal dir que no teniu cap pretensió de discriminar: la institució ho fa i, per tant, que els qui la dirigixen i no adopten mesures per a tractar d'evitar-ho, també ho fan.

Ara mateix, en la pàgina que dieu que ja està corregida, dos epígrafs de la queixa 202103129 apareixen en castellà: «Resolución de inicio de investigación (con población)», «Resolución de consideraciones a la Administración». Supose que vos deu semblar anecdòtic, perquè el Síndic de Greuges practica en este àmbit la confusió sobre «casos aïllats» i m'obliga a fer queixes no sobre una pràctica de discriminació observable globalment, sinó sobre cada ítem d'una pàgina web.

Ara mateix, en la vostra pàgina, versió en valencià, sobre les actuacions 🔗 podeu trobar més «errors» d'eixos que dieu: a partir de l'epígraf eloqüent d'«Últimas publicaciones» es pot comprovar que el Síndic de Greuges no aplica cap control de qualitat en la gestió lingüística del web, ja que els continguts en valencià són sistemàticament substituïts per continguts en castellà. Com ara en la informació sobre la mateixa queixa de referència indicada més amunt:

Núm. d'expedient: 202103129
Matèria: M02: Sanidad
Etiquetes: Derechos lingüísticos, Páginas webs y redes sociales, Idioma valenciano
Assumpte: Versión en valenciano incompleta de pág. web de IVAP
Administració: Conselleria de Justicia, Interior y Administración Pública
Resolucions: Recomanació / suggeriment / recordatori de deure legal - 21/02/2022

Vos agrairia que ho resolguéreu i que adoptàreu una pràctica de gestió lingüística del vostre web que s'ajustara als deures lingüístics d'una administració amb dos llengües oficials.

Cita dominical / 693: Tzvetan Todorov

És impossible afirmar al mateix temps que el passat mos ha de servir de lliçó i que eixe passat no es pot comparar amb el present: les situacions úniques no mos ensenyen res per al futur.

Tzvetan Todorov, Les abus de la mémoire.

La foto del sàbat / 83

Els pardalets piquen les magranetes a l'hivern.

Efectivitat acadèmica

A pesar de la tensió que mos arriba pels mitjans en relació amb Ucraïna, desconnecte un moment per a continuar encabotant-me en altres coses, com ara en insistir en la pretensió que l'avl millore la difusió de les seues decisions:

Les comarques existixen com a divisions geogràfiques i tenen noms tradicionals i usuals. L'avl ha fet que alguns d'eixos noms siguen toponímicament oficials, a pesar que les comarques no existixquen com a entitats oficials. I el mapa de les comarques es va publicar com a referència.

L'AVL sol publicar les seues decisions en el dogv (com ara R 13.11.2017, R 13.10.2021). Esta volta no ho ha fet, i han passat quatre anys fins que mos hem enterat del canvi de nom. ¡Bravo!

El fet que «la Serrania» aparega en la definició d'alguna entrada del diccionari o en publicacions diverses de l'acadèmia, no és la manera habitual ni comprensible ni esperable de difondre un acord que pretenga ser efectiu.

Ha segut estrany en este cas que l'acadèmia aprovara un canvi toponímic i que no difonguera eixa decisió explícitament enlloc. Si no fan públics els acords, és poc probable que els pugam aplicar. O que els aplique la Generalitat. Per exemple, no ho fa en el portal d'informació Argos, que continua utilitzant una de les referències que la mateixa avl cita en el seu Acord número 124/2016, i que tampoc és oficial:

«Quan la denominació de la mancomunitat prenga el nom d’una comarca haurà de respectar el nom tradicional establit en la Proposta de demarcacions territorials homologades de la Comunitat Valenciana (rang 1), independentment de la zona de predomini lingüístic en què es trobe.»

Eixes «demarcacions» s'anaven publicant en llibret als anys huitanta o noranta; em sembla que ara és quasi il·localitzable (n'he trobat una imatge), i no sé si coincidix que apareix en la pàgina Argos de la Generalitat. El cas és que no coincidix amb el que ha aprovat l'acadèmia. Sense conéixer l'acord, és difícil que la mateixa Generalitat puga complir les decisions de l'avl.

Estes coses es poden defendre i perdre, perquè només són paraules.

Al país dels cegos

Ucraïna, i poc més. L'amic Vicent fa anys hui, i em demana si conec una dita que ell diu en castellà. Això em recorda la versió de sempre de ma mare: «al país dels cegos, el tort és el rei». La dita també té versions en francés i en anglés, ja que és antiga i es pot documentar entre els segles iv i v (segons diuen en el Wiktionary). 🔗

Ucraïna i una dita que fa pensar. I a més, ahir vaig vore l'inici de la sèrie Apocalypse, 🔗 sobre la segona guerra mundial. Els paraŀlismes amb l'actualitat eren inquietants, encegadors.

Vocals, les justes

Hi ha molt a reclamar pel que fa a l'ús del valencià, però diria que ara mateix pensar que els qui treballen i ixen parlant en À Punt hagen de saber obrir i tancar les vocals com toca és quasi pretendre que regnen la pau, l'equitat i la redistribució al món, un desig amb poques probabilitats de complir-se. Això no lleva que no s'haja de reivindicar, com fa un regidor de Compromís en Cullera, segons informa Nosaltres La Veu (21.02.2022): 🔗

Compromís per Cullera demana que els locutors d’À Punt pronuncien les vocals obertes correctament

El regidor Manel Joan presentarà una moció a l’Ajuntament amb l’objectiu que la Generalitat, l’AVL i les universitats hi intervinguen i «solucionen aquest problema»

Trobe que seria un problema, si tinguera solució, però tenint en compte com han funcionat els mitjans públics valencians, no pareix que la cosa es puga resoldre, ja que els socialistes valencians que dirigien la cosa abans, amb Canal 9, i ara, amb À Punt, pareix que entenguen que parlar en valencià vol dir rosegar-lo, però en el mal sentit, pronunciar-lo malament, de la mateixa manera que tindre el web en valencià, segons el president de la Generalitat, consistix a omplir-lo de continguts en castellà, per paradoxal que parega. 🔗 Ves i demana-li res sobre les vocals.

Cap dia sense

Tornant als temes habituals d'este bloc, el Síndic de Greuges valencià ha resolt al cap del temps una reclamació (número 202103129) sobre un web de la Generalitat amb un suggeriment que no va enlloc —però no tenim res millor a l'abast—, i que malauradament em permet observar que l'epidèmia d'aŀlofòbia persistent que afecta massa dirigents polítics i funcionarials de les institucions públiques valencianes s'ha fet crònica i estructural, ja que podem vore que afecta tant la Generalitat valenciana com el mateix Síndic de Greuges. Per això que dic m'he llançat a fer una nova reclamació:

Hi ha un adagi llatí que diu «nulla dies sine linea». Entre els valencians pareix es podria fer córrer l'adagi «cap dia sense ser discriminat lingüísticament per la pròpia administració pública». En tot cas, cal dir que les actuacions administratives menyspreu i discriminació sistemàtica contra l'ús del valencià mos animen a la reclamació i a la reivindicació.

Per tant, en eixe sentit reivindicatiu i de reclamació, vos adjunte dos imatges que corresponen a una mateixa queixa meua tal com apareixen en sengles versions del vostre web. Tal com podeu observar, la versió en valencià, a més de presentar elements en castellà, no mostra ni permet accedir a la informació completa de la tramitació de la meua queixa. En canvi, la versió en castellà és completa i accessible, sense interferències formals ni mancances de contingut.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la gestió lingüística del Síndic de Greuges siga correcta, resolga esta mancança i que s'adoptem les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

I demà serà un altra dia. «Cap dia sense ser discriminat lingüísticament per la pròpia administració pública.»

Migrant de planta a planta

Pel que he llegit, el perill de deixar viure les Thomisus onustus en l'espígol, a banda que es mengen algun insecte, és que mos espanten les abelles, i no en sobren. Em pensava que les vespes podien ventilar-se-les, però sembla que només si es tracta de les vespes de la família dels pompílids (Pompilidae).

Per tant, vam decidir traslladar-les. No ha costat gens, perquè eixes aranyes són prou tranquiŀles i no peguen a fugir. Es queden agarrades a la flor mentres la talles i la poses en un pot. Vam eixir a pegar una volta i allà on vam trobar plantes de color paregut en un de tants descampats i jardins, allà les vam deixar, migrants forçades de planta a planta.

Cita dominical / 692: Vicent Moreno Mira

No sabria com dir-li a una llei que ignora una part substancial de la seua raó de ser.

Vicent Moreno Mira, «Un frau de llei?», Nosaltres La Veu, 15.02.2022. 🔗

La foto del sàbat / 82

L'enganyós cas dels pans trobats pel camí de Cabanes, a Xàbia.

Amb tento

Entre altres entreteniments del dia, fer temps al parc de les Basses d'Alzira, mentres es resol una visita oftalmològica. Alguna merla, tórtores, teuladins i gafarrons, els gossos de rigor, xiquets i majorets. Veig en el mòbil algunes errades en l'entrada escorpí de la Viquipèdia —vorem si després les esmene—. He començat La casa de foc de Francesc Serés. L'editor de la revista Núvol 🔗 em va dir que era «una meravella». Em servix per a demanar a l'avl que incloguen toixó en el dnv.

Sobre això del diccionari, vaig llegir (Vilaweb, 16.02.2022) 🔗 que, arran de l'èxit del Paraulògic, els arriben queixes per absències lèxiques. Josep Martines explica que «per a l’actualització del diccionari, sempre partim de propostes que poden venir de dins de la Institució o de fora». En això l'avl ha segut més previsora i oberta: hi ha un formulari per a fer-los «propostes» en el web del seu diccionari. 🔗 El web del diec 🔗 no ho té massa ben resolt, això, tot i que pots trobar al peu de la pàgina (ho acabe de vore) l'adreça oficines.lexicografiques@iec.cat.

Lligc en l'article de Vilaweb que Miquel Dols, president de la secció filològica de l'iec és un «enamorat» de la paraula téntol, que no està en el diccionari. Diu que és molt mallorquina. Doncs, espere que tinguen en compte la variant valenciana tento —amb accepcions tradicionals en el dcvb i també noves en el Diccionari de la Vall d'Albaida—, 🔗 que a mi també em porta records de la infantesa.

Silenci en re major

Un altre dia per a topar amb les inconseqüències habituals entre l'aplicació dels criteris i el costum de reinventar-se'ls cada dia. Coses de la faena, que pareixen tan quotidianes, però que sintonitzen amb les fantasies artístiques. Belén Gache escriu:

Com que li va ser impossible convocar músics interessats en la seua proposta, Klein va optar per dirigir ell mateix la simfonia al davant d'una orquestra imaginària.

Cal tindre en compte que la suposada simfonia d'Yves Klein, Simfonia Monòtona-Silenci 🔗, consistia en vint minuts d'un acord en re major i vint minuts de silenci.

Al meu poble hi havia una expressió per a això: «no estan tots allà, no».

Una serrania confusa

El ple de l'avl es va reunir al mes de maig de 2018 i, després d'atendre un informe sobre la qüestió, van acordar canviar el nom de la comarca dels Serrans: des d'eixe dia s'havia de dir la Serrania. El web de l'avl no ha publicat eixe acord ni n'hi ha cap rastre de la decisió. 🔗 Han aplicat els canvis en el diccionari i en alguna altra publicació, però el mapa de les comarques encara mostra la forma «els Serrans». 🔗

Al cap de quasi quatre anys, com que me se va ocórrer demanar-los si era cert el que llegíem en una notícia de Vilaweb de l'any 2020, 🔗 i la tècnica que atén eixes peticions mos va dir que l'acord existia i que el canvi era oficial, però tot per correu electrònic i sense documentació. Com que confiem en ella, hem pensat d'aplicar el canvi.

Per tal de facilitar l'acceptació i la difusió de les decisions normatives, sempre és convenient que els acords —o una referència de les decisions— apareguen publicats en el web, per tal que els canvis siguen coneguts a través de mitjans i fonts oficials comprovables, com és el web de l'acadèmia. Espere que els acadèmics revisen això d'amagar decisions que tenen relació amb l'ús habitual o oficial de la llengua. No és la primera volta, però estaria bé que fora l'última.

La decisió sobre la Thomisus

La femella de Thomisus onustus 🔗 es camufla entre les flors de l'espígol i captura una abella. Com que va prou mimetitzada amb l'entorn, pots entropessar amb ella si claves la mà per a impregnar-te de l'oloreta de la planta. Ara, mosatros, els deus ex macchina 🔗 de la natura, hem de decidit si hi hem d'intervindre i com, protegint les abelles i carregant-mos l'aranya, deixant l'aranya per a que les vespes se'n facen càrrec.

Va ser més fàcil quan l'exterminació dels serenatos ('ortigues' en versió vallera) i les malves. Els primers per irritants i les segones perquè atreen unes marietes planes —ara no recorde com es dien— que en poc de temps es convertien en una plaga.

Són decisions que poden afectar el benestar animal i vegetal en el nostre Serengueti casolà. Mos hem de documentar un poc més abans d'actuar, encara que quan obri les pates en l'aire amenaçant mos entren ganes d'aspirar-la sense miraments.

Un gavellet de codi

M'he entretingut afegint alguna entrada al vocabulari de dret —que en té més de tres mil— 🔗 i refent-lo per a convertir-lo en una taula reordenable en html. Tindre eixa taula directament en l'apunt del bloc complicava l'edició i tampoc afegia res a la consulta. Ara, amb un poc de javascript (incorporat gràcies a una extensió del Wordpress) i un arxiu en html amb css, ho he pogut alleugerir un poc.

De passada, he aprés que la maceta dels jutges —que he incorporat com a icona de Font Awesome 🔗 que enllaça el vocabulari— és gavel en anglés. En valencià, un gavell 🔗 també fa fort.

Cita dominical / 691: Tomás de la Quadra-Salcedo

L'amnistia d'octubre de 1977, ja després de les primeres eleccions democràtiques, no es va fer per oblit, sinó per a l'oblit, però amb el record molt present del que es volia oblidar.

Tomás de la Quadra-Salcedo, «Constitución y amnistía: a fuer de memoria», El País, 15.01.2022.

La foto del sàbat / 81

La consciència de la mar comença en la muntanya de Benitatxell.

El gaèlic valencià

Una de les coses que s'han interpretat —o ensenyat— malament en relació amb els registres de la llengua és la confusió estilística habitual entre dialectes i registres, derivada de la inevitable confusió entre dialecte i això que es denomina estàndard. Sempre em sorprén que hi haja qui recórrega a trets «vulgars» —és a dir, 'habituals'— d'altres varietats per a decorar i donar un to de formalitat o de «qualitat» a una exposició oral o a un text escrit. I segur que els funciona, però segur que alhora el que fa és envilir o degradar la consideració de la pròpia varietat, ja que actuant aixina, s'indica que l'altre dialecte no és una varietat «dialectal» sinó una varietat «elevada», «literària» o «estàndard», confonent al seu estorn «estàndard» amb «millor», i para de descriure-ho, perquè no es tracta més que d'això, de la inseguretat i falta de reflexió sobre l'ús de la pròpia varietat i, en el fons, de la pròpia llengua. I per això les estadístiques mostren que un percentatge elevat de parlants valencians es subordina lingüísticament davant de qui parla en castellà.

