El Departament de Cultura presenta el Pacte Nacional per la Llengua, 🔗 que és un projecte encara en elaboració. El projecte ja té un web 🔗 que conté una descripció succinta de la situació i la metodologia de treball que volen implantar.
El document originari és la Resolució 102/xiv del Parlament de Catalunya,📃 que és la base del que es pretén treballar. En eixe document, si no ho he mirat malament, no apareixen ni una voltes els termes «País Valencià» o «Comunitat Valenciana» ni els conceptes «unitat» o «unitat de la llengua».
En canvi, de colp, en la nota de premsa i en el document metodològic, apareix la invocació catequista a la «unitat»:
- [...] tothom qui hi doni suport ha de reconèixer la unitat de la llengua catalana [...]
- [...] que reconeixen la unitat de la llengua catalana [...]
Mos riem —o patim, segons els dies— de la invocació dogmàtica que fan alguns a la «unitat de la pàtria» que siga, o a la «indissoluble unitat» de la nació que siga —espanyola, habitualment—, i pareix que tot el que és roín, s'apega: han anat a invocar la unitat de la llengua, com si mai haguera passat que algú haguera vist una llengua desunida i trossejada o amb una unió tan tenaç que ni la fissió nuclear la podria desfer.
Si es tracta d'aglutinar, coordinar i consolidar espais d'intercanvi i de comunicació en valencià-català, s'ha de pensar més en donar vitalitat a la diversitat que ha de compondre un mosaic proteic —eixe adjectiu me s'ha quedat de llegir Enric Sòria— com la mateixa ciutadania que ha de formar part i donar vida a eixe conjunt cultural. ¿En volen dir «nacional» del pacte? Un erro suportable.
Però trobe que això de la «unitat de la llengua», a més de ser una apeŀlació innecessària i suada, fa pensar malament de qui la invoca, perquè pareix que pretén matindre o aconseguir una cosa que pensa que no té garantida per definició —si no m'erre, hi ha tantes llengües com persones, però no hi ha llengües a trossos—, sembla que pense que en la llengua hi ha elements que la separen o la clavillen. I eixe pensament és, precisament, l'esca que fa cremar la borumballa ideològica.
L'ús de la llengua valenciana-catalana —certament, eixe nom excessiu és part d'un penitència injusta, segurament per això de «nacional»— necessita recursos econòmics i gestió educativa, comunicativa i administrativa, coordinació territorial i institucional, li convindria un estat a favor en lloc d'a la contra —tenim a penes el que tenim i prou...—, 🔗 necessita que els ciutadans perguen la subordinació lingüística, cosa que faria inútil tanta omnipotència apresa d'alguns espanyols. I més coses.
En tot cas, també convé tindre present que alguns tics retòrics van ser solucions improvisades de l'època, i no poden ser la guia conceptual permanent i invariable. Tal com s'ha de fer amb la llengua, la unitat serà el resultat de la pràctica, no de la prèdica. I ja no s'hauria de reclamar, perquè eixe termini es va complir fa anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada