Una de les coses que s'han interpretat —o ensenyat— malament en relació amb els registres de la llengua és la confusió estilística habitual entre dialectes i registres, derivada de la inevitable confusió entre dialecte i això que es denomina estàndard. Sempre em sorprén que hi haja qui recórrega a trets «vulgars» —és a dir, 'habituals'— d'altres varietats per a decorar i donar un to de formalitat o de «qualitat» a una exposició oral o a un text escrit. I segur que els funciona, però segur que alhora el que fa és envilir o degradar la consideració de la pròpia varietat, ja que actuant aixina, s'indica que l'altre dialecte no és una varietat «dialectal» sinó una varietat «elevada», «literària» o «estàndard», confonent al seu estorn «estàndard» amb «millor», i para de descriure-ho, perquè no es tracta més que d'això, de la inseguretat i falta de reflexió sobre l'ús de la pròpia varietat i, en el fons, de la pròpia llengua. I per això les estadístiques mostren que un percentatge elevat de parlants valencians es subordina lingüísticament davant de qui parla en castellà.
Malauradament, a més d'eixa subordinació «cimentada» per la força de les discriminacions estatals —que s'estén a la Unió Europea, encara—, hi ha la subordinació secundària de la variant valenciana, «formigonada» amb les tones de normativa autolesiva que mos hem administrat a força d'aplicar receptes i eleccions estilístiques fora de lloc i de context, emulant congènitament les pràctiques prepotents patides i vistes en les Espanyes imperialistes tradicionals.
El gaèlic irlandés (85.000 parlants) ja és oficial a la Unió Europea, 🔗 al costat del romanés (24 milions) i el búlgar (9 milions). El govern espanyol continua exercint de botxí lingüístic en la Unió Europea. Al pas que anem, hi arribarem amb el gaèlic valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada