Grossman i Littell, traduccions i Mètode

Elvira Lindo («Las niñas de ahora», El País, 02.03.2008 dg.) mos descobrix la traductora de Vida i destí de Vassili Grossman —supose que eixe serà el nom de l'autor i el títol de l'obra en l'edició que estan preparant en català (des d'octubre del 2007, segons Vilaweb)—:

Dissabte passat vaig telefonar a una d'aquestes dones poliglotes. No la coneixia de res, però vaig esbrinar el seu telèfon perquè tenia moltes coses per a agrair-li. Es diu Marta. Marta Rebón. El seu nom apareixia escrit en la novel·la Vida i destino, de Vassili Grossman. N'és la traductora. Al principi no vaig pensar en ella, i crec que aquesta és la floreta més gran que li se pot llançar a un traductor: el no notar la seua presència, al contrari, sentir que el llenguatge amb què ha recreat un text literari sona tan natural com si eixe fóra l'idioma en què fou inventat. Ja dic, vaig cridar un matí a un telèfon de Brussel·les per dir-li una cosa molt senzilla, gràcies. El periodisme em va donar des de molt jove el coratge per a trucar a cases que no conec, i la vida m'ha ensenyat que quan s'admira algú es troba una felicitat especial dient-ho. Gràcies. Una traducció pot ser eixa arma letal que es carrega la vida d'un llibre a l'estranger, però també el visat perquè arribe al cor de molta gent. Marta, la jove a qui vaig cridar, viu a Brussel·les, ciutat prou petita per a poder treballar en pau, però que oferix al foraster la possibilitat d'entaular amistat amb gent de tot el món. Allà, fa un any, estava ella, en un barri anomenat la Muntanya de les Arts, amb l'encàrrec de passar del rus a l'espanyol esta Guerra i pau de la Unió Soviètica. Només li van donar cinc mesos de termini, però no pogué dir que no a una cosa que era un somni per a esta dona que va estudiar filologia eslava i que va sentir la crida de la literatura russa perquè sí, sense que existira tradició o cap llaç familiar, només per eixe amor que li provocà Doctor Zhivago, que és una cosa així com una bíblia de la ficció. La passió que ha posat en la seua faena es respira en la nostra conversa telefònica. Marta fa un descans en la faena que li dedica ara a la traducció catalana del mateix llibre, i em parla amb emoció de l'habilitat de Grossman per a penetrar en els cors dels hòmens.

I ja posats, podem completar la nota dient que Joan Garí («De guerres i de paus», El Temps, 1.236), que supose que l'ha llegida en castellà, recomana que, posats a llegir totxos, millor la novel·la de Vassili Grossman en lloc de Les benignes de Jonathan Littell —que no sé si ha llegit en francés o en català, ja que no diu res de la traducció—. Jo continuaré amb Les Bienveillantes, encara que a siga a trompades més esparses del que voldria. I quan ixca la versió catalana de Grossman, doncs, això, més faena de comparació de traduccions.

I ja que parle de traduccions, torne a insistir en la meua protesta —que ja li vaig manifestar a Martí Domínguez— pel fet que la revista Mètode no indique el nom dels traductors dels articles que publica (o el fet que siguen traduccions). Una pràctica poc curosa i, evidentment, contrària al «mercadeig» lingüístic que també s'hauria de poder fer en català.