dilluns, 31 de desembre de 2007

Petit balanç anual

Ens ha marcat l'any.
L'últim dia de l'any crec que encara he trobat un moment per a fer un petit sumari del temps que hem hagut de superar fins a arribar ací. Podem dir que els immigrants han desaparegut del pont d'Ademús al riu de València, però sabem que no han resolt la precària situació de caritat aparent i explotació permanent que porten amb molta diligència els responsables polítics valencians del pp.

D'altra banda, a la ciutat de València encara podem sintonitzar la tv3 —i que dure—, però m'adone que he acumulat bona cosa de llibres, així que si el poder judicial o Joan Clos no ho solucionen, quan Francisco Camps talle la reemissió, ho sintonitzaré a través d'Internet, però puga ser que lligga més, que passa el temps i només fullege.

Continuem progressant amb l'Ubuntu, ara amb la versió 7.10, Gutsy Gibbon, encara sobrevixc amb el Mac OS 10.3.9 i mire poc el Windows XP. Entre les coses que hem aprés enguany hi ha la possibilitat de fer anar el servidor en l'ordinador per a anar provant el Word Press. Això sí, tinc pendent renovar la plantilla del Blogger.

Continuant amb la informàtica, hem tingut massa embolics incomprensibles amb les codificacions d'alguns programes (per exemple el Taco HTML), que no deixen alçar els arxius en ISO-8859-1 i només ho fan en UTF-8 i que a voltes no hi ha manera d'aconseguir que no ens compliquen la vida amb codificacions invisibles; després intente usar el Quanta Plus i no em deixa accentuar... És un permanent eixir del foc i caure en les brases. Per cert, l'Open Office no em dóna facilitats per a crear combinacions de tecles per a autotexts, tal com acostume a fer amb molta facilitat amb el Word (i macros). En canvi, hi ha programes que sí que ens fan avançar, com el Gimp, que podem usar en tots els sistemes operatius.

Quant a coses de llengua, anem retrocedint o de gairó com els carrancs. D'una banda, la censura de les emissions de tv3 que està impulsant el govern del pp no és precisament un avanç en res, sinó un retrocés i un atemptat contra la Carta europea de les llengües. Malauradament, estem acostumats al fet que els drets i deures lingüístics siguen encara mers apèndixs graciables de la política demagògica d'uns i altres. Hui mateix, en la ser Fernando Berlín —fora de context i sense cap preocupació real coneguda pels drets lingüístics dels ciutadans— clamava en l'estil de la ràdio Mille Collines de Rwanda repetint que el castellà estava prohibit en les escoles de Catalunya. És a dir, que en coses d'ètica periodística no anem massa bé.

D'altra banda, les enquestes i dades sobre l'ús de la llengua que hem conegut enguany no diuen res de positiu per al País Valencià, llevat que el simple fet d'existir encara haja de ser vist com a molt positiu. Continuem aguantant amb la contraplanificació lingüística que porten des de la Generalitat —duta amb desídia, cosa que en este cas podem pensar que és una sort— i sense cinema, dvd ni mitjans públics democràtics en valencià. Una actuació mínimament positiva ha estat la petita participació valenciana en Frankfurt (amb la col·laboració dels ajuntaments de Morella, Sueca i Gandia).

Quant a altres aficions, al futbet pocs gols, però bon joc. Música, doncs, imprescindible el Last.fm, que ens ha descobert Eberhard Weber i ens ha permés conéixer millor Weather Report, Jon Christensen (i companyia), la Mahavishnu Orchestra, Return to Forever, i ara, com a reflex necrològic, Oscar Peterson i semblants. A més, he de destacar la donació d'Emili d'un fum de vinils que hauré d'escoltar amb calma (he començat pel Breezin' de George Benson). En disc compacte, poca cosa d'interés i alguna decepció com la segona de Mahler en la gravació per a Deutsche Grammophon de Pierre Boulez i la Wiener Philarmoniker, que ens va sonar molt enllaunada comparada amb la de Gary Bertini. Naturalment, la retirada de Lluís Llach ens ha marcat l'any. Ah, i hem descobert Mazoni, Clara Andrés i Verdcel, tot i que no hem pogut aconseguir els discs.

En cerveses, Voll Damm és la referència permanent. Quant al vi, hem descobert la varietat carmenère i n'hem tastat algun excel·lent com ara el Valderiz Tomás Esteban (2001). En cosa de restaurants, hem visitat puga ser que massa sovint el Maramao (carrer de la Corretgeria), hem descobert El Bicho Raro (carrer del Comte de Montornés) i el Ocho y Medio (darrere de Santa Caterina); a Gandia, l'Arrop (que ara té fins i tot una estrella Michelin) i el Santanjordi. I algunes altres despeses que d'ara en avant no sé si farem, perquè, com diu Taksenet, els projectes en què estem immersos ens revolucionaran el 2008. Vés a saber.

Cap comentari:

Publica un comentari