Per a compensar de l'opacitat real, de l'absència de mecanismes de participació, control i fiscalització en la vida política, reduïda al partidisme i a la votació periòdica estèril, tenim, en canvi, una allau d'informació sobre els resultats de les eleccions, valoracions sobre qualsevol petit aspecte del recompte, sobre les justícies i injustícies del sistema proporcional, comparacions per a tots els gusts i sense cap mania de barreja d'impossibles, que si pobra Esquerra Unida i malvats convergents o sorprenent Rosa Díez, etcètera. Tot el circ, doncs, per a entretindre els votants vençuts i desarmats del seu vot fins a d'ací quatre anys.
Vaja, les coses estan aixina. A les Corts han tornat i ningú sap com ha estat. No fan plens, però fan comissions per a poder insultar-se a gust i poca cosa més de trellat. Per cert, encara no ha aparegut el diari de sessions on constatarem el primer retall censor en el parlament valencià. I ja fa quasi un mes.
És cert, no cal insistir tant, que ho sabem massa a què es dediquen la majoria dels diputats i diputades d'amén. En eixe sentit, fan pràctiques d'una de les poques coses que trobe ben detallades en el llibre El llenguatge dels polítics de Margarida Bassols: demagògia. I estes són les pistes amb què diu que els podem detectar:
- Està subjugat per alguna creença, alguna missió.
- Creu que és l'encarnació del bé, enfront dels altres, que són el mal.
- Juga molt amb els valors (la justícia, la seguretat, el progrés, la família...).
- Usa Déu en les seves explicacions i com a justificador de les seves accions.
- Diagnostica la decadència del sistema i la proximitat d'un seguit d'amenaces.
- Munta veritables espectacles per fascinar els seguidors.
- No pretén l'adhesió intel·lectual de l'auditori sinó la ressonància emocional; per tant, no argumenta, provoca i fascina.
- No marca etapes, només indica objectius.
- Es presenta com a algú que no és un professional de la política, sinó del poble, de la gent senzilla.
- Fa creure que les seves idees són les de la gent que l'escolta.
- Recorre a llocs comuns, als temes de què es parla al carrer.
- Planteja la vida política com una batalla entre contraris.
- Crea un enemic comú i absolut.
- Denuncia complots contra ell forjats pels oponents.
- Presenta el seu combat com a defensiu.
- Usa l'efecte bumerang, retorna les crítiques que rep a l'adversari.
- Desqualifica aquells que no pensen com ell, sovint amb ironia.
- Evita els mots tabú (feixisme, guerra, atac, racisme...).
- Usa comparacions, analogies i metàfores.
- Deixa entendre moltes afirmacions sense demostrar-les.
Estes pistes es veu que no les vam tindre en compte fa uns dies —obviant el fet que ningú pot afirmar que els demagogs no tinguen raó alguna volta en alguna cosa, per molta casualitat que siga—. Vam votar i ens vam quedar a gust. I ací deixe els resultats que més m'interessa recordar (trets del diari El País, 11.03.2008). En primer lloc, en la imatge de dalt, el preu dels escons vots, una falsificació de la realitat per a consol victimista d'iu: 69.253 vots. En segon lloc els resultats del País Valencià en general, que és cosa de goig per als amants de les estabilitats amorfes, com ara els socialistes i la seua gestora encapçalada per Joan Lerma. I finalment els resultats per circumscripcions —les províncies—, amb noms i cognoms dels representants de no-ningú —i de tota la valenciania, és clar— al congrés espanyol, on acataran les decisions dels seus partits, dels seus governs, la discriminació lingüística dels ciutadans del seu país, i unes quantes mes, esperant, això sí, els rampells republicans i ètics del senyor Zapatero —a pesar del «apoyaré» que puga assoltar i que mos puguen fer tremolar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada