La macro i la solitud

Els maldecaps que m'ha donat durant la setmana la macro i l'exportació a WordPress de la terminologia del Termcat i sembla que Timtranslates [1] i [2] ho havia resolt d'una altra manera, segurament més pràctica. Bé, cada u fa el que pot.

D'altra banda, hem vist La soledad de Jaime Rosales. Hem conclòs que no enteníem el Goya a l'actor revelació, excepte que no hi haguera a qui donar-li'l. Quant a la «polivisió», un detallet tècnic que no ens ha suggerit res de trellat, però que quedava bé com a efecte visual. Segurament, si ho fera Tarantino, seria un detall de culte. Quant a la pel·lícula, en general, Takse s'avorria una mica. A mi, en canvi, m'ha semblat —en l'estil del meu comentari sobre L'home manuscrit— que Jaime Rosales ha arriscat buidant d'artificis de guió la narració i que ha eixit avant, en molta part gràcies a les actuacions de les actrius principals. Els silencis no m'han resultat reflex de la buidor de concepció o de poca pràctica de diàleg, com he trobat en altres pel·lícules, sinó silencis consistents i naturals. Em diu Takse que en francés això són plages douces. Doncs, això, un ventet suau a vora mar —on també visita la morts—, difícil de repetir o d'imitar, arriscat i aconseguit.

Per acabar, gol al futbet, cosa que em descarrega d'altres neures.