Malauradament, a més d'eixa subordinació «cimentada» per la força de les discriminacions estatals —que s'estén a la Unió Europea, encara—, hi ha la subordinació secundària de la variant valenciana, «formigonada» amb les tones de normativa autolesiva que mos hem administrat a força d'aplicar receptes i eleccions estilístiques fora de lloc i de context, emulant congènitament les pràctiques prepotents patides i vistes en les Espanyes imperialistes tradicionals.

El gaèlic irlandés (85.000 parlants) ja és oficial a la Unió Europea, 🔗 al costat del romanés (24 milions) i el búlgar (9 milions). El govern espanyol continua exercint de botxí lingüístic en la Unió Europea. Al pas que anem, hi arribarem amb el gaèlic valencià.

Desconeguts entrelligats

Vaig trobar una noveŀla de Bruce Marshall (1899-1987), A cada uno un denario (To Every Man a Penny), en un contenidor per l'avinguda del Port, a l'estiu, tornant de dinar pel Cabanyal. Veig que l'autor té entrada, diria que un poc breu, en la Wikipedia. 🔗 En canvi, la traductora al castellà del llibre, l'argentina María Antonia Oyuela, no en té. Això no és massa estrany, ja que durant molt de temps semblava que les traduccions eren obra d'éssers fabulosos més faeners que llegendaris.

D'altra banda, és un poc més estrany que la Wikipedia anglesa no tinga cap entrada per a Elizabeth Myers (1912-1947), escriptora a qui pareix que va dedicat el llibre de Marshall. Ho salva Goodreads en part, 🔗 que comenta els èxits i les relacions epistolars de l'autora, que no sembla que fora gens desconeguda. Diria que tampoc apareix en l'enciclopèda Britannica. 🔗

Encara més, pel que sembla, hi havia una Elizabeth Myers anterior —no sé si americana— que componia llibres sobre criteris d'estil de la correspondència o d'altres faenes administratives (com ara The social letter, 1918). Les dos Myers apareixen confoses en l'Open Library. 🔗

Per a augmentar un poc l'embolic, un extracte d'un llibre d'Eleanor Farjeon assenyala que la Myers britànica es va casar amb Littleton Powys, «quaranta anys major que ella». Els dos personatges que localitze amb eixe nom van viure entre el segle xvii el xix. En tot cas, com que hi ha un llibre editat pel seu marit, The Letters of Elizabeth Myers, allà veig que l'home es dia Littleton C. Powys. En l'Open Library diuen:

Les seves cartes a contemporanis com Walter de la Mare, Richard Church, John Cowper Powys i Eleanor Farjeon publicades en The Letters of Elizabeth Myers (1951) són d'una lectura fascinant i retraten la seua vida en lluita entre la salut i l'ambició literària.

Supose que algun parentiu podia tindre John Cowper Powys (1872-1963) 🔗 amb l'home de Myers, ja que aquell, casat amb Margaret Lyon, va tindre un fill que va batejar Littleton Alfred (1902-1954). Bé, me se despista María Antonia Oyuela, que no sé si té relació amb María Antonia Oyuela de Grant, també dedicada a la traducció, o amb María Antonia Oyuela Bilbao la Vieja (1915-2000), que va morir a l'Argentina. 🔗

L'aixeta de la bogeria

Acabe La bogeria de Narcís Oller (edició 1898-1928) després d'intentar apanyar amb tefló una aixeta que gotejava. Una noveŀla curta més entretinguda del que esperava. La lectura és àgil, amb molts diàlegs, dinamisme en l'acció i pauses descriptives molt controlades i enllaçades en l'acció. Ah, i hi ha alguna referència als carlins, que era l'ambientació de la lectura anterior, Els estranys de Garrigasait (2017).

Tenia alçat el llibre des del 1991, pegant bacs pels estants. Supose que el vaig comprar en Tres i Quatre: en aquell temps no indicava en quina llibreria em comprava els llibres. Té la indicació a mà en llapissera de 550 pessetes. Fa bona oloreta de llibre vell, dolçor i vainilla. L'aixeta ja no goteja, per ara. Però, pensant en el llibre, això pot ser com la bogeria, que no està clar quan se n'eixirà de mare la cosa.

Temps i pols intersticials

Ací i allà me se fan muntonets de papers. Són essencialment, revistes, articles esgarrats de diaris i suplements, alguns rebuts o justificants i fulls i paperets solts amb anotacions. No sé per què han tingut la pensada d'amagar-se intersticialment i anar reproduint ací i allà els nius de pols. Ocupen lloc, entropesse amb ells, destorben damunt les taules, però estic segur que tenen alguna cosa a dins que em serà útil. Pensant-ho millor, segurament només tenen temps amagat, o enganyat com si algun dia l'haguera de traure d'on no n'hi ha. Idees, pensades, paraules ben enllaçades, però sobretot línies de temps que lluiten contra la pols i l'oblit. Una pàgina onze, Les abus de la mémoire de Tzvetan Todorov.

Tràngol i avant

Després del tràngol 🔗 de la setmana passada amb al síndic de greuges, m'hi torne a posar amb això de les reclamacions, ara davant de la conselleria corresponent:

L'Escola d’Art i Superior de Disseny (EASD) de València no té registre electrònic. M'hi he adreçat a través de la seua adreça info@easdvalencia.com, però l'EASD no ha respost. Per tant, m'he d'adreçar a l'entitat de la qual depén eixa escola per a exposar que no localitze la versió en valencià del web de l'EASD (http://www.easdvalencia.com/). Veig que hi ha informació en castellà i anglés.

Vos agrairia que m'indicàreu on puc trobar la versió en valencià del web de l'EASD. Si no en té, voldria saber quan heu previst resoldre eixa mancança.

Moltes gràcies.

Al mateix temps veig que tinc una soŀlicitud pendent de l'octubre de l'any passat. Ja que ara funciona la seu electrònica, llance una altra soŀlicitud per a que resolguen la que tinc pendent. Es veu que la cosa és insistir.

Cita dominical / 690: Pau Vidal Gavilán

Tens un estat que legisla cada dia contra la teva llengua, una justícia que bombardeja a favor de la llengua dominant i un panorama audiovisual que et fa invisible. I tens gens afectada per aquests abusos manifestant-se i protestant; però no, no hi ha conflicte.

Pau Vidal Gavilán, «Digues-ne controvèrsia», Vilaweb, 27.01.2022.

La foto del sàbat / 80

Un sinofós al solet per a coloms.

Persistència i tedi

M'estava costant un poc refer-me de les proves interessades —perquè encara m'interessa aprendre— que estic fent —amb la inconsciència pertinaç d'actuar igual i intentar aconseguir un resultat diferent— per a participar i coŀlaborar en un projecte funcionarial on mos movem entre els qui no tenen gens d'interés a fer res, però que fan per dissimular-ho, els qui esperen que ho faça un altre i els qui estan més interessats en véncer qualsevol debat que se'ls presente que d'aportar o millorar idees i coneiximents. Entre estos, m'admiren molt els que tenen l'habilitat d'exposar amb un to docte llistes ben completes de desconeiximents com si estigueren fent una conferència sobre l'origen de l'univers.

Takse coneixia una funcionària exposava la seua manera de treballar aixina: «mientras jodo no barro», expressió que no he trobat en cap llibre, però que deu ser una versió d'una pràctica atàvica de l'administració feudal i paternalista. La versió actual es la diferència entre teclejar tres-centes voltes per a corregir un error en una paraula o fer una substitució automàtica de tots els errors una volta. M'emocione quan els senc renegar i lamentar-se de com és de carregosa i tediosa la faena que tenen entre mans, que en no sé quin departament ho fan tot al revés...

Per a recuperar-me també de la meua faena carregosa i tediosa, una companya de l'avl m'alleuja el final del matí: han inclòs litre² com a nom de planta. Eixa prova ha anat bé, algú ho ha tingut en compte i hi ha pensat un poc.

Segons el barri

Entre Els estranys de Garrigasait i l'Stefan Zweig beŀlicós dels primers anys de la primera guerra mundial, segons Martí Monterde (Stefan Zweig i els suïcidis d'Europa), estic entre una ficció que no veig que vaja enlloc i alguns caragols retòrics que em recorden les classes diegètiques de crítica literària d'aquells anys de facultat.

Pareix que han aprovat la llei de la polida laboral —no arriba a reformar res— pels pèls, 🔗 perquè la cacera ha de continuar, siga contra els independentistes, siga contra els treballadors, amb la connivència dels sindicats graciosament subvencionats del règim.

Em recree en Zèfir —¡encara funciona de tant en tant!— mirant que no hi ha el substantiu apujada, sinó pujada i puja, tot i que els preu tant pugen com apugen, segons el barri.

Burocràcia contra l'ús del valencià

Li ha costat un temps, però ho ha tornat a fer: al síndic de greuges valencià actual li tenen igual els drets lingüístics dels valencians —si més no, si tenen relació amb del desús del valencià—. I per a poder desatendre les queixes que li puguen arribar, va filant, filant, fins que troba el pou sense fons de la gestió electrònica que fan les administracions públiques, que és una font de possibilitats per a embolicar i excusar el funcionament de l'administració.

Per exemple, esta vesprada la seu electrònica de la Generalitat l'única cosa que sap dir-me és:

ATENCION

No s'ha pogut realitzar l'operació. Espere uns minuts i intentelo de nou. Si els problemes persisteixen de manera reiterada, sol·licite ajuda al compte de suport generalitat_en_red@gva.es.

(Això, fem com si no haguérem vist les faltes.) El síndic ho deu saber, perquè la seua preocupació no és si el web de tal institució pública no té versió en valencià, sinó si els ciutadans hem registrat formalment la reclamació davant d'eixa administració i com mos ha atés eixa administració. Perquè ahí està la gràcia: la institució és possible que et mostre una adreça electrònica corporativa on adreçar-te, però això no val com a registre, i si no responen, com si s'ho haguera endut un gos de la boca.

A més, és possible que no tinguen tampoc registre electrònic —hi has d'anar en persona—, però quan optes per registrar-ho davant la Generalitat, la seua seu electrònica no funciona. Amb la qual cosa es completa la indecent gestió de vigilància i protecció dels drets dels valencians amb una versió ics punt zero de la burocràcia carpetovetònica.

Tal com dia Fabra: «ja n'hi ha prou»

Dos llibres més per a polemitzar i debatre sobre la qualitat i la quantitat de l'ús del valencià-català a Catalunya a càrrec de dos «malfactors» habituals, Pau Vidal Gavilán amb Nivell Ç i Enric Gomà i Ribas amb Prou catastrofismes lingüístics. En van parlar anit al Més324 amb Xavier Graset. 🔗

El detallet que m'ha cridat l'atenció és l'ús que fa Gomà de l'adverbi prou en el títol. És un ús que prové de l'ús com a interjecció (recollit pel dnv), 🔗 però diria que interferida per l'ús que fan en castellà de basta en un context semblant. Eixe mateix ús apareixia en un subtítol d'un llibre editat per Carme Junyent: «Prou textos incoherents i confusos». Este ús en el subtítol li vaig indicar a Junyent que jo l'entenia com si diguera que n'hi ha una bona quantitat de textos d'eixe tipus i no com a interjecció negativa. En el cas de Gomà, pareix que anuncie una recopilació de catastrofismes lingüístics.

Si la idea és usar l'exclamació negativa, jo acudiria al recurs que sí que apareix en la gramàtica de l'iec (17.3.1.d):

El quantitatiu prou pot formar part de predicats complexos com haver-n'hi prou o fer-ne prou, que tenen un sentit pròxim a bastar: Ja n'hi ha prou d'aquest color!

Per tant, «ja n'hi ha prou de textos incoherents i confusos» o «¿Textos incoherents i confusos? ¡Prou!», per al llibre de Junyent; en el cas de Gomà, «Ja n'hi ha prou de catastrofismes lingüístics» o «¡Diem prou als catastrofismes lingüístics!», i altres versions possibles. De fet, he pegat una «mirà» a les converses de Fabra 🔗 i no he trobat cap cas com els que usen Junyent i Gomà, però sí que he trobat un emfàtic «ja n'hi ha prou» (conversa 859, 21.12.1907).

El cos i els valors

Acaba el festival de Benidorm i la millor notícia és que hi havia unes gallegues, Tanxugueiras. que podem sospitar —per no perdre el costum— que no han guanyat perquè canten en gallec i diuen coses en valencià, castellà i basc. El públic les havia votades, però, ai, el jurat de «professionals» del ram preferixen l'actuació de la cantant cubanocatalana Chanel, i que els missatges no interferixquen els «mai vistos» balls d'estil de la sèrie Fama o del film Flashdance i que combinen el ball gimnàstic amb un producte adequat per al mercat de venda del cos de les dones —d'això va la lletra—, 🔗 ideologia que a eixe jurat li deu semblar més acceptable i profitosa que altres valors. Els valors de l'art.

Cita dominical / 689: Maria Callís Cabrera

L'home que parla de l'home fa art; la dona que parla de la dona, artesania.

Maria Callís Cabrera, «En totes les parts m'ascla», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

La foto del sàbat / 79

Dissabte de frescor al solet amb un toc d'espígol.

Llengua lúdica

Per ara no hem arribat mai a acabar el Paraulògic. 🔗 I la poca gràcia que mos fa al sandemà vore les paraules en què no vam caure i que, vistes ara, eren ben evidents i conegudes. A pesar d'això, tampoc l'haguérem acabat, si havíem de localitzar només paraules que coneguérem. Si es tracta de combinar a l'atzar o amb totes les lletres de qualsevol manera, trobe que la cosa ja no tindria gràcia.

Quant al Wordle, 🔗 només hi he jugat una volta, ara mateix, per a poder-ho dir. A la quarta línia he format «etíop». De moment, si Takse no canvia d'idea, continuarem amb l'altre, a vore si arribem mai a completar-lo, cosa que trobe que deu ser quasi impossible.

Parlant de jocs, els de la Secretaria de Política Lingüística d'allà dalt 🔗 han incorporat a la llista de videojocs amb versió en valencià-català el joc 0 AD que els vaig indicar. Entre unes coses i altres, açò de la llengua també té molts aspectes lúdics.

Si fórem negligibles

L'editorial Norma, 🔗 dedicada als còmics, té la seu i una botiga a Barcelona i edita còmics també en valencià-català. El que és curiós és que el seu web només té versió en castellà. Per a trobar els còmics en valencià cal demanar per «català» en el buscador. No és complicat, però és difícil pensar que eixe és el procediment per a localitzar-los, ja que estem acostumats a que els webs intenten facilitar la localització dels productes, en este cas, de la versió idiomàtica.

Per sort, he fet la cerca posant al Google «Norma editorial català» 🔗 i el primer resultat ha segut «Norma Editorial: Álbumes de la etiqueta #Català». Després ja he provat amb el buscador del web de l'editorial i he vist com anava la cosa.

El cas és que no he pogut evitar notar que hi ha un ressentiment intens i irracional que, als usuaris i sovint partidaris del castellà, els fa sentir agredits i devaluats la reivindicació i reclamació permanents que fem els usuaris de l'altra llengua oficial, permanentment discriminats, però existents i persistents.

De la mateixa manera que mos sentim en guàrdia davant dels interlocutors desconeguts que parlen en castellà —fins i tot dels que encara no sabem com parlen—, sempre esperant que mos intenten imposar l'ús de la seua llengua, diria que hi ha qui troba molest haver de fer-se càrrec «encara» d'haver d'entendre l'altra llengua, d'haver de sentir que no ho estan fent bé perquè no els han tingut en compte i els han discriminat, i senten eixa injustícia quasi sempre inconscient que cometen com si fora un deute que els reclamem unes persones que, en el fons, de la mateixa manera que diem que parlem llengües «minoritàries» o «minoritzades», és a dir, secundàries, devaluades, per metonímia, som ciutadans minoritaris, devaluats, secundaris. Ai, tant de bo, negligibles.

¡Ací aproven normes sense llegir-les!

El capità Louis Renault del film Casablanca de Michael Curtiz (1942), amolla amb fingida i desvergonyida indignació: «I'm shocked, shocked, to find that gambling is going on in here!». 🔗 Una sorpresa i indignació semblants estan mostrant uns quants polítics en els mitjans arran del «desconeiximent» que han mostrat sobre la regulació i el funcionament intern de l'administració del parlament català.

La regulació de les llicències d'edat va ser ideada per algú —que degué fer una aposta: «¿que et jugues que ho propose i m'ho apoven?», i tots els sindicalistes rient...—, i la van aprovar els polítics, suposadament després de llegir-la i valorar-la. Ara hauria d'entrar el capità Renault i amollar: «¡Estic atònit, ací aproven normes sense llegir-les!». I l'excusa deu ser que «no sabíem que mos havíem de llegir s documents que firmem». Com si Joan Fuster no haguera dit mai allò de «cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres» (Diccionari per a ociosos). En fi, en la sèrie «Sí, senyor ministre» 🔗 té molts episodis on podem saber on han aprés alguns de què va la política.

La condició de la doble discriminació

Per fi m'he enrecordat de dos reclamacions que tenia al forn, pendents de rebre resposta o solució de la Generalitat valenciana. Com que no hi ha hagut més resposta ni solució —tenen els webs del president de la Generalitat 🔗 i de l'Escola Superior d'Art i Disseny 🔗 desendreçats quant a la gestió lingüística: no hi ha versió en valencià o és deficient—, faig la reclamació davant el síndic de greuges. De moment, les accepta no per la infracció lingüística, sinó perquè no m'han respost. (He de dir que hui, els web de Ximo Puig sí que ha posat les tres notes de premsa en valencià. Això no hauria de ser notícia, però ho és.)

Eixe criteri de no atendre la reclamació sobre la gestió lingüística institucional és, en el cas de les meues reclamacions, una decisió d'este síndic, ja que l'anterior sí que me les acceptava per discriminació lingüística. Es veu que a este síndic això dels drets lingüístics no li fa tant el pes com altres drets. Per tant, he de tindre un temps al forn les queixes, fins que passa un poc de temps i hi puc acudir adduint les dos infraccions. Tal com em va dir un dia el síndic, no hi estic d'acord, però les coses van aixina ara. Vaja, com si no ho sabérem, ¿oi?, com van.

Al parlament democràtic, règim feudal

Treballe en les Corts Valencianes i m'alegre quan els periodistes mostren un interés i un coneiximent ben documentats del funcionament del parlament, cosa que no té a vore només amb el debat polític, sinó amb el govern intern d'una institució que és la representació d'una societat democràtica, una institució que hauria de ser un referent en l'aplicació de les polítiques públiques, però que no ho és, pel que veig, ni ací ni a Catalunya, pel que mostren les notícies sobre les llicències per edat publicades per Núria Orriols i Aleix Moldes en el diari Ara. 🔗

Les explicacions que he sentit dels polítics membres de la mesa del parlament pels mitjans m'han semblat molt ajustades a l'actuació dels polítics en la cambra valenciana, on també deixen moltes matèries en mans d'una una estructura jeràrquica de govern 🔗 que funciona més com una monarquia delegada (amb la secretaria general unipersonal a dalt) 🔗 que com una administració coordinada, professional i col·laborativa d'una democràcia moderna i avançada.

En tot cas, puc dir amb ironia que, dissortadament ací no hem arribat a aprovar sindicalment un mesura de conciliació tan fantasiosa com la llicència per edat que es va implantar en el parlament català —encara que també vam tindre un ensurt amb les primes de jubilació anticipada—. Això sí, més que de l'actuació política i de la idea que tinguen els polítics sobre el que ha de ser la institució, ací tot depén també dels interessos i les preferències de la persona que ocupa la secretaria general unipersonal i de la resta de lletrats.

Els polítics de la mesa rarament s'interessen pel funcionament intern de la institució. Fins i tot he sabut directament d'algun polític que ja no està en estes faenes parlamentàries, que quan s'havia interessat en la mesa per informar-se i conéixer les línies d'actuació i el fonament de les decisions amb què es gestiona la institució, li va passar una cosa semblant al que va exposar Josep Costa en el Faqs de dissabte passat: 🔗 dificultats d'accés a les dades, informació esbiaixada, enfrontaments, pressions personals, etc.

Lamentablement, en les Corts Valencianes tenim moltes mostres d'aplicació del refrany «a cal sabater, sabates de paper». Al parlament, règim feuda: espere que no arribe a fer-se refrany.

Cita dominical / 688: Mariona Casas i Deseuras

De la mateixa manera que és incongruent dir: «Vostè, mare, vagi-se'n a la merda» (adduint que parlant-li de vostè, ja la respecto), és igualment denigrant (però ens visibilitza!) exclamar: «Benvolgudes: totes juntes, vosaltres dones, sou l'escòria de la societat».

Mariona Casas i Deseuras, «El persó, the sun i la infanta», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

La foto del sàbat / 78

Si és no és, l'hivern accentua la gelor, no l'existència.

No ho volíeu saber

Continua encara un poc més el serial sobre la «llicència per edat» dels funcionaris del Parlament de Catalunya. Per sort, Antoni Gelonch va recordar ahir en el Més324 🔗 la desproporció entre el ressò mediàtic d'eixe privilegi laboral i ressò dels diners públics que s'han polit en els tripijocs dels bancs i la Sareb —el banc que continua desnonant amb els diners de tots.

En tot cas, fixant-mos en el que saben o no saben els polítics del funcionament i la regulació administrativa de la institució, continue sentit polítics diguent «si ho haguérem sabut» i coses paregudes. Però el cas és que el president i la resta de diputats que es suposava que havien de gestionar les Corts Valencianes, aproven un un acord «sobre la delegació en el lletrat major-secretari general de la competència per a dictar les resolucions que a la Mesa de les Corts Valencianes li corresponga adoptar en els afers i expedients en matèria de personal». 🔗 I si mirem l'Estatut del personal 🔗 de la institució encara trobarem més decisions que ha d'adoptar eixa «secretaria general» unipersonal.

És a dir, quant a la delegació de les decisions, un alt funcionari acumula la faena i les decisions que haurien de resoldre entre els cinc membres de la mesa de la institució. 🔗 ¿De veres que no veuen més lògic, eficaç i democràtic (re)organitzar i (re)dirigir la cambra de manera més professional i amb una estructura coŀlaborativa en què intervinguen equips coordinats amb coneiximents i perspectives diverses més enllà dels coneiximents jurídics? ¿De veres que no han pensat que eixa delegació s'assembla massa a instituir una petita monarquia absoluta?

En les Corts Valencianes, la negociació sindical es fa amb els membres de la cort monàrquica —lletrats i altres alts càrrecs que hi sintonitzen personalment—. Ocasionalment, o en l'últim moment, amb el secretari general. Els polítics venen només el dia de la firma alliçonats pels lletrats i sense que hi haja res a debatre. I després, si mai es dona el cas que alguna decisió no semble explicable èticament o políticament, n'hi han que amollen això de «si ho haguérem sabut»... No ho volíeu saber.

El penúltim escàndol

El punt dolç del periodisme que els va d'allò més bé als polítics que volen «escapolir-se de les escomeses»: un escàndol s'encén mentres en crema un altre. Això deu estar passant ara amb el cas de les anomenades llicències per edat del Parlament de Catalunya: 🔗 ara hi ha qui està parlant de les dietes dels diputats, hi ha qui ha comentat els sous, qui ha comentat com d'alts són els dels eurodiputats... Mos en fan un farcell ben gros, de temes pareguts, mos avorrim de vore'l créixer i passem a una altra cosa.

A tot això, respecte a la regulació de les jubilacions hi ha qui diu que els polítics no poden adduir «si ho hagueren sabut...», o que els polítics que dirigixen la institució parlamentària no podien ignorar-ho... Bé, llevat que hagen aprovat un acord «sobre la delegació en el lletrat major-secretari general de la competència per a dictar les resolucions que a la Mesa de les Corts Valencianes li corresponga adoptar en els afers i expedients en matèria de personal». 🔗

Els nostres representants polítics han arribat a les Corts Valencianes sense cap interés per conéixer-les per dins, sense cap noció de la utilitat i l'exemple del parlament per al funcionament de la societat, sense cap pla de modernització i millora de la institució. De fet, s'espolsen la puça de damunt delegant-ho en un alt càrrec funcionarial. I bona nit. Amb eixa falta d'interés per la cambra legislativa, pel fonament del debat polític que ha de canalitzar els interessos de la societat, ¿en quina democràcia estan pensant? Bé, no sigam pretensiosos, el partidisme no dona per a més. Estan pensant en altres coses, el penúltim escàndol els va bé.

Fum a distància

Diu que fumar pot escampar el virus fins a huit metres de distància. És a dir, que eixa oloreta del fum que mos arriba —a pesar de la carasseta— no era prou que fora contaminació per als bronquis, sinó que és el mitjà de transport del còvid. Ara, si les dades científiques indiquen que són «huit» metres, tenim la solució: cal establir una distància social un pèl més ampla. Això, amb un poc d'insistència i dades científiques, ampliant ampliant la distància, és possible que en les Corts arribem al implantar el quasiteletreball. Però insistiran que hem de continuar amb la carasseta posada.

Trobe que la «llicència per edat» que hi ha al Parlament de Catalunya —i que estan mirant d'eliminar ara que s'ha fet públic: et permetia cobrar el sou sancer, no anar a la faena els cinc anys anteriors a la jubilació, continuar en actiu, continuar fent triennis...—, 🔗 ara mateix s'hauria d'entendre com una mesura contra el còvid, sí... Ai, eixe teletreball sí que l'implantarien ràpidament, i sense fumar. No és el cas.

Més arrere

Els professors Tània Alaix i Gimbert i Jesús Alturo i Perucho mos van alegrar la nit filològica d'anit quan van explicar en Més324 🔗 que havien descobert l'autor del text «librari» més antic en català: Ramon de Cabó, 🔗 autor del Memorial de greuges de Guitard Isarn, que han datat cap a l'any 1105. A més d'això, han tirat un segle arrere el Llibre jutge (ara, cal al 1080). 🔗

L'ús de la llengua va com va, però en això de la filologia la cosa bé: pareix que com més avança és quan més recula. Coses.

L'ensenyament fa recular l'aprenentatge

Lligc un article trist de Víctor Labrado, «També a la universitat, el valencià comença a recular» (Nosaltres La Veu, 15.01.2022) 🔗. Em fa pensar en la confusió general que hem patit en relació amb la relació entre l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua.

A pesar del que creguem, promoure l'artificialitat en la transmissió de la llengua, la falta d'espais i ocasions de combinar i conformar els registres, pensant que tot consistix a posar els diacrítics al lloc o que hem d'aprendre a parlar a escola, no han segut receptes adequades. En realitat, en l'ensenyament el que hem d'aprendre són les normes oficials, però no és el lloc on mos han de proporcionar els continguts que eixes normes pretenen regular. La llengua s'ha d'aprendre amb l'ús real en la societat.

La capacitació del personal en valencià acreditada per títols docents no hauria d'haver pretés mai substituir la capacitació general dels valencianoparlants proveïda per l'aprenentatge informal a casa, al carrer, en l'intercanvi quotidià. Amb tot, tants anys de resistencialisme i fervor per la inclusió de l'estàndard valencià en l'educació general i universitària —sense tindre en compte com vam aprendre el castellà i com no vam arribar a aprendre ni el francés ni l'anglés, i repetint eixes mateixes rutines— han arribat a produir artefactes fantàstics de persones que pareix que sàpien combinar termes de l'estàndard més estèril —aquell que rebutja la llengua general— amb els castellanismes més innecessaris —és a dir, tots els que es poden resoldre amb la llengua general.

Per posar un exemple comú, persones que no saben dir espontàniament blat, dacsa, muscle o genives, per omplin el seu discurs amb emplenar, aquestos, feina, etc., allà on els parlants de la llengua general diuen omplir, estos, faena, etc. El cas pot estendre's a les locucions, a la sintaxi o a la fonètica. Eixa combinació de falta d'aprenentatge i d'excés d'ensenyament es nota massa quan qui la patixen són els qui s'han d'expressar en públic. És on el símptoma es nota més. I fa riure —és cert, per no plorar.

Cita dominical / 687: Salvador Vendrell Grau

És tot una mentida. Els del govern de l’altiplà diuen que «tan espanyol és el castellà com el català, el gallec o el basc». Diuen que ho tenen clar i volen defensar totes les cultures de l’estat. Mentida! I ben grossa. Només cal imaginar-se què passaria, si una família de Sueca, o de Fortaleny que és el meu poble, demanara que el seu fill menut rebera un vint-i-cinc per cent d’ensenyament en valencià en qualsevol escola de la Comunitat de Madrid o d’Andalusia o, sense anar més lluny, en qualsevol concertada de la ciutat de València o d’Alacant.

Salvador Vendrell Grau, «Immersió lingüística o misèria dels socialistes i d’algú més», Nosaltres La Veu, 30.12.2021.

La foto del sàbat / 77

El ferro badat llagrimeja rovell.

Variant àlef

Mos ha tocat hui la tercera injecció de la vacuna Moderna contra el còvid, una dosi de reforç, quant a la qüestió sanitària, i un símptoma de fluixetat quant a la gestió lingüística: hem rebut els corresponents missatges per sms només en castellà. I això que n'hem rebut dos: un per a vacunar-mos hui en el centre de salut; i un que ja no calia, per a vacunar-mos dilluns en l'hospital. La conselleria o qui siga que ho faça no ha tingut en compte en cap dels dos enviaments el fet que hi ha dos llengües oficials que haurien d'utilitzar en peu d'igualtat.

De fet, parlant d'això, ja fa anys que algú em va traduir el nom al castellà per a fer-me el sip i encara no ho he pogut canviar. De moment, quan he mirat algun web on pareixia que podia fer-ho, ha segut impossible. Com que el sip només me'l renoven apegant-li etiquetes quan canvien els metges, hauré de buscar algun web on siga possible fer eixa gestió, cosa que he intentat fer a través del web de la conselleria, però no donen eixa opció. Els envie la consulta per correu electrònic, a vore com responen.

Si tot va bé, espere que per a la vacuna vint-i-cinc del còvid, variant tau —haurem començat amb l'alfabet hebreu, supose—, la infermera em cride pel meu nom real. A tot això, i que siga com hui, que parlava en valencià.

La unitat de l'intercanvi

El Departament de Cultura presenta el Pacte Nacional per la Llengua, 🔗 que és un projecte encara en elaboració. El projecte ja té un web 🔗 que conté una descripció succinta de la situació i la metodologia de treball que volen implantar.

