La noblesa de l'administració pública

La noblesa forma part de l'administració pública. Ai, però no la noblesa com a qualitat, sinó la noblesa com a sentiment de pertinença a una classe social preeminent. Això no ho explicaven els temes d'oposicions.

Pel que sembla, el treball manual correspon als plebeus o a les castes inferiors —potser té a vore amb l'Índia, no ho sé—. Més simplement, el treball, no fer-ne, és un indicador de noblesa. D'altra banda, la noblesa s'adquirix —és un avantatge sobre l'antiga noblesa feudal— per inacció, o per l'acció del xarrar incontinent. Fa quaranta minuts, quaranta-un... que una pretendenta a marquesa administrativa del potet xarra i xarra (amb una companya, és clar, que encara no ho poden fer a soles), metres altres piquem gal·linàciament.

L'administració pública no hauria de ser una estafa

Per un altre costat, una «companya» de picatge ha entrat al despatx a les 09:15 i ix a almorzar a les 09:40, després d'haver anar amunt i avall —la seua rutina diària— a beure, pixar o saludar el veïnat, i potser ha fet cinc minuts de faena fins i tot. Puc dir que hui això ha segut lleu, perquè com que tenim horari reduït per les Falles, tocava entrar a les nou. En dies normals, en què l'horari comença a les 08:30, ella entra a les 08:52. Hui no ho ha precisat tant com sap. Però la cosa, és clar, no són les hores, sinó la quantitat i la qualitat de la faena, i eixes coses no quadren gens tampoc. És l'hora d'esmorzar per a elles. Quin descans! —per a tots.

És cert, i ho tinc molt clar, els que piquem som uns esclaus, molt més encara des del seu punt de vista. Amb tot, jo crec que l'administració pública no hauria de ser una estafa, com he sentit dir. Ara bé, si la ciutadania està d'acord que ho siga, ¿què hi farem? Els ciutadans tenen l'exemple a seguir de la majoria dels polítics —i faig una generalització que crec fonamentada en el sistema de partits que premia els llepons, perdó, la fidelitat, diuen—, dels càrrecs polítics i dels funcionaris amb capacitat de decisió —quasi tots decidim alguna cosa, certament, encara que siga treballar o no—: aconseguixen tindre els ciutadans fotuts, però sotmesos, i fins i tot feliços si els acudits dels seus «líders» són graciosos.

Una oligarquia o altra dirigix les societats

Per exemple, l'emissora ser de València, suposadament de servei públic, fa un programa setmanal amb la participació d'un regidor de l'ajuntament que obri la seua finestreta a les telefonades dels ciutadans amb problemes relacionats amb la ciutat. De passada, a més de privatitzar els procediments administratius i de demostrar que són una estafa —¿per a què servixen, si cal acudir a la ràdio a demanar-li informació o solucions al bon Déu?—, el regidor amolla dades i consignes polítiques que no tenen més valor que l'interés propagandístic. Casualment, no hi ha cap regidor de l'oposició que puga matisar o comprovar que el que diu el regidor és cert. De fet, ni tan sols la periodista —crec que era Amparo Bou— sembla que tinga cap informació a l'abast per a repreguntar i aprofundir en les qüestions.

Ja ho sé, una oligarquia o altra dirigix les societats —Luciano Canfora, dixit— i controla els mitjans d'informació i comunicació, i la gent tria qui creu que els entreté millor —només una minoria, a voltes, articula els seus renecs contraris—. Això és la vida. Abans d'uns set mil milions d'anys la cosa s'haurà resolt a la Terra. Puga ser que allà on vagen després els humans faran alguna cosa un pèl més justa. Bé, això de la justícia és un concepte humà també, així que vés a saber què vol dir llavors.