Les cara i la barra d'Espanya

La cara d'Espanya és polifacètica, per dir-ho d'una manera engrescada. Tal com afirma Ignacio Sotelo en «L'altra cara d'Espanya» (El País, 04.04.2008 dv.), «En cap altre país desenvolupat és tan fàcil blanquejar diners com en Espanya», afirmació que no posarem en dubte, però que podem llegir d'una altra manera si pensem que en altres països puga ser que els diners no tinguen calceta i siguen tots blancs. Comparacions d'eixe tipus, tan de grau i tan poc útils per a res, tenen una versió molt més concloent en les qüestions lingüístiques. El mateix Ignacio Sotelo escriu:

[L]a notícia no és que al País Basc el 86% dels alumnes hagen fet la prova [de l'informe PISA] en castellà, la llengua pròpia de la majoria dels escolars, sinó que l'ensenyament s'impartixca en èuscar, una llengua apresa a l'escola. No farà falta afegir que el que és xocant, i si es vol indignant, no és l'obligació d'aprendre una llengua que, al cap i a la fi, imposa els valors o prejuís —segons el punt de vista que s'adopte— del nacionalisme, sinó que tal com s'esdevenia en les antigues colònies d'Àfrica s'impedixca l'ensenyament en la llengua materna. A pesar dels altíssims costs humans i financers per a aconseguir que la població canvie de llengua, tinc per segur que la major part seguirà comunicant-se en castellà. Si un dia s'assolira la independència, cosa que sembla poc probable, el castellà quedaria enfortit, per paradoxal que parega, de la mateixa manera que a Irlanda el gaèlic no ha desplaçat l'anglés.

Es veu que la llengua és un vector ideològic que activa no sabem ben bé quines neurones i porta a paradoxes i profecies apocalíptiques a pesar de tot ben gratificants. Si la profecia d'Ignacio Sotelo és certa, se n'hauria de felicitar. El titular podria ser:

El govern basc fomenta l'ús del castellà

De fet, els estudis sobre l'ensenyament de llengües indiquen això mateix: s'aprén millor la llengua pròpia —les llengües, en general— aprenent-ne altres. No sabem de què s'indigna Sotelo, doncs, si l'actuació del govern basc aconseguix el que precisament demana el catedràtic excedent de sociologia.

A més a més, segons diu Ignacio Sotelo, l'èuscar transmet valors i prejuís del nacionalisme. No acaba d'aclarir si això és general de totes les llengües o únicament es dóna en este cas. Naturalment, quant al cost humà i financer per a aconseguir que la població canvie de llengua, no cal anar al País Basc,

S'invertixen molts esforços i milions en menystenir i anul·lar els drets lingüístics dels ciutadans no castellanoparlants

perquè en la resta de l'estat espanyol cada dia s'invertixen molts esforços i milions en menystenir i anul·lar els drets lingüístics dels ciutadans no castellanoparlants. Per què deu ser que en lloc de dir que l'anglés va «desplaçar» el gaèlic només es fixe en el fet que el gaèlic, per algun «fosc motiu» —com vorem després— no «desplaça» l'anglés.

D'altra banda, el mateix diari ens porta un alleujament intel·lectual amb una entrevista a Mario Bunge, filòsof i físic:

La conferència de Bunge en Barcelona tractà sobre l'estudi dels problemes des de l'enfocament complex, sistemista, que postula, és a dir: des de la consideració que totes les coses són o un sistema o part d'un sistema; i que per a estudiar-les cal comprendre quatre elements: la composició, l'entorn, l'estructura i el mecanisme. «Els objectes, lluny de ser simples, o d'estar aïllats, són sempre sistema o part d'un sistema», explica. «Per això, tractar d'entendre'ls des d'un punt de vista sectorial o, per contra, massa global, és condemnar-se a l'error, com aquella conductora que es lamentava que el seu cotxe funcionava molt bé, però, per algun fosc motiu, s'embossava en el trànsit».

Ignacio Sotelo no entén quin és el «fosc motiu» que fa que el 86% per cent dels alumnes bascs hagen fet la prova en castellà. I, espai!, que per a poder fer-ho, per a poder triar la llengua, els alumnes n'havien de conéixer més d'una: l'èuscar i el castellà. Per tant, fins i tot sembla que considera indignant que en saberen una altra, de llengua, per cert, la que no és «materna»... Ai, les mares, les dones, encara tindran elles la culpa.

Mitjans valencians i les memòries d'Ibn Battuta i de Jesús Moncada

El company Enric Gil i González s'ha llançat a l'aventura de fer un diari digital, Pàgina26 amb l'ambició de vore el món i el País Valencià (Comunitat Valenciana, en diuen, ¡ai!) mirant-ho des d'ací mateix. Esta i altres, són iniciatives molt necessàries en un País Valencià articulat únicament com a base per a l'especulació immobiliària, la rapinya ambiental i territorial i el gaudi oligàrquic dels diners públics. Esperem que aconseguixquen algun èxit en la transmissió d'informació, idees i valors que puguen acotar democràticament el camp on es mouen els interessos (neo)conservadors i el mercat capitalista no tant liberal com més aïnes dedicat al llibertinatge econòmic.

Per la meua banda, em pose a llegir Els viatges d'Ibn Battuta (traducció de Manuel Forcano i Margarida Castells Criselles), cosa que farà que s'endarrerixca més encara la continuació de la lectura de Les Bienveillantes, però és un vici que tinc, anar llegint coses diverses alhora, empastrar-me de lletres diverses. Una quarantena de pàgines que he llegit i trobe que han adobat la traducció amb un català una mica estrany, poant en diccionaris no sé ben bé per què. Per exemple, el cas del verb gabar, «medieval arcaïtzant i aprovençalat» segons Coromines, que significa 'lloar' (gdlc) i que no sé si pretenia donar algun to antigós a l'escrit, però que només m'ha provocat estranyesa i la consulta del diccionari. N'hi han més que ja consignaré ací.

I pel que fa a lectures, porte en la cartera amunt i avall Estremida memòria de Jesús Moncada, que fa uns dies que he acabat. Va ser un regal que em feren els companys de faena l'any 1997, als quals estic molt agraït, a pesar dels onze anys que he tardat a apreciar-ho. Puc dir que m'ha semblant una lectura captivadora, amb un llenguatge esplèndid i una estructura narrativa ben consistent que fluïa per baix d'una fragmentació caòtica aparent en la superfície.

Una lectura captivadora, amb un llenguatge esplèndid

Està composta de petits capítols centrats en un personatge —n'hi ha un bon munt, de personatges— i un moment del desenvolupament de l'acció, que gira tota al voltant d'un crim central i altres delictes paral·lels o relacionats. Certament, el poc costum que tinc ja de llegir novel·les ha fet que no acabara mai de recordar a quin personatge corresponia cada nom, però trobe que la narració m'ha fet superar eixe obstacle ben fàcilment.

Quant a la llengua, ja ho he dit, esplèndida, tant pel vocabulari com per la naturalitat en l'expressió, en correspondència amb la mateixa fluïdesa de la narració. En cap moment he tingut la impressió que Jesús Moncada pretenguera fer filologia en lloc de novel·la. En canvi, el llibre és un gran exemple de combinació entre el maneig d'una variant «esponerosa» de la llengua i una intenció novel·lesca fonamental i determinant.

Puc destacar que només he trobat una errada en l'edició (La Magrana, 1997), en la pàgina 328: «Alferes —avalotava el Salomó—[,] busqui aquest indesitjable i l'engarjoli'l», on diria que falta la coma que he afegit i sobra el pronom que precedix el verb engarjolar. He anotat molts altres detalls interessants del lèxic. Alguns exemples:

amollar: 'deixar anar'. Verb usual per a mi, que m'ha resultat agradable de trobar en més de quatre ocasions; pàg. 107.

ençà: apareix més de setze vegades —una quantitat inhabitual, segons el meu parer—, però sempre m'ha semblat ben utilitzat, amb normalitat; pàg. 106.

catèrvola: que he localitzat en cinc ocasions. M'ha fet gràcia, perquè jo conec de la Vall, en un altre sentit pròxim, caterva; pàg. 33.

donar allargues: com que jo use «donar llargues», m'ha descobert una altra possibilitat; pàg. 249.

fer orelles de cònsol: tal com diu el dcvb, 'no fer cabal del que altri diu'; pàg. 143.

haver-n'hi prou: construcció que potser ha d'anar en combinació amb la preposició amb (pàg. 217), però que també apareix sense la preposició, per la caiguda fatal que prescriu massa indubtablement la normativa en altres casos (pàg. 227).

sarrejar: «Al passadís, hi havia tanta gent [...] que no es podien ni sarrejar» (pàg. 263). No he trobat el verb enlloc.

fer la verinada: 'desfogar-se, alleugerir-se tossint, escopint, cridant, etc. (mall.)' dcvb; pàg. 166.

de l'any de les tàperes: 'molt antic'. Eugeni Reig recull esta forma com a alternativa a «de l'any del batecul»; pàg. 103.

el dia abans: que m'ha sobtat perquè haguera esperat «la vespra», pàg. 299.

fer-se a: 'pensar que es troba en un lloc', un ús curiós del verb fer; 216.

vilatans de peu: que segons alguns hauria de ser «vilatans del carrer», pàg. 279.

sacre: sempre en una construcció negativa, tal com la recull el dcvb: «No tindre un sacre: no tenir gens de diners, esser molt pobre (val.)»; pàg. 224.

buscar la lluna per la bassa: 'voler una cosa impossible', expressió recollida pel Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana; pàg. 183.

I moltes més coses que en podríem traure encara, cosa que també van fent altres amb les obres de Jesús Moncada. Però ho deixem ací.

La llista i els falsificadors

Li s'ocorre a Takse hui, abans que començara la pel·lícula a l'ugc de València, obrir el meu diari pel final. Hi ha la llista de les persones conegudes que vam trobar més o menys a prop el dia de Sant Jordi del 2005 per Barcelona:

El psiquiatre Rojas Marcos, Lloll Bertran, el doctor Corbella, Màrius Serra, Núria Ribó, Mònica Huguet, Javier Cercas, Helena Garcia Melero, Elisenda Camps, Sebastià Serrano (de qui no sabem encara per què apareix quasi sempre assegut en el programa El Club i sense moure les cames), Paul Preston, Manolo García, Boris Izaguirre, Toni Soler, Queco Novell, Manel Lucas, Ismael Prados, Fernando G. Delgado, Eduard Punset, Margarida Puig, Jorge Bucay, Joan Ridao, Joan Maragall i Diana Garrigosa, Joan Clos, Ferran Mascarell, Josep M. Pou, Víctor Gómez Labrado, Antonio Gala, Margarita Rivière, Eduard Estivill i Montserrat Domènech, Ramon Monton, la cantant Lucrecia, Lluís Gavaldà, Joan B. Culla, Xavier Grasset i Raül Romeva.

Va ser un dia ben bonic. No vaig apuntar la llista llavors en este bloc i per això ho faig ara.

Després de vore la llista i de fer servir el cine com a sala de lectura durant uns minuts (amb el llibre de Jesús Moncada), comença la projecció de Die Fälsher (Els falsificadors), que és una pel·lícula sorprenent, impressionant, amb una actuació «granítica» de Karl Markovics. Sis persones corpreses a la sala un migdia de diumenge.

El Diari de Sessions número 26 ha aparegut

Fent altres coses, me s'havia despistat ja l'assumpte del Diari de Sessions (el número 26 de l'any 2008) que volien censurar a les Corts. La censura no ha anat finalment avant i podem consultar tant el vídeo (cap al punt 01:45:35, quan Albiol comenta la situació d'Hernández Mateo), com el document (html | o en pdf, des del web de les Corts).

Hem estat de sort i a pesar del que Maluenda Verdú i la presidenta, María Milagrosa Martínez Navarro, pretenien, ni Hernández Mateo ha volgut retirar l'insult a Albiol, ni Albiol Guzmán ha volgut que li esmenaren les paraules sobre Hernández Mateo. Poca transparència n'hi ha en la vida pública valenciana i només faltava que anaren mutilant transcripcions, esborrant cintes, maquillant fotos i altres modificacions interessades dels fets, que són coses que pertanyen a l'art o a la dictadura i no haurien de ser un recurs de la política democràtica. En este tipus de societat, els ciutadans hauríem de tindre la consideració d'adults i, per tant, la responsabilitat i el plaer de saber, d'exigir, de jutjar i de decidir.

Tancaré l'anotació deixant constància del que diu en El País (27.03.2008) Joan Subirats («Poder i bon govern»):

«Bon govern», per tant, és el reconeiximent que els poders públics no poden canviar les coses ells a soles. «Bon govern» implica reconéixer que per a que es facen coses no servix només la jerarquia i l'autoritat, sinó també la deliberació, la participació social i l'acord social. Com més reforcem la capacitat social i ciutadana d'exigir transparència i de retre comptes, millor funcionarà tot. En definitiva, «bon govern» implica modèstia i voluntat d'aprenentatge col·lectiu.

Diputats, senadors i altres ocells

Per València he vist les oronelles ja, però no els falciots que acostumen a omplir els voltants de la plaça de l'Àngel. Amb tot, tornen els diputats hui a les Corts a fer dos plens. Es tracta del nomenament com a senador d'un antic alcalde de Borriana del pp, actualment imputat en delictes diversos, segons comenta el diari El País (25.03.2008). Vaja, el senyor Alfonso Ferrada ocuparà el lloc a què ha renunciat Andrea Fabra, la filla del president de la Diputació de Castelló, que ara serà diputada en Madrid, ni més ni menys. A banda d'això, juraran el càrrec de diputats valencians pel pp els substituts de González Pons, Pedrosa Roldán i Peralta Viñes: Vicente Parra Sisternes (Xàtiva), Yolanda Violeta García Santos (Alacant) i José Ciscar Bolufer (Moraira-Teulada).

El diari, a més d'això, fa pensar que en el psoe de València alguna cosa comença a moure's —ja vorem amb quina espenta i a qui espanta això—, ja que l'article de Francesc Romeu i Martí deu ser un article de «mèrit» amb intenció. Es titula «A partir d'ara, futur» i aposta per tres t: talent, tecnologia i tolerància. Hi haguera pogut afegir tarannà, per a fer més mèrit encara. A banda d'eixe joc amb les lletres, poca cosa a dir més.

I més directament relacionat amb el dia a dia de les Corts, sembla que el redisseny de la cuina estan donant problemes de diversa mena. La causa, la de sempre, que no han consultat els especialistes i entesos que l'havien de fer servir. Un costum que esperem que no es reproduïxca amb el projecte de nou edifici per a les Corts que han encarregat a l'arquitecte Julián Esteban Chapapría, perquè llavors tornarem a tindre oficines fosques, sense espai per a armaris i sense ventilació adequada. Un goig.

Finalment, si no fóra perquè no n'hi ha temps per a tot, m'agradaria aprendre suec, ara que escolte la llista de Last.fm relacionada amb Lisa Ekdahl.

Aigua per a les falles i els blocs

Torne a descobrir el Writely de Google per a fer anotacions en este bloc. Hem renaixcut de les cendres falleres sense més danys que haver vist en Canal 9 el començament de la cremada de la falla de la cruïlla de Periodista Azzati amb Sant Vicent. La periodista, disfressada de bombera, va exposar més o menys la seua concepció del periodisme quan, davant de la tímida demanda d'uns individus del públic, volia per tot i per tot que un bomber es dedicara amb jugar amb l'aigua arruixant-los. Immediatament un faller de més edat, no sé si el president de la falla, va intentar evitar que el bomber caiguera en la provocació de la periodista, però la periodista insistia i el bomber, fent també tota una demostració, ¡li va donar la mànega a la fallera! El president de la falla va tallar el desficaci immediatament, però la periodista i el bomber van quedar retratats. Una falla que cremava en una situació compromesa, amb tendals ignífugs davant les façanes properes i una periodista que no volia fer la crònica d'un fet,  l'alegria de la festa, l'exaltació del malbaratament de diners, d'aire i d'aigua, sinó ni més ni menys que provocar-ho. L'únic dubte que em va quedar és el motiu pel qual el faller no volia jugar amb l'aigua: ¿per la sequera?, ¿per la reivindicació del transvasament de l'Ebre?, ¿per simple responsabilitat en una situació de risc?

D'altra banda, continue sorprés per l'agror i la bel·licositat dels «defensors» de la forma anglesa blog en lloc de la forma adaptada bloc per a denominar estos quaderns d'anotacions —amb l'excepció ben raonable i raonadora de Xavier Rull—. La veritat és que no entenc massa què defenen ni què els impulsa a afegir un mot més a la llista de les excepcions ortogràfiques del català, un sac (de cultismes) que es creà un dia d'un any per desig de Pompeu Fabra, amb alguns altres manlleus, però que a pesar de les irregularitats de les ortografies romàniques derivades del llatí haguérem pogut resoldre ben bé d'una altra manera més previsible en català.

Així, un dels suposats arguments per a defendre la forma blog, la reivindicació d'internacionalitat i coincidència amb les «llengües de cultura» (una presumpció un pèl passada), no veig en què s'aguanta. En un cert sentit d'eixa idea d'internacionalitat, això té a vore amb la difusió de l'ús, no amb la forma. Els termes que es fan internacionals actualment tenen a vore quasi sempre amb la difusió de la llengua anglesa o, més concretament, amb les decisions dels mitjans de comunicació americans. En eixe sentit, Vilaweb —on va nàixer l'adaptació bloc (que era previsible, d'altra banda)— barreja dos opcions d'internacionalitat: «Vila» i «web». Crec que no podem dir que la seua internacionalitat no reeixirà per culpa del «Vila», sinó simplement per limitació de mitjans econòmics o de màrqueting, si es vol. Tot el contrari del que s'esdevingué amb «Wikipedia», creat amb un mot hawaià i un sufix llatí. ¿Cap problema d'internacionalitat? No cap, ja que els americans ho volgueren així.

En un altre sentit de la idea d'internacionalitat, la semblança de les formes catalanes amb les formes «internacionals», vaja, també el trobe boirós, perquè aplicant eixa màxima no adaptaríem cap manlleu i avant. No entrarem a parlar del lèxic de la ciència, perquè també en eixos àmbits tendim a no vore que l'objectivitat i la facilitat de comunicació internacional és moltes vegades una disfressa dels interessos econòmics.

En canvi, una raó ben apamada que dóna Gabriel Bibiloni és quan diu: «Perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’internet». Malauradament —o no— la cosa ha donat lloc a la difusió de la forma bloc, la qual amplia així les seues accepcions. Tal com demanava Xavier Rull, la normativa (el Termcat) podria donar l'opció de triar als usuaris fent dos entrades, bloc i blog. Per exemple, ho han fet en portugués: blog → blogue; però no ho han fet en francés: blogue —Quebec—, bloc-notes i bloc —França—, ni per ara s'ha fet en català, però seria una opció.

Amb tot, dins de les possibilitats de la llengua, i per mantindre el que Bibiloni es pregunta retòricament, «No havíem quedat que una llengua de cultura ha de distingir conceptes i expressar amb precisió el major nombre possible de matisos?», doncs, tant parlant com escrivint —si escrivim bloc— podem fer ús d'un altre procediment aclaridor i explicarem a què mos referim quan diem bloc, si és que cal i els blocs d'Internet no es mengen la resta de blocs, ¡fins i tot els polítics i els de formigó!

---

Alguns enllaços:

• Diari per a tècnics lingüístics (dtl): «Un bloc de raons»
• Diari per a tècnics lingüístics (dtl): La Catosfera 2008
  
• Gabriel Bibiloni: «En defensa de la paraula blog»
  
• Acò és un blog, no pas un bloc
  
• Raons que rimen: «Catosfera 2008: Combat bloc/blog?»
  

Falles de paper sobre l'escriptori

Tinc una sèrie de retalls de diaris ací i allà dansant per l'escriptori que me s'ocorre ara alçar-los i que un bon lloc per deixar-ne memòria i constància és en una entrada del bloc. Ahí van, doncs.

En primer lloc, el més antic, recuperat per curiós com a documentació sobre llenguatge sexista: «Lo correcto es decir 'médica' o 'técnica', según una orden de Educación» (El País, 30.03.1995).

A continuació, «Nieves contesta a sus señorías» de Pablo Ximénez de Sandoval (El País, 06.01.2008 dg.), que m'alce perquè parla d'una dona que és subdirectora general de Control Escrit de la Secretaria d'Estat de Relacions amb les Corts, dos qüestions, doncs, entrellaçades.

Després m'apareix la necrològica d'Elisabeth Hardwick, editora i crítica del The New York Review of Books, que signa Barbara Celis —per error, Bárbara apareix sense accent— (El País, 28.12.2007 dv.). Esta necrològica hauria de fer companyia a la d'Octavia Butler, escriptora de ciència-ficció, també de Bárbara Celis (ara amb accent), que he apegat en el meu quadern de lectures com a incitació.

Ara un petit canvi, «Ninguno estamos libres de caer en la maldad», frase de l'ecriptora croata Slavenka Drakulic ressaltada en el títol per Jacinto Antón (El País, 22.02.2008 dv.), que ha escrit un llibre en anglés sobre els criminals de guerra de l'antiga Iugoslàvia, They would never hurt a fly: War criminals on Trial in the Hague. Puga ser que m'impulse a alçar-me'l la foto de Carme Secanella que il·lustra l'article.

Finalment, dos articles sobre el sexe dels àngels: «Por una ciencia angelical» de Rolf Tarrach (El País, 07.11.2007 dc.) i «El podel local, cosa de hombres» de Carmen Morán (El País, 07.11.2007 dc.).

Bé, i coincidint amb la crema (o cremada o cremà), hem aclarit una mica els papers, mentres contrareste amb Nolwenn Korbell en l'Ipod els sorolls de València en guerra de falles.

Falles, llengua i Salt

Les falles han aparegut per a cremar les males idees que tant hem sentint durant la campanya electoral. Al País Valencià, malauradament, continuaran circulant moltes d'eixes idees a pesar de la cendres que deixaran les idees i les glosses de molts texts fallers —i gràcies a tants d'altres, és clar—.

La falla de la plaça de l'Àngel reclama en el buit l'atenció de l'administració valenciana als problemes que el veïnat exposa en sol·licituds que cauen en el silenci administratiu. Una falla reduïda, amb pocs ninots, però molt ben plantejada i ben coherent amb l'entorn, la plaça i els que viuen al barri. Menuda, però plena de sentit, com ja és costum.

A prop, en la falla de la plaça dels Furs (o la falla de les torres dels Serrans), hem trobat:

[...] i no és cert que el xafarà a Pulgarcito

[...] li arravatament la glòria

Una falla amb una intenció poc costumista i amb missatge ètic —el peu esquerre—, si es vol, però, per contra, ens trobem ací entre la traducció automàtica, les faltes l'ortografia, la falta d'una revisió mínima adequada i un bastant estés i incomprensible criteri de no-ús dels recursos de correcció dels processadors de texts. És a dir, el text de la falla devia estar redactat en castellà: «el xafarà» devia ser originalment «el pisará» (en lloc del correcte «él pisara») i «arravatament» proclama que prové d'un «arrebato» (que hauria d'haver segut «arrebató»). Una passada de Salt sense revisió, i ací tenim el resultat. Per tant, no és estrany que tingam un cert sentiment de tristor, perquè no es tracta que les persones coneguen les llengües, sinó que les parlen, escolten i escriguen, i qualsevol persona és capaç i qualsevol dia és bo per a deixar d'usar una de les llengües que coneix.

Per sort, la fantasia de la «normalització» o del tipisme faller (encara), van consentir a publicar les falles en valencià. Algun dia no caldrà fer la mistificació amb cap programa de traducció, potser perquè el valencià serà la llengua d'ús normal i general, els dies de festa i els dies laborables.

La noblesa de l'administració pública

La noblesa forma part de l'administració pública. Ai, però no la noblesa com a qualitat, sinó la noblesa com a sentiment de pertinença a una classe social preeminent. Això no ho explicaven els temes d'oposicions.

Pel que sembla, el treball manual correspon als plebeus o a les castes inferiors —potser té a vore amb l'Índia, no ho sé—. Més simplement, el treball, no fer-ne, és un indicador de noblesa. D'altra banda, la noblesa s'adquirix —és un avantatge sobre l'antiga noblesa feudal— per inacció, o per l'acció del xarrar incontinent. Fa quaranta minuts, quaranta-un... que una pretendenta a marquesa administrativa del potet xarra i xarra (amb una companya, és clar, que encara no ho poden fer a soles), metres altres piquem gal·linàciament.

L'administració pública no hauria de ser una estafa

Per un altre costat, una «companya» de picatge ha entrat al despatx a les 09:15 i ix a almorzar a les 09:40, després d'haver anar amunt i avall —la seua rutina diària— a beure, pixar o saludar el veïnat, i potser ha fet cinc minuts de faena fins i tot. Puc dir que hui això ha segut lleu, perquè com que tenim horari reduït per les Falles, tocava entrar a les nou. En dies normals, en què l'horari comença a les 08:30, ella entra a les 08:52. Hui no ho ha precisat tant com sap. Però la cosa, és clar, no són les hores, sinó la quantitat i la qualitat de la faena, i eixes coses no quadren gens tampoc. És l'hora d'esmorzar per a elles. Quin descans! —per a tots.

És cert, i ho tinc molt clar, els que piquem som uns esclaus, molt més encara des del seu punt de vista. Amb tot, jo crec que l'administració pública no hauria de ser una estafa, com he sentit dir. Ara bé, si la ciutadania està d'acord que ho siga, ¿què hi farem? Els ciutadans tenen l'exemple a seguir de la majoria dels polítics —i faig una generalització que crec fonamentada en el sistema de partits que premia els llepons, perdó, la fidelitat, diuen—, dels càrrecs polítics i dels funcionaris amb capacitat de decisió —quasi tots decidim alguna cosa, certament, encara que siga treballar o no—: aconseguixen tindre els ciutadans fotuts, però sotmesos, i fins i tot feliços si els acudits dels seus «líders» són graciosos.

Una oligarquia o altra dirigix les societats

Per exemple, l'emissora ser de València, suposadament de servei públic, fa un programa setmanal amb la participació d'un regidor de l'ajuntament que obri la seua finestreta a les telefonades dels ciutadans amb problemes relacionats amb la ciutat. De passada, a més de privatitzar els procediments administratius i de demostrar que són una estafa —¿per a què servixen, si cal acudir a la ràdio a demanar-li informació o solucions al bon Déu?—, el regidor amolla dades i consignes polítiques que no tenen més valor que l'interés propagandístic. Casualment, no hi ha cap regidor de l'oposició que puga matisar o comprovar que el que diu el regidor és cert. De fet, ni tan sols la periodista —crec que era Amparo Bou— sembla que tinga cap informació a l'abast per a repreguntar i aprofundir en les qüestions.

Ja ho sé, una oligarquia o altra dirigix les societats —Luciano Canfora, dixit— i controla els mitjans d'informació i comunicació, i la gent tria qui creu que els entreté millor —només una minoria, a voltes, articula els seus renecs contraris—. Això és la vida. Abans d'uns set mil milions d'anys la cosa s'haurà resolt a la Terra. Puga ser que allà on vagen després els humans faran alguna cosa un pèl més justa. Bé, això de la justícia és un concepte humà també, així que vés a saber què vol dir llavors.

Demagògia, vots i representativitat

Per a compensar de l'opacitat real, de l'absència de mecanismes de participació, control i fiscalització en la vida política, reduïda al partidisme i a la votació periòdica estèril, tenim, en canvi, una allau d'informació sobre els resultats de les eleccions, valoracions sobre qualsevol petit aspecte del recompte, sobre les justícies i injustícies del sistema proporcional, comparacions per a tots els gusts i sense cap mania de barreja d'impossibles, que si pobra Esquerra Unida i malvats convergents o sorprenent Rosa Díez, etcètera. Tot el circ, doncs, per a entretindre els votants vençuts i desarmats del seu vot fins a d'ací quatre anys.

Vaja, les coses estan aixina. A les Corts han tornat i ningú sap com ha estat. No fan plens, però fan comissions per a poder insultar-se a gust i poca cosa més de trellat. Per cert, encara no ha aparegut el diari de sessions on constatarem el primer retall censor en el parlament valencià. I ja fa quasi un mes.


És cert, no cal insistir tant, que ho sabem massa a què es dediquen la majoria dels diputats i diputades d'amén. En eixe sentit, fan pràctiques d'una de les poques coses que trobe ben detallades en el llibre El llenguatge dels polítics de Margarida Bassols: demagògia. I estes són les pistes amb què diu que els podem detectar:

1. Està subjugat per alguna creença, alguna missió.
   
2. Creu que és l'encarnació del bé, enfront dels altres, que són el mal.
   
3. Juga molt amb els valors (la justícia, la seguretat, el progrés, la família...).
   
4. Usa Déu en les seves explicacions i com a justificador de les seves accions.
   
5. Diagnostica la decadència del sistema i la proximitat d'un seguit d'amenaces.
   
6. Munta veritables espectacles per fascinar els seguidors.
   
7. No pretén l'adhesió intel·lectual de l'auditori sinó la ressonància emocional; per tant, no argumenta, provoca i fascina.
   
8. No marca etapes, només indica objectius.
   
9. Es presenta com a algú que no és un professional de la política, sinó del poble, de la gent senzilla.
   
10. Fa creure que les seves idees són les de la gent que l'escolta.
    
11. Recorre a llocs comuns, als temes de què es parla al carrer.
    
12. Planteja la vida política com una batalla entre contraris.
    
13. Crea un enemic comú i absolut.
    
14. Denuncia complots contra ell forjats pels oponents.
    
15. Presenta el seu combat com a defensiu.
    
16. Usa l'efecte bumerang, retorna les crítiques que rep a l'adversari.
    
17. Desqualifica aquells que no pensen com ell, sovint amb ironia.
    
18. Evita els mots tabú (feixisme, guerra, atac, racisme...).
    
19. Usa comparacions, analogies i metàfores.
    
20. Deixa entendre moltes afirmacions sense demostrar-les.
    

Estes pistes es veu que no les vam tindre en compte fa uns dies —obviant el fet que ningú pot afirmar que els demagogs no tinguen raó alguna volta en alguna cosa, per molta casualitat que siga—. Vam votar i ens vam quedar a gust. I ací deixe els resultats que més m'interessa recordar (trets del diari El País, 11.03.2008). En primer lloc, en la imatge de dalt, el preu dels escons vots, una falsificació de la realitat per a consol victimista d'iu: 69.253 vots. En segon lloc els resultats del País Valencià en general, que és cosa de goig per als amants de les estabilitats amorfes, com ara els socialistes i la seua gestora encapçalada per Joan Lerma. I finalment els resultats per circumscripcions —les províncies—, amb noms i cognoms dels representants de no-ningú —i de tota la valenciania, és clar— al congrés espanyol, on acataran les decisions dels seus partits, dels seus governs, la discriminació lingüística dels ciutadans del seu país, i unes quantes mes, esperant, això sí, els rampells republicans i ètics del senyor Zapatero —a pesar del «apoyaré» que puga assoltar i que mos puguen fer tremolar.

Eleccions quadriennals i opacitat política

Anàrem a la taula on es recomptaven els nostres minsos vots. Sols o units, en som menys (i si es tracta de publicitar-se en castellà al centre de València, aixina anem). Després dels primers sondejos per tv3 i tve, que donaven vencedor el psoe, volíem saber què havia passat al nostre coŀlege. Hi arribem però tenia les portes tancades i no quedava rastre dels indicadors que allí hi hagueren hagut taules electorals. ¿Això del recompte no és un acte públic?, ens preguntem.

Per casualitat topem amb la xica de l'administració de l'estat que ha d'enviar les dades amb la pda. Està tocant a la porta i li obrin, així que peguem una correguda i ens tornen a obrir i ens deixen entrar. El xic mos confirma que allò és públic, però no entén que això siga contradictori amb el fet de tindre-ho tancat i barrat i sense indicacions per al «públic» que hi vullga accedir. Això deu ser el que entenem per transparència democràtica: transparència opaca.

A dins, cada taula s'organitza i s'embolica d'una manera diferent. Entre els vots, alguns amb paperetes duplicades o triplicades, algú que havia adjuntat el rebut de la llum, algú que havia inclòs la carta del partit polític i algú que havia posat una papereta del 2007. Com que això de les votacions és tan ocasional, no ens ho acabem d'ensenyar, diu la gallega que representa l'administració de l'estat. Potser si n'hi hagueren més sovint, de votacions, tindríem més costum de decidir coses, en lloc d'esperar milacres. La xica del psoe està nerviosa i diu que escolta l'emissora dels bisbes, a vore si els sap greu haver perdut les eleccions: res, diuen que el pp arrasa. Als quadres, sant Josep i família i santa Joaquima de Vedruna de Mas no mostren cap inquietud. I, al final, els resultats en cada taula: Bloc (13+11), eupv (27+28), pp (136+145) i psoe (180+198), a més d'algun de solt per als antitaurins, Sentandreu o onv.

Per cert, i com a nota per al futur, vam buscar informació sobre els suposats candidats al senat espanyol entre els que proposava el Bloc i algú altre. En general, però, un erm informatiu en la xarxa, cap dels candidats sembla que tinga res a escriure o a transmetre políticament. Deu ser reflex de la utilitat del senat.

Una sessió fruchtbar amb Terricabras a l'OCCC

La presentació del llibre Idees de combat de Josep Maria Terricabras Nogueras fou prou al·licient per a véncer el ventet fresc que fa esta setmana per ací València. Una quarantena de persones —me se va descuidar contar-ho més exactament— al colomer de l'Octubre (la seu d'Acció Cultural del País Valencià, al carrer de Sant Ferran de València), una sala agradable per a estes coses, allà dalt...

Féu la presentació Eliseu Climent, que comentà el record de Fuster que el llibre li havia provocat. Entre altres coses, afegí que no compartia tant les aproximacions polítiques catalanes del professor, però, en qualsevol cas, el llibre, que va llegir en una nit, convida a una rauxa que, com dia Llull, hem de saber quan hem deixar anar.

Terricabras, a propòsit de la referència a Fuster, afirmà que l'assaig català «és Joan Fuster», i ja li agradaria a ell acostar-li-se. D'altra banda, la seua guia per a pensar és —seguint Foucault— «penser autrement».

Les reflexions «d'una persona ofesa»

I quant a la follia i el seny, completà la referència a Raimon Llull amb una citació de Ferrater Mora en el mateix sentit: el seny no és altra cosa que la capacitat que ens farà saber quan és l'ocasió per a la rauxa.

A Terricabras l'enxisen les novetats tecnològiques, i per això va obrir ja fa anys el seu portal en Internet. Amb tot, no només per això, sinó que també per seguir Sòcrates o molts filòsofs posteriors: perquè cal estar on està la gent, tant a la sauna, al mercat com a la ràdio o a la xarxa. Abusant d'això, el llibre que presenta s'origina en un excés de presència i d'escriptura, ja que durant dos anys i mig va mantindre un compromís de reflexió diària en el seu portal. Una càrrega que arribà a semblar-li una condemna.

A pesar de l'excés, una volta alliberat —ara només publica els dilluns—, en recull els fruits, els fruits d'escriure amb franquesa, amb llibertat —la llibertat de ser funcionari, glossarà més avant, fent referència a Hegel: l'estat és llibertat— i tenint cura que l'anècdota no supere la reflexió, sinó que la precipite, que la provoque. Considera, per tant, que eixa intenció final ha fet que els seus articles no hagen envellit, com temia en algun moment, quan li proposaren la publicació del llibre. ¿I, llavors, quina és la flaire del llibre?, es pregunta. Doncs, es tracta de les reflexions «d'una persona ofesa», ofesa per la mediocritat, el mal argument, la bestiesa i la ruqueria, que és el que troba principalment entre els dirigents del seu país —com ara el president José Montilla, que tractant d'homenatjar Palau i Fabre homenatjà «Palau i Febré».

La seua llibertat té, a més, l'avantatge derivat del poc cas que li fan, ¡a pesar de les seues bones idees! Per exemple, considera que ha arribat el moment que les persones ens plantegem si volem ser súbdits o ciutadans. Els temps han canviat i ara no es tracta de les posicions econòmiques que donaven noms als carrers dels Ciutadans (Girona), de la Prohomonia (Palma de Mallorca) o dels Cavallers (València), sinó que es tracta d'una conscienciació moral i política. En eixe sentit, valora sobretot que les persones pensen, encara que pensen el contrari que ell. Que pensen i, si és així, ja arribaran les complicitats. Tal com dia Leibniz, «je ne mépris presque rien», citació que enllaça amb una altra de Popper: «You may be right; I may be wrong.»

Pel que fa a l'editorial que publica el llibre, Accent Editorial, l'editor, Oriol Ponsatí-Murlà, aprofità per a presentar també altres llibres: La claredat d'Heràclit de Palau i Fabre, El nebot de Rameau de Denis Diderot, primera traducció al català, i també la primera edició catalana d'Ecce homo de Nietzsche, traduïda pel mateix Terricabras amb l'arriscada intenció —comentà el professor— de fer sentir al lector català l'emoció estètica del lector alemany.

En resum, la presentació no respon al costum que tenen a Alemanya, tal com ens vam assabentar durant la passada fira de Frankfurt, ja que no hi va haver lectura dels llibres. Tanmateix, si l'excusa eren els llibres, les conseqüències van ser la reflexió en veu alta i l'engrescament polític i literari. Una sessió, sens dubte, furchtbar i fruchtbar, furiosa i fruitosa, seguint l'exemple de la traducció de Terricabras.

---

El llibre costava 13 euros i presentava un format agradable, a pesar de la lletra del pal sec de l'edició en paper, que recordava innecessàriament l'origen de text per a ser llegit en la pantalla de l'ordinador.

Grossman i Littell, traduccions i Mètode

Elvira Lindo («Las niñas de ahora», El País, 02.03.2008 dg.) mos descobrix la traductora de Vida i destí de Vassili Grossman —supose que eixe serà el nom de l'autor i el títol de l'obra en l'edició que estan preparant en català (des d'octubre del 2007, segons Vilaweb)—:

Dissabte passat vaig telefonar a una d'aquestes dones poliglotes. No la coneixia de res, però vaig esbrinar el seu telèfon perquè tenia moltes coses per a agrair-li. Es diu Marta. Marta Rebón. El seu nom apareixia escrit en la novel·la Vida i destino, de Vassili Grossman. N'és la traductora. Al principi no vaig pensar en ella, i crec que aquesta és la floreta més gran que li se pot llançar a un traductor: el no notar la seua presència, al contrari, sentir que el llenguatge amb què ha recreat un text literari sona tan natural com si eixe fóra l'idioma en què fou inventat. Ja dic, vaig cridar un matí a un telèfon de Brussel·les per dir-li una cosa molt senzilla, gràcies. El periodisme em va donar des de molt jove el coratge per a trucar a cases que no conec, i la vida m'ha ensenyat que quan s'admira algú es troba una felicitat especial dient-ho. Gràcies. Una traducció pot ser eixa arma letal que es carrega la vida d'un llibre a l'estranger, però també el visat perquè arribe al cor de molta gent. Marta, la jove a qui vaig cridar, viu a Brussel·les, ciutat prou petita per a poder treballar en pau, però que oferix al foraster la possibilitat d'entaular amistat amb gent de tot el món. Allà, fa un any, estava ella, en un barri anomenat la Muntanya de les Arts, amb l'encàrrec de passar del rus a l'espanyol esta Guerra i pau de la Unió Soviètica. Només li van donar cinc mesos de termini, però no pogué dir que no a una cosa que era un somni per a esta dona que va estudiar filologia eslava i que va sentir la crida de la literatura russa perquè sí, sense que existira tradició o cap llaç familiar, només per eixe amor que li provocà Doctor Zhivago, que és una cosa així com una bíblia de la ficció. La passió que ha posat en la seua faena es respira en la nostra conversa telefònica. Marta fa un descans en la faena que li dedica ara a la traducció catalana del mateix llibre, i em parla amb emoció de l'habilitat de Grossman per a penetrar en els cors dels hòmens.

I ja posats, podem completar la nota dient que Joan Garí («De guerres i de paus», El Temps, 1.236), que supose que l'ha llegida en castellà, recomana que, posats a llegir totxos, millor la novel·la de Vassili Grossman en lloc de Les benignes de Jonathan Littell —que no sé si ha llegit en francés o en català, ja que no diu res de la traducció—. Jo continuaré amb Les Bienveillantes, encara que a siga a trompades més esparses del que voldria. I quan ixca la versió catalana de Grossman, doncs, això, més faena de comparació de traduccions.

I ja que parle de traduccions, torne a insistir en la meua protesta —que ja li vaig manifestar a Martí Domínguez— pel fet que la revista Mètode no indique el nom dels traductors dels articles que publica (o el fet que siguen traduccions). Una pràctica poc curosa i, evidentment, contrària al «mercadeig» lingüístic que també s'hauria de poder fer en català.

«Preperència» valenciana i limitació lingüística de Trados

L'ajuntament de València m'ha posat el comentari fàcil en la punta de la llengua. La imatge de la foto ja indica per on van els trets. La «preperencia» és només una errada de picatge, un descuit. Naturalment, el fet que ajunte dos p a poca distància no té res a vore amb motivacions polítiques, però sí que hi té a vore que l'indicador estiga únicament en castellà —com sol ser habitual pel centre, fet que obliga a la queixa persistent dels ciutadans—, contràriament amb el que passà amb les plaques dels noms dels carrers, que poc després de les eleccions autonòmiques passades van experimentar una valencianització massiva —de caràcter epidèmic; i epidèrmic alhora, diríem.

Per cert, va vindre fa unes setmanes un representant de l'empresa SDL Trados que gestiona ara el programa de traducció de més anomenada, Trados (que treballa amb memòries de traducció). Naturalment, va fer la lloa de les excel·lències i una petita, però intensa, demostració del programa. Un programa amb moltes opcions i possibilitats per a la faena de traducció... Ai, amb un problema conceptual o d'imatge bastant sagnant: ¡no té versió en català! —ni en italià, pretenia consolar-mos Gustavo—. Bé, la paradoxa és evident: el gran programa traductor que no és capaç de traduir-se, no és capaç d'oferir una traducció del seu entorn, que és un conjunt ben limitat de paraules. I el seu web només té versions en anglés, alemany i xinés, hui en dia, quan qualsevol web amb una mica d'interés té versions en qualsevol idioma del món, com aquell que diu.

És clar, si hi haguera clàusula de respecte a l'ecologia lingüística, els senyors de Trados puga ser que s'hagueren d'aplicar a ells mateixos el seu programa, i els quedaria un «quod erat demostrandum» ben exemplar.

Continue constipat. Espere rematar-lo definitivament esta vesprada al futbet.

Insults cortesans, terminologia i pressuposts

El futbet no m'ha curat el costipat, aixina que vaig un poc al ralentí esta setmana.

Encara no ha aparegut el ds de les Corts en què Hernández Mateo (pp) insultava de manera eufemística la diputada Albiol Guzmán (Compromís), que li buscava les cosconelles econòmiques i ètiques —d'ètiques no en deu tindre, atés el que va respondre el diputat del pp—. Ara tenen l'embolic a can Corts, ja que el diputat Maluenda Verdú (pp) —que troba traïdors entre els seus col·legues diputats com qui troba aigua en la mar... ¡Ai!, ¡he dit «aigua»!— volia fer desaparéixer eixe fragment de la sessió. El mal és que no queda clar per on haurien de tallar, tot i que sí que tenim ben clar per on pretenen retallar les paraules de Marina Albiol. (Per cert, busque el tall en Youtube, però no sembla que l'hagen penjat. Sí que està, però en el web de les Corts, més o menys en el punt 01:45:35.)