El document originari és la Resolució 102/xiv del Parlament de Catalunya,📃 que és la base del que es pretén treballar. En eixe document, si no ho he mirat malament, no apareixen ni una voltes els termes «País Valencià» o «Comunitat Valenciana» ni els conceptes «unitat» o «unitat de la llengua».

En canvi, de colp, en la nota de premsa i en el document metodològic, apareix la invocació catequista a la «unitat»:

• [...] tothom qui hi doni suport ha de reconèixer la unitat de la llengua catalana [...]
• [...] que reconeixen la unitat de la llengua catalana [...]

Mos riem —o patim, segons els dies— de la invocació dogmàtica que fan alguns a la «unitat de la pàtria» que siga, o a la «indissoluble unitat» de la nació que siga —espanyola, habitualment—, i pareix que tot el que és roín, s'apega: han anat a invocar la unitat de la llengua, com si mai haguera passat que algú haguera vist una llengua desunida i trossejada o amb una unió tan tenaç que ni la fissió nuclear la podria desfer.

Si es tracta d'aglutinar, coordinar i consolidar espais d'intercanvi i de comunicació en valencià-català, s'ha de pensar més en donar vitalitat a la diversitat que ha de compondre un mosaic proteic —eixe adjectiu me s'ha quedat de llegir Enric Sòria— com la mateixa ciutadania que ha de formar part i donar vida a eixe conjunt cultural. ¿En volen dir «nacional» del pacte? Un erro suportable.

Però trobe que això de la «unitat de la llengua», a més de ser una apeŀlació innecessària i suada, fa pensar malament de qui la invoca, perquè pareix que pretén matindre o aconseguir una cosa que pensa que no té garantida per definició —si no m'erre, hi ha tantes llengües com persones, però no hi ha llengües a trossos—, sembla que pense que en la llengua hi ha elements que la separen o la clavillen. I eixe pensament és, precisament, l'esca que fa cremar la borumballa ideològica.

L'ús de la llengua valenciana-catalana —certament, eixe nom excessiu és part d'un penitència injusta, segurament per això de «nacional»— necessita recursos econòmics i gestió educativa, comunicativa i administrativa, coordinació territorial i institucional, li convindria un estat a favor en lloc d'a la contra —tenim a penes el que tenim i prou...—, 🔗 necessita que els ciutadans perguen la subordinació lingüística, cosa que faria inútil tanta omnipotència apresa d'alguns espanyols. I més coses.

En tot cas, també convé tindre present que alguns tics retòrics van ser solucions improvisades de l'època, i no poden ser la guia conceptual permanent i invariable. Tal com s'ha de fer amb la llengua, la unitat serà el resultat de la pràctica, no de la prèdica. I ja no s'hauria de reclamar, perquè eixe termini es va complir fa anys.

El món és una macrogranja

El metge Oriol Mitjà deixa anar en l'apm: 🔗 «I aleshores me'n vaig a Papua Nova Guinea». Tal com van moltes coses en el món, sentint l'antic comissari de clavegueres estatals Villarejo —que està exposant algunes vergonyes de la seua pàtria— 🔗 o les «virtuts» polítiques de beneir les macrogranges de concentració animal contra el ministre Alberto Garzón, 🔗 qualsevol de les antípodes pareixen una fugida recomanable. Takse no pot evitar sentir que és una variació del seu «ez dago zer eginik».

El Paraulògic i la resta de la llengua

El Paraulògic, 🔗 eixe joc que mos està fent fer minuts i quasi hores davant del mòbil de Takse, és un entreteniment elaborat amb el lèxic de la llengua que està tenint molt d'èxit, pel que sembla. A més de dedicar-mos a pensar les paraules que podem trobar, l'endemà comprovem cada dia les de la vespra que no mos van vindre al cap i les que desconeixíem i que fins i tot pensàvem que eren irreals.

La curiositat —que no ho és tant, ja és més prop del costum enfadós—, és que el joc funciona amb la llengua. ¿Tota la llengua? No, només la que apareix en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. En canvi, la resta de la «llengua», com ara la que apareix en el diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com és habitual, pareix que només existixca de forma retòrica, com a clossa ideològica decorativa, però no com a concepció global i «convergent» —per usar el terme amb què solen desqualificar la part de la llengua que no els fa el pes normatiu.

No acabe d'entendre quin grau de desconnexió cultural i conceptual mos afecta coŀlectivament i fa que tantes persones —sobretot de Catalunya—, ben esforçades i actives promovent el coneiximent i l'ús de la llengua, acaben oblidant que la llengua és una part essencial del País Valencià, no tan sols com a troballa antropològica, sinó com a entitat viva que disposa d'institucions culturals i normatives.

En tot cas, mos entretenim intentar fer els «tutis», descobrint totes les paraules i, vist el que hi ha, descobrint els oblits del diec 🔗 que sí que apareixen en el dnv. 🔗 La resta de la llengua, que resta i no resta, suma.

Els «medalhãos» es reboten

Després d'«O alienista» en el llibre Papéis avulsos de Machado de Assis ve «Teoria do medalhão», que també és un relat ben actual. Podem trobar exemples de «medalhãos» ben actius al nostre voltant. I la veritat és que deu convindre seguir eixe comportament: 🔗

1. Homem importante, mas sem valor real, cuja alta posição se deve à influência de seu dinheiro e de seus amigos.

És possible que al ministre Garzón li hagen botat al coll estos dies perquè no ha fet el «medalhão» tant com els interessava a alguns dels «benefactors» polítics del centredreta (o del que faça falta) espanyol, com són les grans empreses que es dediquen a la depredació del territori amb la ramaderia intensiva.

Un bon «medalhão» sap que de matí pot plorar i renegar per la degradació ambiental i l'emergència climàtica i, de vesprada, aprovar ampliacions d'aeroports i ports per a fer vindre turistes en avió i en creuers, que són les formes d'enriquir uns pocs i d'explotar laboralment a molts, mentres destrossen el medi ambient on es suposa que hauríem de poder viure tots i on tots patirem les desigualtats socials i els efectes contaminants associats a la pobresa i la discriminació.

Cita dominical / 686: Fred Pellerin

És en el silenci que una resposta és bonica.

Fred Pellerin, «Tenir debout», Silence.

La foto del sàbat / 76

Unes baines de ravanell, el uasabi mediterrani, tal dia com hui fa un any, en un plat de la vaixella Pontesa que ma mare em va fer heretar d'un «termini fix» dels anys huitanta.

L'alienista intemporal

Pretenia editar l'.epub de Papéis avulsos de Machado de Assis que tinc en el lector i no sé d'on vaig baixar, perquè la versió que havia descarregat em distrea de la lectura pels bots i errors d'edició electrònica. Després de fer la conversió a html veig que, encara que pareix que el document vinga del Projecte Gutenberg, 🔗 la codificació de l'html és estranya i no la puc editar. Per sort, localitze en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes 🔗 un pdf de text que em descarrega de la faena de les conversions i reedicions.

S'estén prou bé i amb el mòbil i el diccionari portugués de Livio 🔗 anava fent. De totes formes, ja que tinc el document passat pel roc (o ocr) 🔗, es suposa que puc fer que el Boox faça anar el diccionari. La llàstima és que és molt limitat en això (també en el web d'Onyx), però veig per la xarxa que la solució és descarregar i descomprimir la carpeta d'un diccionari portugués d'StarDict (l'Aberto), 🔗 posar eixa carpeta on estan els altres diccionaris de l'aparell i indicar en la configuració que l'hem afegit.

Ja he llegit el primer conte, «O alienista», i crec que, sense diccionari, no m'he perdut res d'essencial. És un conte llarg molt bo, que Machado de Assis podria haver escrit hui mateix, ja que repassa uns valors i circumstàncies que enllacen aquella societat brasilera i la d'ací ara mateix, amb concordances molt cridaneres tant per la pandèmia com pel comportament cínic o hipòcrita dels polítics. Seguint la resta del llibre amb el diccionari integrat, espere captar un poc més del decorat lingüístic, perquè el fons ja fa temps que l'han sentenciat Takse i l'experiència: ez dago zer eginik.

