Un punxonet molt particular

Això de parlar en valencià en la ciutat de València en totes les activitats quotidianes és ben simple i senzill. La nostra discriminació és quasi una sensació personal, un clima. És la derivada pràctica del fet que l'oficialitat de la llengua es va concretar l'any 1983 en una despenalització i un «ja t'apanyaràs» sense més concreció deontològica de respecte i ús mínim redundant —excepte en algunes publicacions oficials— ni cap mesura de desballestament de la imposició totalitària del castellà.

Amb alguna excepció, hi ha una pressió etèria i constant que convida al desistiment, a la renúncia de l'ús del valencià en les activitats quotidianes, un corrent d'aire que proposa el castellà (o l'anglés) com a alternatives naturals. Últimament hem topat amb alguns cambrers de bars i restaurants que mos «expliquen» amablement que són de fora —el de hui inclús dia que era estranger—, que parlen en castellà, però que podem continuar parlant en valencià. Ho diuen quan ja fa prou que estem comentant l'elecció dels plats i ja hem notat que mos entenen, però que no saben parlar en valencià. De colp pareix que se'l encenga una llumeneta per a recordar-mos o avisar-mos que mos estan consentint alguna cosa.

Si la cosa va repetint-se, algun dia haurem de dur algun guió o algunes frases preparades per a demanar pietat, una possible redempció o per a excusar-mos amablement per no ser castellanoparlants. De moment assentim, diem que molt bé i avant, com si haguérem sentit ploure.

És possible que ho estiga jo percebent malament i encara siga més simple: qui sap si no haurem arribat al punt que s'excusen perquè encara no dominen prou eixa llengua oficial i general, qui sap si aixina estan volent mostrar respecte i interés per la cultura peculiar i consuetudinària d'una part rellevant dels conciutadans del país on viuen i treballen... Diria que això és un bot conceptual que no té fonament. Per això, quan m'arriba el moment, em veig despenalitzat, sí, però notant un punxonet molt particular.