Mitjans valencians i les memòries d'Ibn Battuta i de Jesús Moncada

El company Enric Gil i González s'ha llançat a l'aventura de fer un diari digital, Pàgina26 amb l'ambició de vore el món i el País Valencià (Comunitat Valenciana, en diuen, ¡ai!) mirant-ho des d'ací mateix. Esta i altres, són iniciatives molt necessàries en un País Valencià articulat únicament com a base per a l'especulació immobiliària, la rapinya ambiental i territorial i el gaudi oligàrquic dels diners públics. Esperem que aconseguixquen algun èxit en la transmissió d'informació, idees i valors que puguen acotar democràticament el camp on es mouen els interessos (neo)conservadors i el mercat capitalista no tant liberal com més aïnes dedicat al llibertinatge econòmic.

Per la meua banda, em pose a llegir Els viatges d'Ibn Battuta (traducció de Manuel Forcano i Margarida Castells Criselles), cosa que farà que s'endarrerixca més encara la continuació de la lectura de Les Bienveillantes, però és un vici que tinc, anar llegint coses diverses alhora, empastrar-me de lletres diverses. Una quarantena de pàgines que he llegit i trobe que han adobat la traducció amb un català una mica estrany, poant en diccionaris no sé ben bé per què. Per exemple, el cas del verb gabar, «medieval arcaïtzant i aprovençalat» segons Coromines, que significa 'lloar' (gdlc) i que no sé si pretenia donar algun to antigós a l'escrit, però que només m'ha provocat estranyesa i la consulta del diccionari. N'hi han més que ja consignaré ací.

I pel que fa a lectures, porte en la cartera amunt i avall Estremida memòria de Jesús Moncada, que fa uns dies que he acabat. Va ser un regal que em feren els companys de faena l'any 1997, als quals estic molt agraït, a pesar dels onze anys que he tardat a apreciar-ho. Puc dir que m'ha semblant una lectura captivadora, amb un llenguatge esplèndid i una estructura narrativa ben consistent que fluïa per baix d'una fragmentació caòtica aparent en la superfície.

Una lectura captivadora, amb un llenguatge esplèndid

Està composta de petits capítols centrats en un personatge —n'hi ha un bon munt, de personatges— i un moment del desenvolupament de l'acció, que gira tota al voltant d'un crim central i altres delictes paral·lels o relacionats. Certament, el poc costum que tinc ja de llegir novel·les ha fet que no acabara mai de recordar a quin personatge corresponia cada nom, però trobe que la narració m'ha fet superar eixe obstacle ben fàcilment.

Quant a la llengua, ja ho he dit, esplèndida, tant pel vocabulari com per la naturalitat en l'expressió, en correspondència amb la mateixa fluïdesa de la narració. En cap moment he tingut la impressió que Jesús Moncada pretenguera fer filologia en lloc de novel·la. En canvi, el llibre és un gran exemple de combinació entre el maneig d'una variant «esponerosa» de la llengua i una intenció novel·lesca fonamental i determinant.

Puc destacar que només he trobat una errada en l'edició (La Magrana, 1997), en la pàgina 328: «Alferes —avalotava el Salomó—[,] busqui aquest indesitjable i l'engarjoli'l», on diria que falta la coma que he afegit i sobra el pronom que precedix el verb engarjolar. He anotat molts altres detalls interessants del lèxic. Alguns exemples:

amollar: 'deixar anar'. Verb usual per a mi, que m'ha resultat agradable de trobar en més de quatre ocasions; pàg. 107.

ençà: apareix més de setze vegades —una quantitat inhabitual, segons el meu parer—, però sempre m'ha semblat ben utilitzat, amb normalitat; pàg. 106.

catèrvola: que he localitzat en cinc ocasions. M'ha fet gràcia, perquè jo conec de la Vall, en un altre sentit pròxim, caterva; pàg. 33.

donar allargues: com que jo use «donar llargues», m'ha descobert una altra possibilitat; pàg. 249.

fer orelles de cònsol: tal com diu el dcvb, 'no fer cabal del que altri diu'; pàg. 143.

haver-n'hi prou: construcció que potser ha d'anar en combinació amb la preposició amb (pàg. 217), però que també apareix sense la preposició, per la caiguda fatal que prescriu massa indubtablement la normativa en altres casos (pàg. 227).

sarrejar: «Al passadís, hi havia tanta gent [...] que no es podien ni sarrejar» (pàg. 263). No he trobat el verb enlloc.

fer la verinada: 'desfogar-se, alleugerir-se tossint, escopint, cridant, etc. (mall.)' dcvb; pàg. 166.

de l'any de les tàperes: 'molt antic'. Eugeni Reig recull esta forma com a alternativa a «de l'any del batecul»; pàg. 103.

el dia abans: que m'ha sobtat perquè haguera esperat «la vespra», pàg. 299.

fer-se a: 'pensar que es troba en un lloc', un ús curiós del verb fer; 216.

vilatans de peu: que segons alguns hauria de ser «vilatans del carrer», pàg. 279.

sacre: sempre en una construcció negativa, tal com la recull el dcvb: «No tindre un sacre: no tenir gens de diners, esser molt pobre (val.)»; pàg. 224.

buscar la lluna per la bassa: 'voler una cosa impossible', expressió recollida pel Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana; pàg. 183.

I moltes més coses que en podríem traure encara, cosa que també van fent altres amb les obres de Jesús Moncada. Però ho deixem ací.