La discriminació pels protocols

Sobre això de la informàtica i la xarxa, torne a pensar en el protocol lingüístic encara inexistent en la producció textual de la Generalitat valenciana. Supose que sí que deuen tindre protocols per a mirar de no discriminar per motiu de raça, d'orientació sexual, de condició social o per algun altre motiu «políticament» rellevant o suficientment sensible de cara a les tendències de vot.

En canvi, quant al tema de la gestió lingüística del web de la Generalitat no sembla que vullguen vore —a pesar que hi ha qui els ho diu regularment, com ara jo— que la seua pràctica habitual és injustament discriminatòria contra els ciutadans que pretenen relacionar-se en valencià amb l'administració.

Eixa discriminació es genera habitualment per dos pràctiques habituals, però irregulars —i que haurien de ser delictives—: o no redacten la versió en valencià; o, quan la tenen feta, la versió en valencià no sol ser la pàgina inicial, sinó que sempre va adjectivada o marcada. Per exemple, l'adreça de l'agència antifrau valenciana és «www.antifraucv.es», sense cap marca, i correspon a la versió en castellà. La versió en valencià és secundària i marcada: «https://www.antifraucv.es/va/inicio-va/». Recordem que el web del president Puig té l'adreça «https://president.gva.es/va/inicio». Evidentment, això d'inicio deu ser la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb iniciar en variant valencià del nord cap amunt, ¿oi?

Tenint en compte els prejuís a què mos aficionem, tinc la sensació que deuen pensar que, si l'adreça fora «inici», l'ordinador es fondria.

Valors lingüístics amb videojocs

Enllaçant amb els videojocs d'ahir, i pensant en totes les pors que alguns senten sobre els valors que transmeten, trobe que els qui no han adquirit valors democràtics suficients per altres camins, si n'hi hagueren més videojocs en valencià, és possible que alguna cosa els haguera arribat si mai hagueren vist el valencià com un fet normal de la vida —i de les pantalles— al País Valencià en lloc d'haver-lo assimilat com un element de discòrdia o de reivindicació.

La cantant del grup Carraixet Mar Giner, tal com explica en un vídeo (vegeu Nosaltres La Veu, 02.01.2022), 🔗 em fa sentir un poc d'eixa sensació que tinc quan soc discriminat injustament per un motiu o altre, com ara per parlar en valencià, cosa que sempre sospitem que mos pot passar, però que no mos l'esperem mai quan mos passa.

Cert és que passen coses pitjors que no es poden posar en un full de reclamacions, però topar encara amb això, és un símptoma del fonament fangós de la nostra democràcia.

En valencià o en anglés precari

Un missatge informatiu de la Secretaria de Política Lingüística informa del creiximent de la base de dades de videojocs que tenen versió en valencià-català. 🔗 Diu que ara mateix en són 109. Tenint en compte la quantitat quasi infinita de jocs electrònics que hi ha, no sembla que en este sector la cosa vaja massa bé. En tot cas, si no s'avança en l'ús del valencià, no deixen de ser un recurs per a aprendre anglés (o altres llengües, rus inclús), que és un utilitat que els podem trobar, si som capaços de concentrar-mos en jugar i provem a anar entenent les coses sobre la marxa. El meu anglés precari aprés amb els Beatles es posa al dia pegant tirs i conduint cotxets.

Un afegitonet d'emoció musical

No crec que les meues preferències musicals tinguen necessàriament un fons ideològic, però alguna cosa podria haver-hi, una connexió tant pel cantó musical —si obvie que també he trobat grups i cantants que m'agradaven i que eren no tan sols de dretes, sinó també feixistes, sexistes, racistes i tot eixe garbuix d'invocacions del malany— com pel que fa a algunes idees sobre el món i la societat. M'alegra pensar-ho quan confirme eixa concordança. Quan es dona el cas contrari, em quede un poc més xafat.

No vullc exagerar la dimensió del cas, perquè tot deu ser segurament una casualitat: del grup quebequés Les Colocs 🔗 passe a André Fortin, 🔗 que era independentista quebequés, eixa quasi independència votada que tant de paper ha fet per ací per a recordar que altres estats són possibles. Com que fa uns dies Bernard Adamus em va eixir carabassa, 🔗 m'ha compensat esta troballa. I sempre sense oblidar que quasi vaig caure de tos quan vaig sentir en un documental alguna opinió sociolingüística de Jaques Brel; 🔗 o també les idees polítiques dels Lynyrd Skynyrd, 🔗 que tant em feen pensar una altra cosa amb «Free bird».

Doncs això, no hi ha sempre una connexió ideològica a través de la música, però quan es dona la coincidència, tinc un afegitonet d'emoció.

Cita dominical / 685: Jordi Martí Monllau

Per què no n’hi ha prou amb ser català per a ser espanyol i se’ns obliga a perfeccionar-nos?

Jordi Martí Monllau, «La nostra escola ha de reflectir la nostra subordinació?», Núvol, 27.12.2021.

La foto del sàbat / 75

La parra oferix panses per any nou.

A causa del supremacisme espanyolista

Ara, i fa dècada i mitja («Petit balanç anual», 31.12.2007), continue xarrant en la xarxa pensant que, per sort, hem pogut canviar els partits polítics que nodrixen el govern, i lamentant que les idees polítiques que duien per a la gestió lingüística són com una torxa al vent contra un tuit en l'espai neuronal:

Em molesta que encara pretengam formar part d'una noció patriòtica que mos exclou de soca-rel. Deu ser una síndrome que mos hauríem de diagnosticar.

Llegint l'article «Per la igualtat lingüística» d'Antoni Ferrando, 🔗 trobe que hi ha expressions que actualment ja podríem considerar massa «diplomàtiques» o estranyament ingènues. En tot cas, assumixc que és inevitable llegir-les i concloc que mostren que la partida continua perdent-se.

De totes formes, la demostració més clara de com va la cosa es va donar amb el juí contra els governants independentistes catalans davant el Tribunal Suprem espanyol: els suposats independentistes no van exigir disposar dels mitjans per a poder-se expressar en valencià-català en la sala i es van expressar en castellà-espanyol. ¿Com volien convéncer aleshores que eixa llengua és necessària per a res? ¿Què estaven exposant si fallaven en el suport lingüístic de l'exposició?

L'espanyolisme habitual de les institucions espanyoles, que és constant encara que sovint apàtic, es va vore sorprés i compromés per la possibilitat d'un procés polític que no esperaven tan intens. Però ràpidament va interpretar que, si els líders renunciaven a la llengua on més i quan més la podien fer valdre, tenien l'opció d'unflar el velam i accelerar.

En eixe sentit, el final de l'article d'Antoni Ferrando m'entristix quan diu: «si no volen ser còmplices d’unes discriminacions més que òbvies, fruit de l’incompliment flagrant d’un mandat constitucional». ¡Mare meua! Una apel·lació en condicional sobre una qüestió que ja s'ha demostrat que és incondicionada: són còmplices, volen ser-ho i saben que el mandat constitucional s'interpreta i s'aplica d'acord amb els paràmetres de la despenalització però no de la comprensió, acceptació i construcció d'un estat diferent del que va consolidar el franquisme en este àmbit. «Respecte i protecció» són expressions limitadores i opressives, del tot oposades a l'ús, la difusió, la promulgació i la promoció.

El president de la Generalitat valenciana Ximo Puig continua penjant en el seu web 🔗 les notes de premsa en castellà. ¿Que no volen ser còmplices? És cert, en diuen partícips, col·laboradors, continuadors... Hi ha molts eufemismes disponibles.

Perdó pel rotllo. ¡Que vaja bé el cap d'any!