Quant a coses de terminologia, em baixe el GesTerm que ha oferit el Termcat, faig una prova a vore què fa, però no li veig massa utilitat. És un entorn en Java per a manejar termes, però que no sembla que permeta l'exportació a un format més pràctic. Deu ser que no ho acabe d'entendre. Crec que continuaré amb les macros de Word, que alleugerixen tots estos processos de conversió.

D'altra banda, descobrim que hi ha una discordança entres els pressuposts de la Generalitat aprovats per les Corts i la partida de la línia corresponent a les subvencions als ajuntaments per a la promoció de l'ús del valencià. En la línia T3167 dels pressuposts hi han 460.000 euros, però en l'ordre que ha publicat la conselleria en el docv només n'hi han 450.000. Hem demanat ja a Vicent Satorres —o a qui corresponga— que ens aclarixca el ball de xifres.

Esta setmana m'he posat artistes similars a Nina Simone en Last.fm. He descobert, entre altres, Fiona Apple. I ara torna a sonar Nancy Sinatra, bang, bang...

La propaganda, els acudits i la xenofòbia

Un col·lega pretén engrescar el seu gremi, o puga ser que només la seua llista d'adreces, amb una proposta per a les votacions del 9 de març. Com que em sembla que qualsevol vot és tan útil com qualsevol altre, em deixe arrossegar per la propaganda electoral i reproduïxc la crida, amb la convicció que tot podria millorar, però que això serà l'endemà de la vespra.

Quant a estes coses del fes el que dic i no el que faig, repasse el diari i veig dos notícies del diari El País de dimecres 20 de febrer:

ciu vincula el permís de residència a saber català

Ja sabem que això ho proposa la «federació nacionalista», terme que estic disposat a admetre que no m'agrada, però encara m'agrada menys en l'ús que en fan els mitjans, perquè entenc que el que diuen nacionalisme sempre és això lleig que criden els altres —aquells que no criden «por España», com feia Javier Bardem: no he llegit que tinguera cap tic nacionalista en arreplegar l'Oscar—. Per sort, Sami Naïr (traducció al castellà de José Luis Sánchez Silva; i meua al català) escriu en el mateix diari («Immigració: evitar el racisme i la demagògia»):

Per a integrar-se en les millors condicions, els immigrants han de dominar l'idioma del país d'acollida. Tot el món està d'acord en això, començant pels mateixos interessats. És, naturalment, en eixe país on cal organitzar cursos.

La natura de les idees polítiques de la dreta i d'una suposada esquerra —no sabem ben bé què volen dir alguns que es qualifiquen d'esquerres— es troba arrelada en els interessos capitalistes més primaris enviscats d'administració pública predemocràtica, com ara la poltrona i el privilegi de la irresponsabilitat. És per això que si hi ha tants ajuntaments socialistes i pepers que ni tan sols han fixat els perfils lingüístics en les relacions de llocs de treball, se'ns fa difícil pensar que hagen pensat en un país on els ciutadans —immigrants tots d'algun lloc— poden viure en valencià, si més no.

I ahir encara tocava Rajoy desesperadament la tecla de la demagògia, quan li replicava a Zapatero una cosa com «lo cierto es que no pueden estudiar en castellano». Ara es tractaria, doncs, segons el registrador de la propietat, d'estudiar en i no tan sols de saber-ne. Però, ¿està parlant de llengües o d'una altra cosa que no vol dir ni en castellà? Ja ho diuen que això de la xenofòbia comença pels acudits sobre cambrers, alemanys i registradors de la propietat. Cantava Nacy Sinatra: «Bang, bang, my baby shot me down.»

Les persones que són conegudes per la professió de les mares

Ho deixe escrit, perquè està gravat en vídeo, però no sé si apareixerà en el Diari de Sessions —tot i que se n'ha fet ressò Panorama-Actual.com—. Un diputat (Hernández Mateo - pp) li diu a una diputada (Albiol Guzmán - Compromís) en el ple de les Corts valencianes del 20 de febrer del 2008:

— [...] Si no, me tendré que ver en la obligación de decirle que usted parece muy bien una de esas personas que se le conoce por la profesión de su madre.

Més avant, quan Marina Albiol demana que li retire l'ofensa, li torna a dir:

— Sí, en el mismo tono, yo no sé por qué se tiene que ofender nadie. Si yo he dicho las palabras que he dicho, no sé si es hija de la costurera, de la comadrona o de la médica. Así que, ¡allá usted, señora!

La veritat és que això de persones conegudes per la professió de la mare m'havia quedat bastant inintel·ligible, ja que no em moc en eixos ambients en què les paraules afectives són cabró o —ergo— fill de puta, en aquell pati de col·lege on es movia José Marí Olano —també diputat del pp—. Hi he caigut posant-me en la pell d'Hernández Mateo, i espere que això no em deixe recialles. Però si jo haguera segut Marina Albiol, li haguera demanat un aclariment al diputat popular, principalment no de la professió de ma mare —la meua n'ha tingut diverses en esta vida, la seua no ho sé—, sinó del mètode d'enriquiment que abans havia assenyalat la diputada i que el diputat no ha discutit. Segons Marina Albiol:

— Ens preocupa la perícia que ha demostrat un altre diputat, o que sembla..., o que presumptament ha demostrat un altre diputat d'aquesta cambra —la diputada diu «càmera», però ho aclarim per a la posteritat—, Pedro Ángel Hernández Mateo, per guanyar diners, aconseguir una plusvàlua de 5,2 milions d'euros amb la compravenda d'una finca que només li n'havia costat 180.000.

Eixos són els negocis dels obrers que defén Mariano Rajoy, que es veu que s'alcen ben matí per a fer totes eixes plusvàlues, sense llum ni taquígrafs, per cert, i insultant als que pregunten. I diuen que preguntar no és ofendre.

Oronelles parlamentàries i Alícia en terres valencianes

Tornen una mica com oronelles despistades els diputats a les Corts. Mentres han estat fora, poc hem pogut avançar en la millora de la institució. Ajudes socials per ací, calendari parlamentari per allà i poca cosa més. La reforma de l'rlt, la del reglament de selecció d'interins, els perfils lingüístics, la comissió de salut laboral, el nou programari de gestió de les transcripcions, els concursos, les oposicions... Tot empantanegat. O quasi tot, perquè sembla que dilluns es llevaran de damunt ja l'obra del bar i el restaurant. Nunc est bibendum.

D'altra banda, la conversió a WordPress ha funcionat —assenyale que els arxius del Termcat s'han de passar pel bloc de notes, perquè sempre n'hi ha algun retorn de paràgraf que té alguna codificació—, però el que no funciona massa bé és la pujada dels arxius amb els termes al servidor gratuït. Costa déu i ajuda fer-li engolir els arxius i sembla que hages d'anar empapussant-lo. L'última que m'ha fet ara és que, després d'afegir termes, quan torne a carregar l'arxiu, me n'esborra; o també, no afig res i em diu que ja està tot fet i que «query count = 40», que no sé què vol dir. En l'última pujada hem passat dels 374 al 414 termes. Ara vorem en la següent què passa (he d'arribar als 1.690). Vora un quart d'hora pujant i, total, agarra sis termes nous. En fi, és el que n'hi ha.

Finalment, detecte una diputada socialista —encara no sé quina— que pronuncia «mentida» i els possessiu amb v. L'escola té coses estranyes, perquè, per contra, cita el títol i el contingut del llibre Alícia en terra de meravelles (o Alícia al país de les meravelles, segons una altra traducció) en castellà. Això, és el que n'hi ha.

Els òrfens del masclisme i el peix de les dones

Dissabte passat el diari El País (16.02.2008) irritava una miqueta prou perquè reflectia el cinisme futboler que s'ha instal·lat en la versió valenciana —i espanyola— de la política. Titulava molt bé Joaquín Ferrandis:

L'edat mitjana s'imposa a la igualtat

El Consell recupera una institució tutelar de menors de matriu masculina

JOAQUÍN FERRANDIS - València - 16.02.2008

[...]

I si eixe càrrec l'ocupa una dona, li diran Mare d'Òrfens? La pregunta va causar ahir l'estupor del vicepresident primer del Consell, Vicente Rambla, malgrat que el debat sobre la igualtat entre homes i dones i la polèmica sobre el model de família està de plena vigència. De fet, la denominació de la institució respon al model patriarcal vigent en la València medieval. La persona que ocupava aquest càrrec tenia l'encàrrec de «procurar a l'orfe treball i salari digne i residència segura i honesta» i complia una funció social juntament amb altres institucions com el Procurador dels miserables.

«"Mare d'Òrfens" no era una institució, el que és important és la figura», va respondre Rambla, que va reconéixer que la denominació del lloc serà masculina, encara que qui l'ocupe siga una dona. El Consell diu que el projecte de llei «està en sintonia amb la tradició historicovalenciana».

No ens pronunciem, doncs, sobre el procurador/ra dels miserables, però sí que detectem la misèria intel·lectual, democràtica i ètica d'un govern valencià, el de Francisco Camps i del pp actual, immers en un deliri feudal extemporani i equidistant entre la democràcia i altres règims polítics més o menys teològics.

Bussejant en eixa ona, qualsevol dia mos recuperaran l'alberga —puga ser que en urbanisme—, el dret d'aventures —en interior— o fins i tot el dret de cuixa —¿en benestar social o en ciutadania?—, perquè el que els importa és «la figura», és a dir, l'aparença, el fingiment, però no els drets i els fets. Una mica com ha passat al Palmar, on, al cap de 750 anys, han abolit finalment la discriminació sexual per a peixcar en l'Albufera, perquè la peixca no dóna un duro, és clar. Tal com diu Ignacio Zafra en el mateix diari:

En realitat, admet l'un i l'altre bàndol, fa temps que la peixca en l'Albufera va deixar de ser un mitjà per a guanyar-se la vida en el Palmar, a causa de la contaminació i de la reducció del nombre de peixos.

Malauradament, ja dia Maquiavel que això de la imatge és el que importa a la condició humana. Amb tot, si hi ha humans que saben superar eixa suposada condició fisiològica, segur que la condició humana també és això altre, aconseguir amb el trellat les raons que el cor no entén.

La macro i la solitud

Els maldecaps que m'ha donat durant la setmana la macro i l'exportació a WordPress de la terminologia del Termcat i sembla que Timtranslates [1] i [2] ho havia resolt d'una altra manera, segurament més pràctica. Bé, cada u fa el que pot.

D'altra banda, hem vist La soledad de Jaime Rosales. Hem conclòs que no enteníem el Goya a l'actor revelació, excepte que no hi haguera a qui donar-li'l. Quant a la «polivisió», un detallet tècnic que no ens ha suggerit res de trellat, però que quedava bé com a efecte visual. Segurament, si ho fera Tarantino, seria un detall de culte. Quant a la pel·lícula, en general, Takse s'avorria una mica. A mi, en canvi, m'ha semblat —en l'estil del meu comentari sobre L'home manuscrit— que Jaime Rosales ha arriscat buidant d'artificis de guió la narració i que ha eixit avant, en molta part gràcies a les actuacions de les actrius principals. Els silencis no m'han resultat reflex de la buidor de concepció o de poca pràctica de diàleg, com he trobat en altres pel·lícules, sinó silencis consistents i naturals. Em diu Takse que en francés això són plages douces. Doncs, això, un ventet suau a vora mar —on també visita la morts—, difícil de repetir o d'imitar, arriscat i aconseguit.

Per acabar, gol al futbet, cosa que em descarrega d'altres neures.

Macro de Visual Basic

He estat tota la setmana embolicat fent una macro que em resolguera la importació de la terminologia oberta del Termcat a un format assimilable del WordPress. Això m'ha fet reviscolar les convencions del Wordbasic i assimilar-ne algunes de Visual Basic, dos llenguatges que no he acabat mai de practicar correctament. Vaig fent artesanalment, però, i tinc la mà unflada de tant de teclejar.

Per exemple, la descoberta més grossa ha segut aconseguir que el Visual Basic fera un bucle que tinguera un punt d'escapament. La solució apareixia en una pàgina molt interessant per a estes coses (Word-VBA Code Samples) que m'ha resolt la qüestió. Vet ací una «meravella» (dins del meu estil barroer):

Dim NÚMERO
Dim Número_$
On Error GoTo -1: On Error GoTo eixir
NÚMERO = 144
On Error GoTo -1: On Error GoTo eixir

NÚMERO:
Do Until ActiveDocument.Bookmarks("\Sel") = _
ActiveDocument.Bookmarks("\EndOfDoc")
NÚMERO = NÚMERO + 1
Selection.Find.ClearFormatting
With Selection.Find
.Text = "1<"
.Forward = True
.Wrap = wdFindContinue
.Format = False
.MatchCase = True
.MatchWholeWord = False
.MatchWildcards = False
.MatchSoundsLike = False
.MatchAllWordForms = False
End With
Selection.Find.Execute

If Selection.Find.Found = True Then
Selection.MoveRight Unit:=wdCharacter, Count:=1
Selection.MoveLeft Unit:=wdCharacter, Count:=1
Selection.TypeBackspace
Número_$ = WordBasic.[LTrim$](Str(NÚMERO))
WordBasic.Insert Número_$
Else
Exit Do
End If
Loop
GoTo eixir

eixir:
WordBasic.MsgBox "C'est fini!", "Vaig dir", 16

Amb això, la macro canvia el número u (en el context «1<») pel número corresponent d'ordre del començament al final del document (he fet que comence amb el 145). Una obvietat per a molts, però, per a mi, una necessitat que no sabia com resoldre. Fins que he trobat el Zawawi, una referència per al futur, perquè supose que hauré de continuar amb les macros de Word, almenys mentres l'Open Office no done les mateixes facilitats de configuració.

Finalment, com podeu observar, vaig canviar el disseny del bloc fa uns dies (si no recorde malament, dilluns 11 de febrer del 2008). He posat per a arribar-hi una imatge que trobe molt agradable, que correspon al món que es veu des d'un lloc de la Bretanya que denominen la butte de César en francés (i no sé si tumiac en bretó).

L'home en Super Conquérant

Cap de setmana prodigiós. Lligc L'home manuscrit de Manuel Baixauli i La perla de John Steinbeck, a més d'un trosset de Les Bienveillantes, on continue marcant diferències entre la versió original i la traducció. Per exemple:

Ce matin, le Generalfeldmarschall a donné l'ordre de mener une action de représailles pour les dix soldats allemands trouvés mutilés à la forteresse.

Aquest matí, el Generalfeldmarshall ha donat l'ordre de dur a terme una acció de represàlia pels deu soldats morts i mutilats a la fortalesa.

A més, descobrixc el grup Phish en Last.fm, que és un dels que apareixen en companyia de Pink Floyd o Grateful Dead.

Quant a L'home manuscrit (editorial Moll, 2007), veig que altres: Llegit, El Blog del Comandant Rampas, Invasió Subtil, La Segona Perifèria, s'han emocionat molt més que jo; i que altres que no s'han emocionat tant —puga ser que menys que jo—: El Lamento de Portnoy o Entrellum, han provocat un debat on fins i tot sembla que ha participat Manuel Baixauli, amb molta elegància, per cert.

Jo, naturalment, que sóc la mitjana justa dels dos sectors, citaré el que he consignat en el meu bloc Super Conquérant (versió del 2003) —és a dir, de boli i paper—:

Si me l'he pogut llegir entre ahir i hui deu ser perquè està ben escrit i molt ben estructurat. Dic això perquè la història, la «temàtica», no m'interessa més que a trossos. En canvi, la narració, els mots —per vici professional— i l'estructura del ser i no ser que vol ser un misteri evident però insoluble, ens aguanta l'interés i de tant en tant és un rampell de lucidesa, de plaer evocador, de plaer lector. Amb tot, al final notes la concentració d'un dubte: tenim idees i ens fem palles mentals que volen ser narracions. Fins i tot a voltes aconseguim que s'aguanten «dempeus» —que escriu Baixauli— amb tapes i facen un llibre. Sort.

Com a crític literari, un desastre prescindible. Amb tot insistiré en alguns dels detalls de llengua que he anotat en la pàgina de respecte del començament:

• Un «de què» lleig: «Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.»
  
• «maromo», «apreta»: ¿calien? Crec que no.
  
• tes/tesa: adjectiu inusual que sembla que encobrix el castellà tieso.
  
• «diumenger»: diria que també s'haguera pogut estalviar l'únic cas en què apareix.
  
• «nutria»: si no vaig errat, havia de ser «nodria».
  
• «trafegut»: no he acabat de saber què volia dir. El fragment era: «un dona madura, prima, d'aspecte fràgil i trafegut».
  
• abocar: verb que he localitzat més de catorze vegades, en suplantació evident de asomar. L'autor no ha volgut usar guaitar, traure el cap i altres fórmules, i només en un cas fa un ús natural d'una altra forma: «s'arrima a la finestra i mira.»
  
• Preposició «en» (en lloc de amb) en quatre casos. Per exemple: «en veu poderosa de baix».
  
• I un cas emotiu per a mi d'ús natural de l'ordre pronominal: «de fet, a la tele no li se notava».

¡Què hi farem!, són les coses en què també em fixe.

Les conseqüències a l'Àfrica

M'arriba un missatge de Metges sense Fronteres, organització on cotitze una mica. El traduïxc amb l'ajuda de l'Internostrum i el penge:

In memoriam. La tràgica pèrdua dels nostres tres companys en Kismayu, Somàlia

MSF - 07.02.2008

Dilluns, 28 de gener, el programa d'MSF Holanda es va veure sacsejat i horroritzat per la notícia d'una explosió que va afectar a vehicles d'MSF en la ciutat de Kismayu, Somàlia.

El brutal atemptat es va produir quan l'equip de Kismayu es dirigiria a esmorzar després d'un frenètic però productiu matí practicant cirurgia d'urgència en l'hospital de Kismayu. De camí a casa, l'equip va ser afectat per un artefacte explosiu situat a la vora de la carretera que va destrossar el segon vehicle del comboi. En el vehicle viatjaven tres treballadors internacionals d'MSF i el conductor. L'explosió va provocar la tràgica mort de Damien Le Halle, el nostre logista franceés de 27 anys, de Victor Okumu, el nostre cirurgià de 51, i de Mohamed Abdi Ali (Bidhaan) el conductor del vehicle. Charles Macharia (Charlie Tango), l'altre logista internacional del programa que també viatjava en el vehicle, va sobreviure a l'explosió amb ferides lleus. Els altres quatre membres de l'equip que es trobaven en Kismayu quan es va produir l'incident van resultar il·lesos.


Tant Victor com Damien eren relativament nous en el projecte de Kismayu, però no en la família d'MSF. Victor sempre serà recordat per la seua integritat i dedicació als seus pacients a Sierra Leone, en Darfur i durant molts anys al sud de Sudan. Damien també es va incorporar a l'equip de Kismayu al començament d'enguany, després de finalitzar la seua primera missió en la República Democràtica del Congo l'any passat. En poc temps Damien es va convertir en una peça clau de l'equip. Serà recordat pel seu infatigable treball, la seua tendresa i els seus riallers ulls blaus. Bidhaan, tal com se'l coneixia en l'equip, era el conductor somali. Deixa dona i tres fills en Kismayu, i serà recordat per la seua dedicació a MSF. Dos transeünts també van perdre la vida com resultat de l'explosió.

La resta de l'equip va actuar amb rapidesa i professionalitat durant este tràgic succés i va poder ser evacuat a Nairobi unes hores després d'haver-se produït l'incident. Amb ells van viatjar els cossos de Damien i Victor que ara ja reposen prop de les seues famílies i éssers estimats. Els seus funerals se celebraran la setmana que ve. Bidhaan va ser enterrat d'acord amb les pràctiques locals en Kismayu directament després de l'incident.

Este brutal atac ha suposat un dur colp per a tots i ara és el moment del record i la reflexió així com de l'agraïment per la dedicació demostrada per Damien, Victor i Bidhaan en la seua aportació d'ajuda i restauració de la dignitat a les persones que més ho necessiten a Somàlia.

Les circumstàncies exactes del dramàtic incident no estan clares encara però ara com ara la nostra prioritat és ocupar-nos d'aquells més afectats per la tragèdia, en particular les esposes i fills de Victor i Bidhaan, la nóvia de Damien, també membre de l'equip, així com els seus pares i familiars a França. Trobarem molt a faltar Victor, Damien i Bidhaan. De nou fem extensiu el nostre condol més sentit als seus familiars i amics.

¿Per quins camins, per quines lamentables connexions, per quins lligams globals arriben les riqueses de l'Àfrica a les societats benestants del denominat Primer Món, mentres que les tornes són misèria, explotació i esclavitud? Estic segur que quasi tot deu començar en un poblet de la Plana o de la Safor el dia que uns quants fan els ulls grossos quan veuen nomenar algú a dit —o en unes oposicions apanyades— per a una faena en la funció pública.

I és que costa molt de vore les conseqüències, sobretot si no les vols vore.

Faltà el whisky Jaume I i altres maldecaps

Una comparació afortunada d'algú recordava la previsió, l'organització i la parafernàlia quan la visita del papa —aquella que havia de tapar l'accident de la línia 1 del metro de València del dia 3 de juliol del 2006— i el dia de commemoració del naixement de Jaume I (que no era Borbó encara) allà pel 2 de febrer del 1208. No hi ha hagut color, ja que quan el papa hi hagué molt de groc i blanc, obres majors i menors i vàters portàtils a dojo. Encara no sabem que va costar la salvació espiritual de Francisco Camps (i el parenostres que degueren haver de resar alguns per hipòcrites), però podem pronosticar que les quatre coetades de divendres passat i els 800 músics tocant pasdobles no van suposar una despesa comparable —ni calia repetir-la, és cert—, però sí que deixen la impressió que qualsevol excusa per a desorientar, desinformar i aculturalitzar el personal és bona per als interessos del poder, tant de l'absolut com del democràtic de baixa intensitat que tenim al País Valencià. Amb una mica de whisky Jaume I la festa haguera estat més sonada.

Per cert, parlant valors democràtics, una valor deu ser defendre la responsabilitat professional. Hi ha tant el cas Lamela a Madrid —un conte a banda: «El malalt terminal va despertar i Lamela continuava patint amb ell.»—, que seria la mostra negativa, com els casos positius, esforçats i valents dels tècnics i tècniques lingüístics que es fan valdre durant la realització d'unes oposicions municipals o en l'elaboració i defensa d'una relació de llocs de treball. Són aquells que mantenen la seua posició professional enfront de les intromissions i manipulacions d'alguns secretaris d'ajuntament, regidors de personal (o fins i tot tècnics de personal que volen fer «mèrits» amb llagoteries ideològiques) contra la gestió lingüística que s'espera d'un país democràtic.

Costa alguna nit en blanc i algun mal de cap prendre la decisió de fer el cor fort, temperar la veu i argumentar o deixar en evidència les desraons amb què algunes ideologies volen imposar criteris poc confessables. N'hi ha tècnics lingüístics que n'haurien de copiar l'exemple dels col·legues, però els resulta menys agosarat i més a l'abast lamentar-se i compadir-se d'ells mateixos i de com de malament va el país. Tan bé o malament com entre tots fem que vaja i poc més.

Tot açò és un memento que em deixe escrit per a recordar el dia de demà el cas de les oposicions en un ajuntament del pp on, gràcies a la serenitat, oportunitat dialèctica i professionalitat de la tècnica lingüística (i de la resta dels membres del tribunal, que no eren de l'ajuntament), la prova de valencià es féu amb normalitat i seguint criteris objectius i més o menys adequats per a l'accés a la funció pública valenciana, on cal respectar i facilitar l'exercici dels drets lingüístics dels ciutadans.

València, mapa d'ombres

Cinema en valencià a València, cosa que no hauria de ser cap notícia ressenyable, però ni el mercat ni la Generalitat (psoe abans i pp ara) ni altres ens reguladors de la riquesa cultural i lingüística han posat el mínim sentit democràtic en la qüestió.

Uns tres quarts de sala plena d'estudiants d'universitat, que tenen l'entrada gratuïta, ja que és una iniciativa de les universitats. Vam anar a vore la pel·lícula de Ventura Pons Barcelona (Un mapa). I la sensació permanent durant la projecció era «ara començarà la pel·lícula»... I aixina es va acabar. És una obra teatral de Lluïsa Cunillé passada al cel·luloide: Barcelona, mapa d'ombres. Sense més, podríem dir. I s'aguanta per la qualitat dels actors, per les actuacions de tots, però principalment les de Josep Maria Pou i Núria Espert, els protagonistes. I els dos fan molt i molt per a que la cosa s'aguante, un gran treball de veu i de gestualitat. Amb tot, haguérem agraït que el cinema fóra cinema i no únicament teatre enquadrat.

Xiulant

Viatge cap al poble sense ràdio en el cotxe i xiulant: Tous les garçons et les filles de Françoise Hardy; Smoke on the water de Deep Purple; El cant dels Maulets d'Al Tall; i In the summertime de Mungo Jerry. Quin despago l'endemà del renaixement de Jaume I de la Comunitat Valenciana i no cap del País Valencià ni de cap regne d'este món, a pesar del milacre del valencià de Garcia-Gasco, que haurem de ressenyar tal com el milacre que li va passar al pare Julien Maunoir, que va aprendre el bretó gràcies a un àngel en només una nit, tal com es pot vore en un gran quadre a la catedral de Kemper. Això de Gacia-Gasco deu haver estat, en ser de nit, un malson. Bé, això queda del bretó, el milacre i poca cosa més. Déu no permeta que Garcia-Gasco s'hi aficione.

Francisco Camps no respon

Tot i que és per a oblidar, com es sol dir, convé recordar-ho i tindre-ho present, ara que diuen que Francisco Camps torna a respondre preguntes dels periodistes. Caram, un empleat públic que no responia davant d'un dels pilars de la democràcia, la premsa lliure —i no tan sols l'altaveu institucional—, de lliure empresa, si més no, però, al capdavall, la font d'informació i l'eina d'investigació de la ciutadania. Francisco Camps preferia els mítings o la propaganda, i ho han hagut de posar en evidència alguns periodistes que saben què hauria de ser l'ofici de periodista.