La predisposició científica

Com ara, si pensem que la ciència dubta contínuament i que una veritat científica, en general, té una esperança de vida de deu anys, podríem dubtar de les ciències i dels científics que mantenen durant dècades o segles unes conclusions deduïdes, comprovades o aplicades a fets i problemes que han canviat. Podem sospitar que ja no estan comportant-se com a ciències ni com a científics, sinó com a mites o com a partidaris de doctrines o d'algun credo.

Durant més de mig segle, sínia o sènia eren les formes que prescrivien els diccionaris normatius. A pesar d'això, cap al final dels anys huitanta es va fixar la denominació la Sénia per al nom del municipi del sud de Catalunya. Les polèmiques polítiques i mediàtiques van tindre abast internacional, va haver d'intervindre l'onu per a que la Unió Soviètica renunciara a bombardejar la seu de l'Institut d'Estudis Catalans. A pesar de l'amenaça atòmica, els diccionaris normatius van començar a prescriure sénia per respecte als habitants de la població del Montsià... Val, això són fantasies: la societat catalana va ser congruent i prudent per a aplicar les decisions més coherents amb les dades científiques. Va ser més simple i banal, es van aplicar els criteris lingüístics i toponímics: es van revisar les inèrcies i es van desatendre costums ortogràfics erronis. Les circumstàncies no van desanimar la toponímia ni la ciència.

Al País Valencià, per contra, la història té una trajectòria diferent, trajectòria que Vicent Baydal ha sintetitzat en l'article «El valencià del poble (i el valencià culte) són el valencià de l’AVL». 🔗 L'article descriu els antecedents, incloent-hi l'etapa més pròxima, i anota alguns punts destacables de l'etapa més favorable a l'ús del valencià, la del Botànic (2015-2023), que resulten xocants:

• ...deslegitimaren el model més arrelat al valencià històric
• ...criteris lingüístics de l’administració [...] més convergents amb el model català
• ...cap interés a introduir canvis en el camp educatiu
• ...notabilíssim augment de l’ús social de la seua* normativa
  (Marque amb un asterisc el possessiu «seua», referit a l'avl, perquè es tracta de la normativa de totes les institucions normatives, no és exclusiva de l'acadèmia valenciana.)

L'últim element de la llista, que hauria de ser un puntal positiu per a avançar i millorar, ara que els recursos bàsics de l'ús general de la llengua estan més estesos, arran del trasbals electoral pareix que algú el vullga considerar com un ferro roent on agarrar-se fins que arribe una esperable pròxima etapa mínimament favorable. Pareix que hi haja qui pense que les actuacions han de ser a la defensiva dels símbols i dels sobreentesos d'una censura que mos hem d'autoimposar, com si haguérem tornat al règim de la dictadura i la postdictadura de finals del segle passat, a l'època en què no hi havia valencià en l'escola i era un tòpic que els valencians parlem malament. O més arrere inclús, a aquella desaparició fictícia de la llengua descrita per Aracil en els seus articles i llibres d'aquells anys. O a la prevista per Teodor Llorente en el seu poema «Mal ensomni». O amb mostre encara més arrere... L'aculturació i la glotofàgia s'alimenten amb eixos tòpics recurrents que conviden al desistiment.

Per sort, a pesar que alguns encara sospiten i remuguen que els valencians parlem malament, encara que continuen forçant la falsa dicotomia entre escriure en castellà o canviar-mos l'accent per a simular que som parlants orientals, podem assumir com a positiva l'agror que podem llegir contra la proposta d'Abelard Saragossà d'escriure l'accent de Valéncia tal com es feu escrivint el de la Sénia, el de Dénia o el de l'Énova.

En positiu, perquè vol dir que els efectes de les nostres decisions sobre els símbols de la llengua mos semblen rellevants. D'acord. Seria bo que férem un pas més, que mos dedicàrem també als efectes sobre les decisions relacionades amb l'ús ordinari i banal de la llengua cada dia quan formem part de la versió de la vida expressada en valencià, quan els forasters i desconeguts són una ocasió de convidar-los a conéixer la nostra realitat, filtrada a través de la nostra llengua, quan transmetem la llengua a les generacions següents, quan exigim que les administracions complixquen els seus deures lingüístics, que mos respectem com a que valencianoparlants tant com respectem els qui parlen en atres llengües.

Les ciències no han desaparegut amb el canvi electoral, i les aspiracions i desitjos polítics sempre estan a temps de concordar amb els fets científics. Perquè la predisposició científica és compatible amb la gossera.