L'ensenyament fa recular l'aprenentatge

Lligc un article trist de Víctor Labrado, «També a la universitat, el valencià comença a recular» (Nosaltres La Veu, 15.01.2022) 🔗. Em fa pensar en la confusió general que hem patit en relació amb la relació entre l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua.

A pesar del que creguem, promoure l'artificialitat en la transmissió de la llengua, la falta d'espais i ocasions de combinar i conformar els registres, pensant que tot consistix a posar els diacrítics al lloc o que hem d'aprendre a parlar a escola, no han segut receptes adequades. En realitat, en l'ensenyament el que hem d'aprendre són les normes oficials, però no és el lloc on mos han de proporcionar els continguts que eixes normes pretenen regular. La llengua s'ha d'aprendre amb l'ús real en la societat.

La capacitació del personal en valencià acreditada per títols docents no hauria d'haver pretés mai substituir la capacitació general dels valencianoparlants proveïda per l'aprenentatge informal a casa, al carrer, en l'intercanvi quotidià. Amb tot, tants anys de resistencialisme i fervor per la inclusió de l'estàndard valencià en l'educació general i universitària —sense tindre en compte com vam aprendre el castellà i com no vam arribar a aprendre ni el francés ni l'anglés, i repetint eixes mateixes rutines— han arribat a produir artefactes fantàstics de persones que pareix que sàpien combinar termes de l'estàndard més estèril —aquell que rebutja la llengua general— amb els castellanismes més innecessaris —és a dir, tots els que es poden resoldre amb la llengua general.

Per posar un exemple comú, persones que no saben dir espontàniament blat, dacsa, muscle o genives, per omplin el seu discurs amb emplenar, aquestos, feina, etc., allà on els parlants de la llengua general diuen omplir, estos, faena, etc. El cas pot estendre's a les locucions, a la sintaxi o a la fonètica. Eixa combinació de falta d'aprenentatge i d'excés d'ensenyament es nota massa quan qui la patixen són els qui s'han d'expressar en públic. És on el símptoma es nota més. I fa riure —és cert, per no plorar.