Des de que vaig conéixer l'existència de la normativa lingüística, dins del procés de descobriment i avaluació de la discriminació lingüística dels valencianoparlants, de la subordinació del valencià al castellà i de totes eixes coses que formen part del lot ideològic que conforma la «consciència idiomàtica» —i gens nacional— dels mitjanament valencians sobrevinguts com jo, no havia notat mai tant com ara la manifestació dels prejuís lligats a la falta de raonament i de fonament, amb absència voluntària de reflexió i d'empatia, i amb adhesió discursiva conscient a la buidor ètica i estètica del sector ideològic al qual m'adscric i en el qual continuaré precisament perquè es suposava que calia evitar totes eixes temptacions de la irracionalitat, la passió mesquina i la injustícia.
No faré ara un recull dels articles que s'han elaborat amb eixos viris, però encara estan en la xarxa i són fàcils de localitzar per qui tinga un interés en el tema i voluntat d'analitzar que mos passa a alguns valencians suposadament progressistes, raonables, ecologistes, convençuts de l'ús del mètode científic amb finalitats ètiques humanistes ambientalment i socialment justes i saludables.
Com que no em lleve la pasta dels dits a l'hora d'entendre eixos daltabaixos sobtats de la racionalitat, m'he iniciat en l'anàlisi de la psicologia de l'estupidesa. Γνῶθι σεαυτόν, W com dien aquells antics —expressió grega que espere que algun dia tinga també pàgina en valencià en la Viquipèdia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada