Ara, i fa dècada i mitja («Petit balança anual», 31.12.2007), continue xarrant en la xarxa pensant que, per sort, hem pogut canviar els partits polítics que nodrixen el govern, i lamentant que les idees polítiques que duien per a la gestió lingüística són com una torxa al vent contra un tuit en l'espai neuronal:
Em molesta que encara pretengam formar part d'una noció patriòtica que mos exclou de soca-rel. Deu ser una síndrome que mos hauríem de diagnosticar.
Llegint l'article «Per la igualtat lingüística» d'Antoni Ferrando, 🔗 trobe que hi ha expressions que actualment ja podríem considerar massa «diplomàtiques» o estranyament ingènues. En tot cas, assumixc que és inevitable llegir-les i concloc que mostren que la partida continua perdent-se.
De totes formes, la demostració més clara de com va la cosa es va donar amb el juí contra els governants independentistes catalans davant el Tribunal Suprem espanyol: els suposats independentistes no van exigir disposar dels mitjans per a poder-se expressar en valencià-català en la sala i es van expressar en castellà-espanyol. ¿Com volien convéncer aleshores que eixa llengua és necessària per a res? ¿Què estaven exposant si fallaven en el suport lingüístic de l'exposició?
L'espanyolisme habitual de les institucions espanyoles, que és constant encara que sovint apàtic, es va vore sorprés i compromés per la possibilitat d'un procés polític que no esperaven tan intens. Però ràpidament va interpretar que, si els líders renunciaven a la llengua on més i quan més la podien fer valdre, tenien l'opció d'unflar el velam i accelerar.
En eixe sentit, el final de l'article de'Antoni Ferrando m'entristix quan diu: «si no volen ser còmplices d’unes discriminacions més que òbvies, fruit de l’incompliment flagrant d’un mandat constitucional». ¡Mare meua! Una apel·lació en condicional sobre una qüestió que ja s'ha demostrat que és incondicionada: són còmplices, volen ser-ho i saben que el mandat constitucional s'interpreta i s'aplica d'acord amb els paràmetres de la despenalització però no de la comprensió, acceptació i construcció d'un estat diferent del que va consolidar el franquisme en este àmbit. «Respecte i protecció» són expressions limitadores i opressives, del tot oposades a l'ús, la difusió, la promulgació i la promoció.
El president de la Generalitat valenciana Ximo Puig continua penjant en el seu web 🔗 les notes de premsa en castellà. ¿Que no volen ser còmplices? És cert, en diuen partícips, col·laboradors, continuadors... Hi ha molts eufemismes disponibles.
Perdó pel rotllo. ¡Que vaja bé el cap d'any!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada