Una comparació afortunada d'algú recordava la previsió, l'organització i la parafernàlia quan la visita del papa —aquella que havia de tapar l'accident de la línia 1 del metro de València del dia 3 de juliol del 2006— i el dia de commemoració del naixement de Jaume I (que no era Borbó encara) allà pel 2 de febrer del 1208. No hi ha hagut color, ja que quan el papa hi hagué molt de groc i blanc, obres majors i menors i vàters portàtils a dojo. Encara no sabem que va costar la salvació espiritual de Francisco Camps (i el parenostres que degueren haver de resar alguns per hipòcrites), però podem pronosticar que les quatre coetades de divendres passat i els 800 músics tocant pasdobles no van suposar una despesa comparable —ni calia repetir-la, és cert—, però sí que deixen la impressió que qualsevol excusa per a desorientar, desinformar i aculturalitzar el personal és bona per als interessos del poder, tant de l'absolut com del democràtic de baixa intensitat que tenim al País Valencià. Amb una mica de whisky Jaume I la festa haguera estat més sonada.
Per cert, parlant valors democràtics, una valor deu ser defendre la responsabilitat professional. Hi ha tant el cas Lamela a Madrid —un conte a banda: «El malalt terminal va despertar i Lamela continuava patint amb ell.»—, que seria la mostra negativa, com els casos positius, esforçats i valents dels tècnics i tècniques lingüístics que es fan valdre durant la realització d'unes oposicions municipals o en l'elaboració i defensa d'una relació de llocs de treball. Són aquells que mantenen la seua posició professional enfront de les intromissions i manipulacions d'alguns secretaris d'ajuntament, regidors de personal (o fins i tot tècnics de personal que volen fer «mèrits» amb llagoteries ideològiques) contra la gestió lingüística que s'espera d'un país democràtic.
Costa alguna nit en blanc i algun mal de cap prendre la decisió de fer el cor fort, temperar la veu i argumentar o deixar en evidència les desraons amb què algunes ideologies volen imposar criteris poc confessables. N'hi ha tècnics lingüístics que n'haurien de copiar l'exemple dels col·legues, però els resulta menys agosarat i més a l'abast lamentar-se i compadir-se d'ells mateixos i de com de malament va el país. Tan bé o malament com entre tots fem que vaja i poc més.
Tot açò és un memento que em deixe escrit per a recordar el dia de demà el cas de les oposicions en un ajuntament del pp on, gràcies a la serenitat, oportunitat dialèctica i professionalitat de la tècnica lingüística (i de la resta dels membres del tribunal, que no eren de l'ajuntament), la prova de valencià es féu amb normalitat i seguint criteris objectius i més o menys adequats per a l'accés a la funció pública valenciana, on cal respectar i facilitar l'exercici dels drets lingüístics dels ciutadans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada